El banc de l'estació

Estava asseguda al banc de l'andana. L'estació, una d'aquelles típiques de les pel.lícules i les històries antigues. El banc cruixia, o millor dit la fusta. Estava col.locat sota un porxo que el protegia de la pluja, la neu i altres calamitats meteorològiques. Era un porxo verd, de vidre o plàstic dur, tant li fa. I el rellotge, el de l'estació, antic, descolorit, rovellat pel pas del temps, feia "tic-tac" insistentment.

Era una típica tarda de la seva típica, tòpica i avorrida existència. El cel estava enteranyinat per núvols blau fosc, d'última hora de la tarda, i reflexes d'un sol rojenc tenyint-ho tot de violat. Corria una brisa càlida d'estiu, però se sentia gelada per dins.

De sobte, era com si tingués 10 anys. Com si portés un vestit blanc amb un brodat vermell a les mànigues, bufades, com la faldilla. I unes sabates negres, de ballarina, amb mitjons blancs. Al cap, dues cues, ben altes, com dues banyes. I a la mà una piruleta gran i rodona, de colorins.

Era petita, com una puça a qui tothom pot trepitjar. I buida, buida de tot, de sentiments, de pensaments. Allà asseguda, esperant un tren que mai no arriba, es mirava els altres passatgers. Dempeus, somrient, gairebé burlant-se d'ella. Tots tant feliços agafant els seus trens, camí qui sap d'on.

El seu bitllet no tenia destinació. Es trobava perduda en un mar de no res i se sentia ofegar-se. S'agafava a l'últim alè de l'esperança de tenir-lo. Res tenia sentit, si aquella última esperança moria. Havia trobat el seu tren, però no sabia si podria pujar-hi.

...

La passatgera 314, inquieta però cansada, es va anar adormint asseguda al banc de l'estació. Ningú sap si finalment va aconseguir pujar al tren.