EDICIFI INTEL.LIGENT

Aquesta és una història delirant de la que no se'n parla i jo crec que és important en l'anecdotari de La Rambla.

Tant per raons de veïnatge com per la meva pertinència a l'Executiva de Barnacentre, vaig ser testimoni de primera mà des del llançament de la idea de fer un edifici intel·ligent a la Rambla fins el seu acabament i la seva explotació posterior.

Aquest seguiment em va deixa clar el que ja sabia des de petit: Que la intel·ligència té molts graus, del zero fins a l'infinit i, per referir-me a aquest cas, més aviat des de l'infinit fins al zero, categoria , aquesta última, que és la que va lluir amb persistència i abundància la societat explotadora, Banri,S.A..

Aquella Societat, multinacional japonesa, propietària de navilieres, companyies d'aviació, petroleres i mil coses més, va proposar-se establir una Delegació a Europa, la quan gerència va confiar al gendre del principal accionista, que era, llavors, un personatge singular, que era el senyor Diego Vinagre Borrachero.

Aquest tal Diego va conèixer la que va ser la seva esposa en un viatge intercontinental d'una companyia de Banri,S.A., en la que exercia d'assistenta de vol la filla del patró i d'aquell coneixement va sortir l'afortunat matrimoni per Don Diego i no gens per Banri,S.A.

Un dia se'ns va presentar el senyor Vinagre a Barnacentre per demanar-nos si volíem fer-li el favor de presentar-l'hi el senyor Alcalde, a qui volia explicar el seu projecte acompanyat dels representants que ell considerava importants de la societat civil. Vam convidar a acompanyar-nos al President d'Amics de la Rambla, l'amic Enric Pantaleoni, Associació federada amb nosaltres.

El senyor Vinagre va exposar els plànols i va explicar les seves idees, amb una retòrica mel-líflua i complicada que feia desconfiar d'ell de manera creixent. Per a mi era profundament desagradable. Va començar el parlament explicant que quan la Societat l'hi va demanar de muntar una Delegació a Europa va pensar en Espanya, i que quan va començar a pensar a on d'Espanya va decidir que fos a Catalunya; I que, posat a triar indret de Catalunya, va pensar que no n'hi havia cap altre de millor que Barcelona. I que de Barcelona, la preferent selecció d'emplaçament era la Rambla.

El projecte era ambiciós però l'espai triat semblava petit per tant de futurisme i tanta magnificència. Eren 1000 metres quadrats, que pensaven aprofitar fins el límit, fent-hi onze plantes subterrànies.

El bon amic Francesc Compte, gerent de Procivesa, Societat de la que jo n'era Conseller ,que no parava de comprar, enderrocar i construir a tota Ciutat Vella i que sabia de solars i preus més que ningú, ja m'havia comentat que el preu d'aquell solar, que era propietat dels botiguers que hi havia allà, i que es van posar d'acord per vendre'ls conjuntament per 1.000 milions de pessetes, era un preu desorbitat. Deia per a aquell preu no s'hi podria construir res que fos rendible. I que fes el possible perquè aquella gent revisessin a la baixa les seves pretensions.

Em va semblar que potser Procivesa podria interessar-se per la compra, però Banri,S.A no es va parar en barres i va comprar.

Val la pena explicar alguna cosa del projecte. Tot el manteniment i tots els serveis eren automàtics, controlats per un ordinador central fins detalls impensables. Tot era d'un futurisme màgic.

La construcció de l'edifici, comandat per cinc prestigiosos arquitectes dirigits per l'Oriol Bohigues va ser espectacular. La fonamentació es va aprofundir fins la capa terciària, que es trobava a 43 metres i s'hi va arribar congelant l'aigua de la capa freàtica, que es trobava, si no recordo malament, de set a dotze metres.

Recordo que jo esperava, encuriosit , veure el gran forat que hi hauria quan arribés el moment i no el vaig veure ni el va veure ningú. Van aplanar i forjar la planta del carrer i després van fer el mateix en la de sota i l'altre, i l'altre i l'altre fins arribar a la onzena. Em vaig quedar amb un pam de nas.

El parking, de 700 places, era una novetat extraordinària i el van experimentar en una maqueta gegant que van muntar en una nau industrial de l'Hospitalet, on van anant fent entrar i sortir milers de cotxes de joguina mentre feien les obres, que van ser dos anys.

Els cotxes es situaven en una plataforma, tancats i buits, i un control molt precís donava l'entrada assegurat que no hi havia res viu dins el vehicle, ni una llum encesa. El sistema guardava la plataforma amb el cotxe en una de les 700 places i el tornava quan el propietari el reclamava. La memòria del sistema tenia en compte les costums dels clients habituals i anava portant els vehicles a la vora de la sortida quan s'acostava l'hora, per a un lliurament més immediat.

En el cas d'un incendi en un vehicle, el sistema separava tots els cotxes del voltant i s'activava instantàniament el sistema d'apagar el foc, que també era absolutament modern i original.

El pàrking es va inaugurar un dia que hi havia funció de Liceu. Com que encara no era conegut, només van anar-hi a parar uns setanta clients que no el van poder després, fins l'endemà. El sistema va quedar bloquejat i, de fet , mai van poder resoldre el problema i queda bloquejat sempre a partir de poques places, menys de cent, de les set centes que hi ha en els onze pisos encara verges en la major part.

Tota la resta de l'edifici , que va costar set mil milions de pessetes, es va llogar a valors sideralment allunyats de les primeres propostes.

La última noticia que en vaig saber de tot aquell disbarat és que Banri,S.A va demandar per frau als tribunals el seu Delegat per Europa .

De la situació familiar de Don Diego Vinagre Borrachero no n'he sabut mai res més. Espero que sigui feliç i que no es dediqui mai més als negocis intel·ligents, perquè va quedar clar que no son la seva especialitat