D'un pinzell - Cécile -

René - dia primer

"La bellesa és una cosa difícil i severa que no es deixa atrapar així com així". Ho va dir Balzac. Maleït sigui, va pensar, quanta raó tenia en expressar aquesta afirmació categòrica.
Cécile restava estàtica i en silenci. La llum de la cambra era l'adient per assolir aquell gest embadalit i orfe d'afectacions sobreres, aquell esguard perfecte que tenia davant dels ulls. Només calia un fermall que sortís del seu pinzell i encerclés aquell instant, empresonant-lo per l'eternitat.
En un moviment convulsiu va passar el dit polze per la paleta matisada plena de tons i mentre carregava de color el pinzell, una pruïja incontrolable li pujà per l'espinada en veure aquells tons de color, d'una falsedat revoltant. - Un esforç, un esforç i ho tindré - pensava. Sucant el pinzell fervorosament, aplicant
una veladura blavosa, tres pinzellades més, només tres, i seria possible fer circular una mica d'aire pel coll de la més dolça de les seves amants, que ben segur, s'ofegava dins l'atmosfera espessa de la tela que l'empresonava.
Ara, el setinat lluent que hi havia posat sobre el coll i els pits, expressava la fràgil suavitat d'una pell de noia. El secret inexplicable de donar vida a les figures, a les persones, no es podia verbalitzar, era com la impotència suprema continguda en el desfici de pintar.
Es va enretirar del llenç, ara sí, semblava una nova pintura, un esclat de llum el travessava. A la fi, hi havia una lleu aparença de veritat en la seva estimada. L'ombra és tan sols un accident, va pensar, només la distribució de la llum adequada en la tela dóna l'aparença real al cos en moviment, raonava satisfet. S'acostà novament i les formes prenien relleu, sentia l'aire com hi circulava per tot el quadre, escampant l'essència inefable d'allò que anomenem vida.
De cop, un afligiment sobtat l'aclaparà, mirant la pintura. Hi va copsar l'antítesi del que veien els seus ulls, la natura hi fugia, s'escapava novament. Se li va esfondrar el món en un moment de lucidesa: només el Sol era un digne pintor de l'univers.

Dubtava de la seva obra. Va reprimir un crit endins, gairebé un plor, mentre acomiadava a la Cécile amb un petó als llavis, dient-li que es trobava cansat, dissimulant la impotència que sentia, deguda a la mediocritat que en sorgia del seu talent. On era l'art?, perdut, desaparegut. La madona però, era dins el seu quadre, restava sepultada per la seva incompetència, però hi era, no feia gaire que l'havia vist. Hi havia vida, tan sols hi mancava una mica més de veritat.
Es va asseure abaltit a la cadira, es mirà les mans acolorides i esclatà, ara sí, en un plor catàrtic i sostingut, mentre abjurava per sempre del desig de capturar la bellesa de la vida en moviment.



Cécile - la musa

Després del descobriment de la insignificança que no t'havia importat mai, que només era un joc per a tu, un entreteniment setmanal per a un pintor mediocre, amb el llast del dolor sobre les espatlles i sense esma per a res, faig la maleta i la farceixo de somnis per poder desaparèixer de la teva vida.
Remenant els calaixos he trobat una fotografia de la teva dona i dels teus fills petits. Són molts guapos i tenen una aparença ferma. Saps? al observar-los amb atenció, no he pogut evitar estimar-los, malgrat la distància insalvable que ens separa. He pensat que es mereixien quelcom millor que un pare compartit amb ínfules de pintor empatxat del seu propi art.
M'he posat a la pell de la Marie - la teva esposa - això, ha fet decidir-me a no voler ser cap amor furtiu, malgrat que em vas entabanar per ser la teva musa de pa sucat amb oli, i jo et vaig creure amb un delit impropi del meu tarannà. Si hagués furgat en el meu dins, m'hauria sabut culpable de no haver preguntat ni aprofundit en el per què de la nostra relació, de no haver volgut saber més enllà del que teníem, per pura covardia. I ara, una colla d'ulls disposats en un marc de plata m'assenyalen, des d'un silenci que fa més mal que qualsevol retret o insult despitat.

Els adéus no sempre són amargs, sobretot quan algú sense escrúpols t'utilitza com a un titella. Dono gràcies d' haver sentit una conversa entre tu i en Jacques, el teu millor amic. Li deies que jo t'escalfava el llit els dijous a la tarda, a canvi de promeses absurdes que mai no compliries. Vas dir-li que no eres un bon pintor i que els teus quadres només servirien per fer llenya en una llar de foc - tot rient - mentre et vanaves que almenys el hobby de la pintura t'havia proporcionat una amant estable i desitjable a parts iguals, que et donava sexe sempre que en volies. En Jacques també va esclafir a riure, i tot d'una aquella broma grotesca m'inundà les entranyes d'un odi que mai abans no havia sentit. El to que vas emprar, tan gèlid i insensible em va fer obrir els ulls i preguntar-me com vaig poder sembrar amor i sentiments en un cos erm per a l'emoció veritable, insípid i àvid de sexe ràpid, només a canvi d'unes quantes mentides ben dosificades.

Com unes poques pàgines en el llibre de la meva vida, aviat seràs un record inert dins la memòria selectiva que tot ésser humà té al seu abast. És l'ultima vegada que he permès que em pintessis, com un regal de comiat en bestreta.
Ara, obro la porta i marxo sense mirar enrere. Buscaré la felicitat en cada petita emoció i no em sotmetré a cap més esclavatge que m'empresoni. Cap quadre de cap pintor no val aquesta dependència malaltissa envers un ésser embogit per les seves fantasies i deliris de grandesa.

Només em resta donar-te les gràcies per aquesta lliçó impagable, René. Sense tu, encara seria la dona insignificant i poruga que espera l'ombra del seu destí.



René - dia darrer

La noia era asseguda mirant per la finestra - perfecta - com una nina dibuixada per l'atzar de la llum que entrava a raig per tota la cambra. La mirada, perduda en un punt indefinit fora del meu abast. Desitjava pintar-la amb l'aura de misteri que reflectien els seus ulls sense descobrir allò que la feia embadalir, i alhora provocava un esguard delicat travessat pel temor d'una inquietud no mostrada, que mantenia en secret el seu pensament més íntim.
El llenç era a punt, esperava impacient un traç, una pinzellada minsa que el penetrés en algun bocí verge: de color, d'intenció, de contacte amb el món real, sempre tan llunyà; tan sols conegut per l'aproximació que el pintor en feia, com a mèdium i intermediari forçós entre la realitat i el somni.

Jo, restava en desacord amb mi mateix, no sabia com atacar la pintura: podia engabiar a la Cécile dins una veladura fosca, només il·luminada per l'escletxa de llum que gosava entrar per la finestra. Donar una sensació claustrofòbica en contrast amb la innocència de la jove, que es revoltava contra la foscor de l'entorn i acaparava el protagonisme de l'escena, derrotant a la fi l'atmosfera tètrica on era inserida.

L'altra opció era pintar-la dins la cambra resplendent, com un tot unitari de bellesa que emborratxés els sentits i no deixés separar els ulls de l'escena, hauria de captivar a l'observador com un iman de llum desbocada. La noia esdevindria part del Sol que entra per la finestra, seria la llum mateixa en un esguard amatent que esperaria la retirada del temps que passa, i restaria aturat en la presó del llenç, i no permetria que el Sol marxés per un instant, doncs des d'aquell precís moment, ja esdevindria un sempre.

Torno a fitar la delicada suavitat d'aquell perfil que mira enllà d'un finestral assolellat. És d'una bellesa extrema. Costa trair-la amb un pinzell que ben segur no li farà justícia.



*****



gypsy