Dolça rendició

Aquest és el lloc, l'hort de les oliveres, on es desferma aquest oceà de silenci, romput per la premonició sabuda del destí preconcebut. A la fi, respiro les passes dels homes que m'enfronten a tu, Pare.
I moriré en els pètals de cada rosa marcida, en l'infant adormit per sempre, en el cos compartit de Maria Magdalena, en cada ull que em fita, en cada crit sotragat. Moriré penjat en una creu de fusta agraïda, dolça mortalla enlairada, sojorn efímer envers tu.
I seré cos en cada ésser nouvingut, que durà tatuat el misteri de la vida i de la mort. Res s'acaba, tot recomença, ho diuen els universos.
Esdevindré carn i sang d'homes i dones que hauran de venir, i aquest Sol que ara em crema il·luminarà rostres inconeguts, fills de la terra, germans en el sofriment quan les paraules siguin vençudes pel dolor íntim de no poder seguir, quan ja no en resti res, ans la mort alliberadora i el camí de l'absència.

Aleshores, em trobareu en el rostre anònim d'un desconegut i sentireu que us és proper. Només un instant, vacil·lareu en renunciar a aquells qui estimeu i us estimen, abans que una dolça rendició us manllevi la vida.


gypsy