Dolça llar

Em podria passar hores, de nit, escoltant i mirant el foc, però a València encara estem en estiu. Per això de l'oratge, encara que no siga l'únic motiu, m'ha fet feliç el teu poema. Amb l'energia misteriosa de l'amor, tal com foc, has construït aquest espai benigne, ple de calidesa i de fantasia. Tot un plaer, gaudir de la bona energia que desprèn el teu poema i, com quan mires molt de temps el foc, al menys a mi em passa, perquè fa somiar, tornar a sentir-me una criatura. Les paraules tenen poder.

La imatge del caminet: tota una sorpresa perquè, oh casualitat, només podia ser eixa imatge, si és que havia d'haver una imatge, com finalment ha ocorregut. Però m'agradarà encara més si també deixes un haiku en el Niporepte: ja veus que em donen una mà i m'agafe el braç sencer, no, es broma, sempre que et vinga bé i sense cap obligació. Aprecie molt les teues composicions petites, amb significats que són grans. Entretant, t'envie una abraçada i mil gràcies per tot.

Un poema ple de moments, d'instants agradables, de recolliment personal, d'escalfor, d'escalfors personals, de gana, set i serenitat. A Ribes de Freser tenim més a prop aquesta tardor. Una forta abraçada.

Aleix, el nen de Ribes

Deia mon avi, que al cel sia..., que el foc fa companyia: visual i auditiva. La flama ullprèn i els espetecs esdeven entretinguda melodia. I qui és afortunat de tenir una llar de foc ja passa l'hivern de manera complaent. El teu poema és joliu i alhora savi.
Però el que m'ha colpit més, es que sembla talment un conte a la vora del foc. I crec que això t'ho fa possible el fet que tinguis aquest fillet, de carona angelical, que puc veure en la teva foto de perfil.