Dolça i fugaç esperança

Fred. El sento en els meus turmells, els genolls, les mans, el nas, les dents... La neurosis em consumeix, el ventre se’m contrau, les cervicals agarrotades per l’encongiment i l’aire que respiro es cristal·litza i desfragmenta en els meus pulmons.
- D’uns mesos cap aquí semblo haver-me convertit en l’home tortuga. – I benvinguda analogia, doncs sóc i he estat lent en les meves passes, tant fins a convertir-me en la inactivitat total i en un pacient ideal per a en Sigmund Freud.
- D’això se’n diu por a la soledat amic.
- T’equivoques, sóc jo qui permeto que la gent s’allunyi de mi.
- I saps que és això el que més t’aterra oi? El que has fet. I si després no els saps fer tornar?
- Ells no m’importen.
- Certament això és el què vols creure, perquè ni tan sols ets capaç d’aixecar-te per anar al lavabo, però saps que no és així.
- Això em converteix en mala persona?
- Digues-m'ho tu.
- Estic perdut.
- Perdut.
El castanyeig de les meves pròpies dents em desperta de l’abstracció.
Miro al meu voltant..
- Tant com per parlar sol...
Resolc abatut.
- Troba't amb la teva ombra. - prossegueix la veu - Aquesta et conduirà fins a la llum.
- Ridícul consell. M’hi trobo cada dia amb la meva ombra..
- Només la renegues i t’hi emprenyes. Escolta-la, pregunta-li què hi fa aquí, què necessita per arribar a la llum?
- Què m’estàs demanant ara? Que parli amb un fantasma?
- No més del què ja ho estàs fent... Només has de formular les preguntes de manera més constructiva. Mentre segueixis malhumorat i sentint que la vida no depèn de tu... res canviarà. La teva ombra es teva, de ningú més. Si tu no te la treus de sobre, no esperis que el món ho faci per a tu.
- La llum em cega, em crema la pell.
- També la desesperança. Morir moriràs de totes totes. La qüestió és, vols viure?
- Així no.
- Voldries morir?
- A vegades.
- I què t’ho impedeix? – al veure que no responia—t’ho diré. Una espurna de llum. Ja hi és, només l’has d’atrapar i voler-t’hi aferrar.