Cercador
Disculpes
Un relat de: Carlos- Compartir:
Ja sé que tot ho faig igual,
ja sé que darrere
de tot allò que escric
hi ha el mateix
-anatomia femenina-,
i que les paraules
em tremolen als dents.
Ja sé que la memòria
em falla massa
i no trobo antigues paraules
d'alegria
que quedaren penjades
d'arbres solitaris.
Però,
què voleu?, si soc
un personatge
trist, obscur...
si porto la melangia
a les sabates
i la nostàlgia m'ompli
les butxaques...
Què voleu?,
si els meus ulls
ho veuen tot
en blanc i negre,
si les meves mans
ja no respiren com abans,
si la meva pell transpira
soledat completa...
Què voleu?,
si vaig néixer
d'un si bemoll
d'un piano mal afinat,
-corda fluixa, corda tensa,
això no importa-,
i fa temps
que vibro mal...
Sort d'aquestos dits vius
que m'ajuden,
-com les crosses ajuden
al coix-,
car les paraules redolen
pels seus cossos i surten
per les ungles,
quedant impreses
sobre fulles blanques...
...buides...
...mortes...
...solitàries....
Comentaris
-
molt intens...[Ofensiu]ROSASP | 27-03-2005
Aquest poema està ple de sentiments i paraules que arriben molt endins.
És una mica trist i desesperat, tan intens que fa mal de cor...
L'escriptura alleugereix qualsevol dolor i ens fa veure més clar el que realment ens diu el cor.
Jo crec que és la millor medecina a tots els mals.
No t'has de disculpar de res, home, jo et llegeixo gairebé sempre i crec que és un temps molt ben emprat.
Una abraçada i molta inspiració!
-
Estàs disculpat[Ofensiu]Peer Cepció | 27-03-2005 | Valoració: 9
Quina manera de disculpar-se. Les teues paraules surten bollint de dintre de l'ànima. Jo t'he disculpat ja. Els meus minuts han estat ben emprats.
l´Autor
34 Relats
47 Comentaris
33367 Lectures
Valoració de l'autor: 9.46