Diari

Dijous, 28 d'Octubre

A classe m'han definit com divertit. Hem fet un exercici d'avaluar a la resta i a mi m'han definit com divertit. Divertit, que no porta a res. Aquest sóc jo, un simple divertit. Serveix d'alguna cosa ser divertit? No, no serveix absolutament de res.
Divertit i bo.
I bo. És com dir-me imbècil però més educadament. Perquè, ¿per a què serveix ser bo en un món on, si no ets dolent, no aconsegueixes res? De què serveix ser bo en un món on tothom es comporta malament? En aquest món (no sé en els altres) els que som bons som imbècils. No hi ha una paraula més suau per definir-nos? Doncs, no.
L'Itziar, mentre baixàvem, m'ha confessat que ella també m'havia definit com divertit. Aquí sí que m'he acabat de deprimir. L'Itziar! Ella, que em coneix millor que ningú, també havia pensat que la qualitat que més destaca de mi és la de ser divertit. No m'ho podia creure.
Per la tarda, després de classe, no hi ha hagut cap novetat. Deures amb ràdio, ordinador amb ràdio, tele (sense ràdio) i llit.
No, no he sopat. A veure si baixo algun quilet, que no m'aniria gens malament.


Dilluns, 1 de Novembre

M'he llevat cap a les dues del migdia. Teòricament hauria d'haver anat amb ma germana i móns pares a casa dels avis a passar el dia amb ells, però me n'he lliurat perquè ahir a la nit els hi vaig dir que m'havia de llegir un llibre per demà. S'ho van creure, però la veritat és que ja me l'he llegit. Aquest llibre i quatre més, vaig llegir, la passada setmana. M'agrada devorar llibres.
Cap a les tres, després d'haver dinat pizza, he anat a la platja. Amb bus. No hi havia gairebé ningú, normal en un mes com novembre. He estès la tovallola en un lloc que estava desert i m'hi he llençat a sobre. S'hi estava tant bé que el meu cos no ha pogut resistir la temptació de quedar-s'hi adormit. M'hi he estat unes dues hores, fins les cinc i mitja, quan m'ha despertat l'Eder. No l'havia vist en ma vida, aquell noi. He fet un bot que m'he aixecat de cop. «No em facis mal, sis plau» han dit els meus reflexes sense que jo ho pogués evitar. Ell ha començat a riure. En aquell moment, m'he sentit el tio més ridícul del món. Jo només somreia fent veure que a mi també em feia gràcia la situació, encara que, en realitat, no me'n feia cap.
Se m'ha presentat, m'ha dit el seu nom i després m'ha demanat el meu. Li he dit que em deia Arnau. Li he mentit, no em fio de la gent que no conec de res. Hem estat parlant durant una bona estona mentre el sol es posava davant de nosaltres. Aquell moment ha sigut màgic. Havia vist moltes postes de sol, però mai en una situació com la d'aquesta tarda. M'he sentit increïblement bé. Ha sigut com si m'hagués omplert d'una energia positiva, tota positiva, i haguessin fugit les males vibracions, totes i cadascuna.
En aquell moment, una veu llunyana però cada cop més propera cridava el nom d'Eder amb totes les seves forces. Aquesta veu sortia d'una noia rossa, prima i bonica que venia directe cap a nosaltres. «És l'Adeli, viu amb mi», m'ha dit. I aquesta frase m'ha fet imaginar que tota la màgia del moment que havia estat transformada en un objecte de vidre, fràgil, amb unes formes insuperablement perfectes havia estat destruïda en un sol moment per l'aparició inesperada (al menys per la meva part) d'aquella noia.
«Demà a la mateixa hora, et sembla?».


Dimarts, 2 de Novembre

A la primera part del dia no l'he prestat molta atenció. Tot ha anat igual que un dia qualsevol a l'Institut. Res d'interessant. Res de nou. Només un full d'incidències més per fer una altra gràcia de les meves.
A la sortida, sense pressa però sense pausa i gairebé sense adonar-me'n ja havia sortit escopetejat camí de la platja. En un obrir i tancar d'ulls ja hi era un altre cop al mateix lloc, la mateixa hora. I on se suposa que devia ser ell, sorra. Només hi havia sorra.
De fons, dins el meu cap, la banda sonora de ‘La vida es bella', Miguel Bosé i Noa. Era la última cançó que havia escoltat abans de sortir de casa. Ara s'havia convertit en la banda sonora d'una història que podria ser perfectament la segona part de ‘Menjar-se el món' des del punt de vista de la noia que acaba malament. De fet, sempre acabo malament. Seria el meu reflex perfecte en el sexe contrari...
M'he entretingut mirant les persones que anaven d'un costat a l'altre del passeig. Una vella discutia amb un vell que semblava ser el seu marit. Molts anys de relació sentimental monòtona, els problemes d'algun dels dos per acceptar l'homosexualitat de la seva única filla o, fins i tot, una infidelitat per qualsevol de les dues bandes podrien haver sigut la causa dels crits que entonaven mentre passejaven. Un nen aprenia a portar una bicicleta mentre el pare l'agafava pel darrere. L'esforç era més gran per part del pare que del ciclista, no calia ser molt llest per apreciar-ho. En adonar-se de que el mirava amb l'enveja de qui vol tornar a somniar despert, m'ha somrigut. Jo li he tret la llengua. Més enllà, la noia que podria ser la mare o que exercia de tal empenyia un cotxet amb un altre nen (o nena, en el seu defecte) que encara ni sospita que son germà, d'aquí no molt de temps, serà el protagonista dels seus malsons i li farà la vida impossible sempre que pugui mentre visqui. Una noia rossa de dalt i morena de sota, és a dir, rossa de pot, portava posades dos teles que substituïen dos peces de roba i que amb prou feines tapaven tot el que havien de tapar.
Una silueta que, ara, reconeixia perfectament s'apropava a pas lleuger cap a mi. Una silueta perfecte, amb unes línies corbes que tornarien boig a qualsevol ésser humà a qui li posin les ties, com a mi (al menys així havia sigut fins ara), a mi ni m'havien immutat. El primer dia ni em vaig fixar en la perfecció de la forma dels pits, les cames,... Si no paro ara mateix de recordar-la, em posaré malalt, diari... No sé com em fas escriure aquestes coses... En realitat ets dolent. De fet, no sé perquè confio en tu... Bé, potser perquè sé que no parles ni parlaràs i, per tant, no podràs explicar res de tot això a ningú... M'has de prometre una cosa... Jura'm que si algun dia pots parlar, tot el que et confio mai no serà escoltat per ningú, que no li explicaràs a ningú les meves misèries... Sí, ja sé que gairebé no t'explico res d'interessant, però és el que hi ha... Mira, et prometo estendre'm més en les meves explicacions, fins i tot m'inventaré coses per escriure, si vols, els dies que no em passi res d'interessant... Bé, no, això no, perquè ho faria malament. La imaginació no és el meu fort, que diguéssim... La qüestió és que em faré més pesat. Si, de fet, m'agrada...