DIA DE REIS

DIA DE REIS

Com cada any, la família havia insistit que anés a dinar a casa del fill gran; aquest any li tocava a ell. Hi aniria tota la família, que cada vegada era més nombrosa, ja que hi havia néts, parelles, bésnets i amics, però la Rosa era de pedra picada i sempre rebutjava l’oferiment, deia que a casa s’hi trobava millor i que hi havia molta gent i ja no coneixia tothom.

S'havia posat aquell vestit vermell per a les grans ocasions que tant li agradava, a ell.
Era un vestit de gasa de màniga llarga, amb un generós escot, adornat per un collaret de brillants petits que li havia regalat el seu marit feia molts anys. El dia abans havia anat a la perruqueria perquè li fessin aquell recollit que tant bé li quedava. Les arracades feien ressaltar el seu coll, encara esvelt. I una lleugera fragància embolcallava l'ambient... Una nadala sonava alegrament i l'arbre de Nadal semblava brillar més que mai. Sobre la llibreria, un gerro amb unes branques de boix grèvol acabaven de donar-hi un toc: tot era perfecte.

La taula, estirada per a dotze comensals, lluïa unes tovalles blanques amb alegres adorns. Al bell mig de la taula, un centre que, amb les espelmetes enceses, semblava que donés la benvinguda als invitats. Els coberts, els gots, les copes, els plats... tot col•locat escrupolosament. Tot era a punt. Un parell de ponsèties a cada extrem de la taula feien joc amb el seu vestit.

La música sonava sense parar, i ella donava voltes alegrament al voltant de la taula fent una inclinació de cap com si saludés els invitats, un a un.

Quan va acabar de donar la volta al voltant de la taula es va asseure al sofà uns minuts. Va agafar unes fotografies que tenia a la tauleta i se les va mirar atentament. Amb delicadesa, lentament, es va aixecar amb les fotografies a la mà, es va acostar a la taula i les va anar repartint, una per a cada invitat, i a cada una li feia un petó.
Cada any per Reis, ja en feia deu, repetia la mateixa litúrgia. Feia deu anys que el seu marit havia mort i li havia promès que tot continuaria igual. La Rosa hi posava les fotografies i feia el dinar per a dotze: tot igual. Ella dinava tot presidint la taula i servia els plats com si fossin esperats. Després de les postres i del cafè s'acomiadava de tots, un per un, recollia les fotografies i els feia un petó excusant-se perquè estava molt cansada i els donava les gràcies per la seva assistència.

No cal dir que la Rosa se sentia molt sola. Cada dia es trobava més cansada i les ganes de viure se li escapaven com el seu alè. Havia estat tan feliç amb el seu marit... Als primers anys de la seva mort encara hi anaren un parell de vegades els fills i els néts, però ja en feia uns quants que ho havien deixat de fer. Cada vegada que en faltava un, ella hi posava la seva foto en el buit que havia deixat. Només hi havia una néta que continuava anat-hi, però després del cafè; quan la taula ja era desparada. Ella li comprava el regal de Reis i la noia es quedava una estona amb la seva àvia; parlaven de tot una mica i recordaven tots els qui ja no hi eren per un motiu o un altre.

Aquest any havia estat diferent. La Martona va trucar a la Rosa per dir-li que hi aniria amb un invitat. La Rosa va pensar que l'acompanyaria un nou amic i va posar una tassa més per al cafè. A l'hora acordada van trucar al timbre, i quan va obrir la porta va veure la seva néta amb un gran paquet i una gran llaçada. La Rosa va dir:

--Quina alegria!!!; però, on és el teu amic?
La Marta va somriure i li va fer un petó estrenyent-la per la cintura i avançant cap al menjador. Va posar la capsa sobre la taula i la va invitar a obrir-la. La dona se la va mirar amb un cert recel:
--Àvia, és per a tu, obre-la... o vols que l'obri jo?
Amb molta lentitud i curiositat va desfer el llaç, va aixecar la tapa i va veure que la capsa estava encoixinada en setí vermell en el qual destacava un caparró blanc que estirava el coll tot fent: “mèuuu-mèuuu...” La Marta el va treure de la capsa amb molt de compte i el va posar als braços de la seva àvia, la qual va apropar el seu cap al del gatet d'angora, blanc com la neu; i amb llàgrimes als ulls va dir a la seva néta:
--Gràcies, filla...!!!
--Àvia, ara ja podràs venir acompanyada, sense sentir-te sola, a passar les festes amb nosaltres.
La Rosa va fer un lleuger moviment d'assentiment mentre les llàgrimes rodolaven suaument tot compartint aquella abraçada de complicitat.

MARIA TERESA GALAN - Gener de 2013