Devoció

Vaig aturar el cotxe en una esplanada. Vaig sortir a caminar per relaxar-me, mirant el paisatge. El Sol es ponia i els núvols es difuminaven enllà de l’horitzó. Abaixant la vista, el buit de l’abisme. Aquella alçada de vertigen em captivava. Havia de marxar abans no fos massa tard. Sentia una veu que xiuxiuejava,

Escolta, deixa de mirar les roques aspres del temps, elles són eternes i romanen en aquest indret. No senten dolor malgrat que la sang i la vida s’escolin en elles. Ni els crits, ni els plors per l’absència d’éssers que van viure i ja no hi són. Només es deixen gronxar per la música del silenci i per la foscúria de les nits desertes. Són pedra rosegada per la pluja i pel vent de la tempesta. Impertèrrites, són. Allunya’t del seu dolç influx, de l’atracció que desprenen. Si tot i així, vols ser roca del temps, aleshores salta sense por, seràs sensació que vola, ocell caient a plom, vida i sang estimbada, ànima oculta, silenci en la llum, pedra de l’univers, absència en la carn dels segles, vacuïtat, atuell de la terra que espera, temps que passa, devoció de mort.

Vaig alçar la vista cap al cel per fugir, el dia ja s’havia fos i ni un sol raig de llum il•luminava el bell paisatge. Lentament, vaig anar cap al vehicle amb una sensació de miratge esvanit, de desmai, de feblesa. La lluna s’alçava tot just quan marxava envers la ciutat, on no existien horitzons ni abismes que maten.


gypsy