Descripció d'una pixarada a un concert

Un relat de: Tiamat

Ja, em miro al mirall, analitzant-me les pupil·les. Quin fàstic de mirall, està tan rallat que podria ser ben bé un tros de cartró, i potser l'únic que faig és imaginar-me la cara que tinc en aquest moment. No sé què fer-ne de la ronyonera. Al terra? El terra no es veu, és una bassarada de pixats. Potser podria emmirallar-me amb ells, si no fos perquè aquí dins és ben fosc. Doncs on la deixo.. damunt d'aquest intent de posa-paper-higiènic trencat, destrossat, que ensenya els seus budells sense vergonya? Hauré d'aguantar-la amb la mà, doncs, ja no em vindrà d'un equilibri. Netejo la tapa amb un mocador de paper especial per l'ocasió, diu que fa olor a menta. No tinc cap intenció de recolzar-hi la pell, només és per si es donés el cas que els meus peus no poguessin aguantar-me en una postura impossible, i les natges s'haguessin d'acabar recolzant damunt del plàstic. Em baixo els pantalons i les calces, separo una mica les cames per fer tensió i que no acabin de caure fins al terra i s'endinsin dins la bassa de pixats. Com s'ho fot, la gent, per pixar a fora d'aquesta manera? Quan vas tant borratxo que ja no saps controlar on et cau el líquid, t'hauria d'importar una merda, pixar a dins del putu lavabo portàtil o a darrere d'un arbust. Així doncs, per què collons no trien l'arbust, que fa més ecològic? La bufeta em diu "a la de tres!", i jo em preparo, cames obertes, cul enlaire, ronyonera a una mà, i l'altra mà a la porta. Tinc un amic controlant a fora, però no es pot confiar mai amb ningú, ni tan sols en aquests casos. Surt un raig disparat contra el lavabo fastigós de color negre, suposo que així, quan és fosc, encara es veu menys la brutícia. Unes quantes gotes reboten i van a fora. Sí, què? Jo també he begut una mica, però passo d'anar a darrere els arbusts. Miro cap al terra, i sento com em roda el cap. La bufeta torna a estar buida, cony de bosseta fastigosa, no li cap res a dins quan més la necessito. Enfurismada amb el meu organisme, trec heroicament la mà de la porta, per buscar un altre mocador de paper dins la ronyonera. Reflexiono sobre la possibilitat de buscar-lo amb el cos totalment immòbil. Del contrari, i com que regalimo, podria embrutar-me jo soleta els pantalons, i tampoc fa falta. No veig el meu estat, cert, el mirall està fet una porcada, però no cal que arribi a aquest estat tan lamentable. Només em queda un mocador, ja el puc aprofitar bé. L'estripo en dos, de manera més o menys equitativa, però això no és possible, i un surt més gran que l'altre. Perfecte, doncs. El gros per l'eixugada general, i l'altre pels petits detalls. Em passo el tros de paper entre les cames, desesperada per la poca absorció, i per la rapidesa amb què l'orina s'atansa als meus dits. Res a fer, confirmo lleument, i per enèsima vegada, que el pipi és calent. Faig servir el paper per treure les gotes que s'escapaven per les cames, reclamant la llibertat. No sé gaire com apujar-me les calces i els pantalons amb una sola mà, però l'experiència hi ajuda, i finalment, quedo més o menys presentable. Recordo la porta, i torno a posar-hi la mà. De cop penso que és un gest estúpid, total, s'obre cap a fora. És igual, ja vaig vestida. Em cordo la ronyonera, em miro un moment a l'intent de mirall i em raspallo el cabell amb les puntes dels dits, intentant controlar els que s'aixequen gràcies a la humitat. Ric buscant relacions entre aixecar-se per culpa de la humitat, i el sexe, però ni d'això en tinc ganes. Premo la porta, doncs, i surto. Ai, merda, la cadena. Torno a entrar a dins, i tanco la porta. Busco el pal fastigós del costat del lavabo, i el faig moure d'una banda a l'altra, tot esperant que surti el líquid blau acompanyat d'aquell so que espanta, i que només es pot comparar amb l'energia xucladora i esgarrifant dels lavabos de tren. Bé, ja estic. Ara sí, surto de manera definitiva i un noi entra gairebé sense que jo tingui temps de ser a fora, deu tenir por que m'hi vulgui quedar més estona per muntar-m'hi el pis. Busco l'amic que feia de guardaespatlles i guardasamarretamanigallargapersifafredalamatinada, i em diu:
- sí que has tardat..
És clar, és que és molt fàcil treure la polla i apa. Però bé, no ens emprenyarem pas per això, a mi m'ha donat temps per escriure un relat sencer. Quelcom és quelcom, que es diria en culte.

Comentaris

  • ...a la cua del lavabo!![Ofensiu]

    Ostres, mb!! M'hi veia pixant jo també!!
    ...ja fa un temps que vai triar l'opció de fer-me de la colla dels que pixen als arbustos, sigui amb alcohol a la sang o sense... i té veritables avantatges!!! Jo ho recomano a totdona!!

    ...Tanmateix, sóc conscient que depén del lloc pot quedar brut nar-lo regant amb pixarades, així que si a l'entorn del concert no hi ha camps ni arbres, opto pel lavabo mòbil... i el millor d'aquests lavabos és la gent que coneixes a la cua, jo hi he fet molt bones amigues!!

    Tiamat, ens trobem a la cua del lavabo d'algun concert!!

    Una abraçada!!

  • jajajaja[Ofensiu]
    ximxim | 28-07-2005

    que n'és de difícil pixar en aquests maleïts lavabos! Encara que no recordo haver vist mai un d'aquests miralls...potser és que estava tan rallat que semblava la paret. Bé, ja som tres que ens hi hem sentit totalment identificades!

    Per cert, vaig llegir el teu comentari sobre la meva biografia...és ben bé que en aquesta web hi pots trobar la teva ànima bessona, eh?? ;)

    Ens llegim!

    Mercè

  • Només puc dir-te una cosa...[Ofensiu]
    Pluja | 26-07-2005

    M'has deixat amb un somriure al rostre... Molt ben descrit, i totalment cert...

    Quin fàstic de vàters!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1512 Comentaris

653763 Lectures

Valoració de l'autor: 8.82

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.