Des del record arribes, poesia.

Un relat de: srta_squitx
Des del record
la meva mirada s`alça
intentant atrapar aquells versos perduts,
que s`escaparen, que volaren,
muts,
condemnats a congelar-se dins del cor,
a acceptar la farsa,
a viure amb tots els moments no viscuts.

El temps reapareix com un miratge
i, des del record,
una lleu brisa
arriba de bracet amb la nostàlgia,
és el reflex d`una tèbia i tímida alenada
d`una desencantada màgia,
hereva d`un infructuós viatge.

I ara, des del record,
a estones... a memòries...
torna a sagnar la ferida,
torna l`escalfor de la sang roenta
que atia el foc de l`ànima,
torna l`ànsia d`aquell vers, d`aquella rima,
torna l`hemorràgia a regalimar per les escletxes
d`una cicatriu mal suturada
que em debilita les forces, les ganes i l`energia,
però, alhora,
em dóna les claus necessàries per recordar
que la vida no és tan sols en prosa
i que el viure, per a bé o per a mal, també és poesia.

Comentaris

  • Proesia[Ofensiu]
    kefas | 02-12-2017 | Valoració: 9

    No m’hi aclaro. Què és prosa ? Què, poesia ?. La prosa és l’expressió matussera de la realitat ? La poesia és cant harmònic de les essències vitals ?

    No ho tinc clar. Si em topo amb el manual d’una rentadora en dic prosa. Si la musicalitat emocional de les paraules em gronxa o em fa capbussar en les capes profundes de la vida, en dic poesia. De tota la resta que hi ha al mig, proesia.

    El que està clar, tal com apuntes, és que sense vida no hi ha poesia. Però sense poesia, segur que hi ha molta vida

l´Autor

Foto de perfil de srta_squitx

srta_squitx

59 Relats

60 Comentaris

35281 Lectures

Valoració de l'autor: 9.63

Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.
I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.

P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.