Des de la terrassa

Un relat de: foster

Érem a finals de juny quan va començar la cosa: un tarda, ja quasi fosc, em trobava espatarrat a la terrassa mirant el cel, les gavines perseguint els coloms vells i els malalts, els reactors filant l'agulla i cosint el fons blau amb el vapor dels motors..., vaja, que estava sense fer res, contemplant com qui diu la vastitud de l'univers en estat de plena realització. Era un capvespre tranquil i silenciós, més del normal: vaig sentir els xiulets del iaio de la cantonada cridant els seus amics coloms, que respongueren immediatament a l'avís; eren, doncs, les vuit en punt. Recordo sorolls de fons: persianes que s'abaixen, crits i rialles infantils, algun cotxe passant pel carrer estret per on s'accedeix a casa, i poc més. De tant en tant m'aixecava per fer-hi una ullada des del meu punt de vista cenital privilegiat i secret. Fins fa poc no teníem massa veïns, la majoria gent gran que ha anat desapareixent amb els anys, essent subtituïts per parelles joves que ara sí omplen pràcticament del tot els pisets del barri. Davant per davant, sempre a un nivell per sota la nostra terrassa, n'hi ha alguns que van despertar el meu interés des de bon principi. No es tracta de cap obsessió, no un voyeurisme malaltís, tan sols la curiositat pròpia de les persones per la vida dels altres, sobretot quan hom pot observar-la des de l'anonimat: hi ha una mica de tot, una parella que canta desafinant i no se n'enteren però s'ho passen molt bé, una altra parella al balcó del costat que no surten mai i sempre tenen tancats els porticons, i només els conec perquè de tant en tant treuen el nas per comprovar si les plantes de maria rutllen com cal; hi ha també el Pepo -just davant nostre i un parell de metres més a baix-, un tipus simpàtic que aguanta com pot la calor aclaparadora que deu fer al seu pis: sempre en calçotets, tirat al sofà o al llit, contempla el televisor (en blanc i negre!) sense massa entusiasme.
De tots, però, l'inquilí que més m'intrigà amb la seva arribada era un home negre, calb, que ja havia vist alguna vegada anteriorment i que, amb l'estiu, havia començat a ocupar a diari la caseta del terrat just davant de casa. Abans, durant la primavera, apareixia alguna nit i marxava tan bon punt sortia el sol; sempre amb la finestra tancada, amb un cert misteri, la meva dona i jo havíem arribat a la conclusió que utlilitzava aquella mena de cova com al típic picadero per a conquestes esporàdiques.
Ara, però, venia cada dia al vespre, s'estava una estona al terrat prenent la fresca -els altres veïns també hi tenien accés i dret però ell s'havia fet seu l'espai ocupant-lo amb una barreja ecléctica de mobles vells, electrodomèstics i rampoines variades-, alguns dies estenia la roba, i ja entrada la nit es retirava a descansar. Tot ben normal, rutinari: haig de dir que sempre que coincidíem -ens separaven a penes cinc metres, l'amplària del carreró- em saludava efusivament amb un somriure obert i sincer, salutació que jo retornava amb una mica més de discreció. Al cap de pocs dies, quan ja el considerava un més del barri i m'hi fixava amb més detall, vaig comprovar que sovint tenia convidats, sempre homes, sempre negres, amb qui passava hores parlant i rient en un tendal que havia muntat en un racó sota les antenes de televisió. Aquells amics, no obstant, no es quedaven mai a dormir. Suposo que no hi tenia més d'una habitació allí dins.
Una nit, però, les coses canviaren; hi havia lluna quasi plena, i jo m'estava a la gandula prenent una copa de vi i fumant-me un porro quan la vaig entreveure a l'única finestra de la diguem-ne caseta. Per aquell petit forat podia copsar un trosset de l'interior; quan la dona encenia el llum de dins la podia disitingir amb força claredat, encara que només parcialment: negra, alta i corpulenta, de moviments lents i elegants, des d'aquella nit semblava compartir l'espai amb l'home que jo ja coneixia. D'entrada no em vaig plantejar res de res, ni qui era ni què hi feia allí. La mirava, podríem dir que l'espiava, i ella no semblava sentir-se espiada ni molesta amb la meva presència. Al contrari, cada nit, bastant puntualment, sortia i entrava despullada de dins a fora i altre cop a dins, i poc a poc vaig començar a calcular els seus moviments i el seu ritual diari. Cada cop tenia més clar que la dona em sabia a l'altre banda del carrer i que em dedicava la seva actuació: apareixia enrotllada amb una mena de túnica acolorida, recollia unes calcetes i uns sostenidors negres i, tan bon punt tornava a l'interior, després d'haver encès el llum, se situava al bell mig del quadrat il.luminat i començava a untar-se el cos amb crema o quelcom similar; ho feia molt a poc a poc, recreant-s'hi, i jo creia tornar-me boig. Després, de forma molt teatral, s'emprovava la roba interior encara humida, s'ho posava i s'ho treia, feia una ullada cap a a la meva posició i hi tornava mostrant-me aquell cul perfecte com un préssec transgènic, amb dues natges rodones i tibants que desafiaven la llei de la gravetat. Allò m'excitava, però era tan sols un pessigolleig mental. De fet, em sentia una mica incòmode i molest, gens culpable, i no estava disposat a renunciar ni a les estones a la terrassa ni al meu lloc; si la dona volia, podia baixar la persiana i s'ha acabat la història. Si ella volia, podia evitar de despullar-se i posar-se les cremes hidratants just en aquell punt on jo la veia clarament. Però no, ella volia que la mirés, això semblava obvi. I jo l'observava, és clar. Em posava tens mirant com es dutxava a l'aire lliure, aparentant saber-se oculta per la foscor i, alhora, conscient de estar encerclada totalment pel focus de la cantonada. Es divertia fent-me patir, estava clar; però i ell? És que potser no s'adonava dels jocs perversos de la seva dona? O no era la seva dona? Des de casa jo no podia més que especular: quan ella començava el repertori de postures i gestos, quan s'acariciava els pits mentre semblava mirar-me, m'estava provocant realment o és que per a ella passejar-se amunt i avall en pilotes i toquetejant-se era normal?
Situat entre les ombres, jo no intentava pas passar desapercebut, al contrari: encenia una cigarreta rera l'altra, estossegava, m'incorporava fent grinyolar la gandula...qualsevol cosa que li fes saber que jo era allà i que si s'exhibia ho feia per a un públic concret, per a mi. Amb quin motiu? Aquella era la gran qüestió.
A mi em preocupava que en un moment donat es cansés d'aquell joc tàcit i se m'adrecés -o pitjor, s'adrecés a la meva dona- per insultar-me i denunciar-me per obsés sexual. Però la meva por s'esvania al matí quan la veia o a ell i tots dos em seguien saludant com a un vell i gran amic, amb un somriure d'orella a orella. Què estava passant realment? És que tot plegat no era més que un desvari de la meva imaginació?

L'enigma es complicà quan una nit la caixa de sabates on vivien romangué completament a les fosques. I l'endemà, en repetir-se la història, vaig començar a pensar que havien marxat definitivament, que l'espectacle havia arribat a a la seva fi. D'una banda em sentia decebut, i de l'altra, amb la seva absència confiava a recuperar la tranquil.litat d'esperit d'abans que arribés.
Dos dies després però, el dissabte al migdia, la vaig tornar a veure: va aparèixer amb duen nenes moníssimes, petitones i amb dues trenes cada una, molt netes i polides, amb uns vestidets de flors plens de color, rient i perseguint-se pel terrat sense fer cas dels crits de la dona. Al cap d'una estona, una d'elles, la més gran, s'abocà al mur que dóna al carrer i s'estigué uns moments mirant-me fixament. Jo m'estava jugant amb la Rita, tirant-li la pìlota una i altra vegada. La gosseta, de tant en tant, deixava la joguina i amb un salt àgil es ficava a la piscina de plàstic per remullar-se. Una d'aquestes vegades, la nena féu un oh!! i em féu un senyal amb la mà alhora que em preguntava si podien venir a banyar-se una estona.
-I és clar -li vaig respondre-. Però abans li ho heu de preguntar a la vostra mare
-vaig afegir de seguida.
-Oh, no és la mamà -em contestà la petita, riallera i sense donar importància al malentès.
La nena s'adreçà a la dona per explicar-li el seu propòsit, i ella em mirà breuement i em preguntà en veu alta:
-Segur? Cap problema?
Només mig minut més tard, les vaig veure atravessant el carrer i entrant a la meva porteria. Jo no sabia on ficar-me, em temia el pitjor. La dona arribaria i em diria el nom del porc, m'amenaçaria de denunciar-me, m'avisaria de la mala llet del seu home -"És petit però quan s'enfada no hi ha qui el pari!"-, em demanaria que deixés de mirar-la, que la deixés en pau. El bany de les nenes era només una excusa, segur.

Quan les petites eren dins l'aigua jugant amb la Rita, la dona em féu un senyal indicant-me les gandules:
-Seiem un moment? M'agradaria parlar amb tu.
Jo tremolava com un adolescent: tenia davant meu l'objecte del meu desig de les tres últimes setmanes, i ella es preparava per esbroncar-me i deixar-me fet pols. Per aquest motiu, quan començà a parlar em deixà bocabadat; la seva primera frase -i única durant molta estona, va ser-:
-He vingut per donar-te les gràcies i dir-te adéu.
No me'n sabia avenir. Què volia dir allò, m'estava prenent el pèl, em volia fer morir de vergonya? No, res de res, aquella dona no sabia mentir, la seva mirada neta i transparent no amagava ocultes intencions. Em donava les gràcies per alguna cosa i jo volia saber què havia fet per ella.
-Doncs mira -continuà després d'un llarg silenci-, fa poc d'un mes em creia que la meva vida s'acabava, que no hi havia solució al meu problema. I ara, gràcies a tu, tot ha canviat, sóc feliç i tinc un futur prometedor esperant-me a l'altra banda de món.
Sèiem molt a prop l'un de l'altre, en una estranya intimitat. Em parlava de la seva vida com si fóssim grans amics, amb una sinceritat inusual i quasi bé incòmoda.
-Saps, des d'aquí es veu molt menys que no pas em pensava; de fet, tant jo com el meu home ens crèiem que estàvem més o
menys a una mateixa alçada i ens podies espiar de cos sencer.
-Tu i el teu home? És que el teu marit sap com em provoques? És que ho accepta, ho consenteix llavors?
-Primer, no és el meu marit. Ell està casat amb una mala pècora, la mare d'aquestes dues preciositats, que l'ha turmentat durant tot un any intentant treure-li el màxim de diners per fugir a Estats Units amb el seu nou amant. És una mala dona que no ha parat fins a deixar-lo fet pols, i quan per fi ha desaparegut del mapa, el mal ja estava fet. Jo vaig intentar animar-lo, aconsolar-lo, i al principi em semblava que la nostra relació progressava. Però ara feia mesos que el More s'havia tancat com una cloïssa i no em deixava compartir la seva vida, els seus problemes, em deixava al marge: ja no em tocava, quasi bé no em parlava; jo em pensava que tot estava acabat i em sentia sola i desvalguda; no m'agrada massa aquesta ciutat, de fet no m'agraden les grans aglomeracions, i quan em vaig adonar que el nostre somni de tornar al nostre país s'estancava i quedava absolutament aparcat, em vaig desesperar, em volia morir. No trobava cap alternativa, cap estímul que ell volgués o pogués acceptar. El nostre amor s'anava refredant, es moria i no hi havia res a fer. Fins que vaig venir a passar uns dies en aquest clot i et vaig conèixer. Bé, fins que va començar aquesta història amb tu com a convidat especial.

Jo l'escoltava amb la boca oberta, impressionat per aquella lucidesa, incapaç de parlar per por a trencar l'encís del moment. La dona, com si res, continuava el seu particular relat.
-Una de les primeres nits del meu show especial per a tu, el More es va adonar que jo trigava molt a vestir-me i que m'entretenia davant la finestra fent ullades cap a fora. Jo ho vaig notar, però no vaig fer ni dir res esperant la seva reacció. Creia que em renyaria, que em tractaria de barjaula, que em faria fora...però quina sorpresa la meva quan se'm va acostar per darrera i, encès com un cavall en zel, em muntà com no havia fet mai. Va ser agressiu al principi, però tendre i carinyós quan acabàrem. Em tornà a dir t'estimo, i mentre l'escolltava, amagant-li les llàgrimes que em lliscaven per les galtes encara roges de desig i satisfacció, vaig entrellucar una escletxa d'esperança per a tots dos, lluny d'aquí, tal i com sempre havíem somniat. I ara, el somni es farà realitat. Demà mateix marxem, el More, les nenes i jo. Tornem a la nostra terra, a les nostres arrels, i em sento no saps com! Però volia dir-te alguna cosa abans de desaparèixer, fa dies que ho volia i no trobava la manera, fins que avui per casualitat, quan les nenes han vist la piscina i m'han preguntat si les deixava venir, se m'ha encès el llum. Per això estic ara aquí: com he dit abans, vull donar-te les gràcies i dir-te adéu.
-Jo, jo...- no sabia què dir davant d'aquella declaració tan rotunda com inesperada.
-No diguis res, t'ho demano sisplau. Només fes-me un útlim favor. Avui, a les onze, surt com sempre a la terrassa i pren-te una copa de vi i fuma't unes cigarretes. El meu home i jo tenim una sorpresa preparada que segur t'agradarà. Després d'avui no ens veurem mai més. Adéu.
Allò era sens dubte un punt i final. Es girà lentament adreçant-se a les petites:
-Nenes, assequeu-vos que marxem cap a casa, que el papà estarà per arribar.

Comentaris

  • Felicitats!!!!![Ofensiu]
    angie | 11-01-2009

    He vingut al començament de tot. És que sóc una sentimental, en el fons...

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • Ja fa massa...[Ofensiu]
    afrodita | 04-03-2008

    que volia començar "pel principi dels temps" i avui he trobat el moment. Ja sé que diràs que és el primer que vas penjar etc etc però apart d'això, destaco la situació, les descripcions i les reaccions del protagonista.

    Sovint (sense terrassa ni vi ni cigarret) m'entretinc imaginant què passa darrere de les finestres de l'edifici del davant, oblidant que tal i com jo els veig, ells poden també estar-me veient en la intimitat de la meva cambra...quid pro quo sense previ acord, suposo.

    Petons, estimat
    BoditA

  • fost...[Ofensiu]
    brideshead | 27-06-2006

    si vols un petit consell, no et cremis ... Escrius prou bé, i crec que darrerament, les teves forces s'estan esgotant al fòrum, diria que injustament.

    Un dia m'ho preguntaves, si creia que et prodigaves massa, i si et feies pesat al fòrum... llavors et vaig dir que no, perquè així ho creia. Avui, et diria que un petit descans t'aniria bé. Sempre és bo prendre's un respir.

    Una abraçada i un ............... beset minúscul.

  • Bona factura.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 20-01-2006 | Valoració: 10

    Aquest m'ha agradat molt. Em sembla estar mirant una pel·lícula de Hitchkok, de Kubrick, fins i tot de Polansky. Saps escollir bé la bellesa de les situacions i la reacció lògica i alhora imprevista dels personatges. Només hi trobo algunes petitíssimes pegues formals d'estil.

  • Ets un crack...[Ofensiu]
    angie | 30-12-2005

    en les posades en escena, fost.

    El relat m'ha agradat força, pel tema i per la manera que tens de perfilar els personatges.
    Ja et vaig dir que tens un "ramalasso" poètic que es deixa veure de vegades en la teva prosa.

    Avui he estat llegint a tots els que m'heu captivat d'alguna manera. També és un petit homenatge als que em vàreu ajudar a desenterinyar la inspiració i l'ànima.

    Besets en verset,

    angie

  • Hola nanu![Ofensiu]
    Màndalf | 14-11-2005

    Aquí em tens, començant per començament, per l'inici de totes les coses.
    La posada en escena fantàstica i prometedora. M'ha agradat molt com descrius el cel i les coses que hi passen. La descripció del culet d'ella, genial. L'has bordat "com un préssec transgènic, amb dues natges rodones i tibants que desafiaven la llei de la gravetat" fantàstic. La trama l'he trobat una mica rebuscada i t'apalanques una mica massa (pel meu gust) en la descripció de l'acció "voyerista" sobre la noia.
    Seguiré investigant
    Una abraçada

  • Felicitats...[Ofensiu]
    instants | 21-10-2005

    Un relat bastant llarg, dels que em nego a llegir per mandra, però m'ha enganxat, crec però que li falta quelcom, bona introducció, bon nus i desenllaç surealista.

  • AGRAÏMENTS[Ofensiu]
    judit pujadó | 19-07-2005

    Moltes gràcies pels teus comentaris als meus relats. Em veig una mica obligada a confessar-te que m'agrada fer relats no curts, curtíssims perquè el que pretenc no és explicar una història, sinó suggerir-la.
    Gràcies de nou

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: