Demà em donarà la mà

La seva fesomia, la imaginava,
com ombra fosca, apareixent,
voltada d'una iridescent aura,
que il.luminava ma vella pell.

Un virulent sotrac ja m'espero
l'endemà diumenge ben de matí,
Quan les caderneres al jardí cantin
i el sol decideixi si entrar o sortir
d'aquesta cambra de dolor atapeïda,
de color blanc, com fred setí.

Les flors marcides, en sa peresa,
d'alegrar el que em queda fins a la nit,
hores que es perden en la tristesa,
de no haver pogut ser del tot feliç.

Quan les campanes toquin a l'esglèsia
jo seré l'últim demà d'entrar.
Quan abandoni ses parets de pedra,
sa torre alta m'acomiadarà.

I jauré sol, entre llosa i llosa,
tornaré de nou, al començament,
mirant el blau del cel que em crida,
i veient les punxes d'un esbarzer,
que creix valent, ben bé a la dreta,
movent ses branques a l'unissó,
arrelat ben fort en la humida terra,
vigilant jo resti d'allò millor.

Els plors, si n'hi han, que assedeguin els homes,
la pena dels que m'estimin, sigui aviat record,
i que a cada llevar-se, tinguin l'únic propòsit,
de viure i mai témer, quan arribarà la seva mort.