Deia, creia, volia.

Deia que tenia por de la nit, que no era capaç d'enfrontar-se als seus somnis, que no volia somiar en aquella veu.
Creia que tot havia desaparegut, que a la seva ment ja no hi quedaven neurones, que el seu destí no volia seguir esperant.
Ho ignorava tot, va deixar de parlar, de fer cas al sol. Va deixar de parlar, les estrelles li van robar la veu. Va deixar de ser un cistell ple de solucions , va deixar de ser una mà que apareix quan, sense motiu, algú perd el nord.
Volia volar, cridar, espantar aquell malson. Ser la gota que mai acaba de caure. Ser aquella cançó que t'aixeca de terra i et fa creure, de nou, en instants que semblaven perduts...
I va intentar caminar per aquells llocs on la boira no impedís el seu pas, on no hi haguéssin sols hipòcrites, on no hi haguéssin cançons que diuen sempre la veritat que no volem acceptar.
Però els intents es van desfer, el sol va aconseguir cremar la seva pell amb fal·làcies que et fan imaginar , que et fan pensar que no hi ha res més pitjor que tu en aquest univers.
Però un dia les llàgrimes d'una veu la van venir a visitar, i es van quedar a viure en aquella pell, que ja no volia moure's, que no volia més ànimes cansades.
I aquelles gotes de tristesa van caure a un riu d'aigua verda, on el sol no podia fer caure la seva ràbia.
I la seva veu va tornar, però aquella cançó havia canviat. Ja podia volar, cridar, espantar aquell malson.