De la mort, i la vida

La mort, s'anava acostant
a passos febles, cap a ell.

Feia incrusions d'espant,
per sentir-se viva de tant en tant.

Però ell, fidel a la vida
coherent amb el batec del cor
l'espantava, quan venia,
més jove, i encara més fort.

Vivia amb intensitats inmesurables
cada pas del seu camí,
somriures, salts i dances turques
alegria per aplaçar el destí.

La mort, ho veia, i s'ho pensava:
com puc fer-li una cosa així?
Se'n tornava cap a casa,
fins la visita del veí.

Ell no l'havia vist mai,
però sabia que existia.

sabia que, de tant en tant, venia
a robar-li la seva pròpia vida.