De com em vaig quedar atrapat a dins la nevera

Estimat senyor, estimada senyora, el relat que té al davant narra les peripècies d´un servidor i la seva nevera un matí del mes de juliol i, encara que sembli inversemblant, és la meva tasca afirmar l´autenticitat de tot el que a continuació exposo.

Era d´hora quan la meva esposa Simona es disposava a netejar la cuina de dalt a baix. Mentrestant jo, en Morgan Forbes, intentava ajudar-la en tot el que pogués.

No va ser massa difícil, al contrari, va ser del tot ben simple: treure d´aquí aquestes andròmines, netejar-ho tot molt bé, tornar-ho a posar i començar amb un altre prestatge. L´única cosa que feia pesat el treball era la calor que ens angoixava a tots dos i que ens feia suar i suar.

Cap a les dotze llargues vàrem acabar. La Simona es va dutxar amb aigua molt freda mentre jo em prenia la darrera ampolla de licor de coco que quedava a la impoluta nevera.

Quan la Simona va sortir de la dutxa li vaig recordar que quan baixés a comprar el menjar no s'oblidés del licor de coco. Ella va agafar les claus del cotxe, el cistell, em va donar un petó, em va fer pesigolles als meus saxons i se'n va anar a comprar.

Mentrestant jo em vaig disposar a dutxar-me amb aigua tèbia, ja que no la soporto ni freda ni calenta.

Acabada la dutxa, i passejant per casa amb roba molt lleugera, vaig començar a suar de nou. Vaig sortir a la balconada per refrescar-me, però aquell dia a Ànova el sol ho envaia tot. No hi havia cap núvol al cel i el sol semblava que anava a esclatar.

Com que no parava de suar vaig intentar fer diverses coses per posar-hi remei:

Primer em vaig ajeure a l'hamaca, em poso el ventilador i em quedo immòbil, sense fer cap esforç. En poc més de dos minuts no nomès no vaig deixar de suar sinó que a més tenia mal de cap.

Desprès vaig intentar baixar al bar, però només de pensar que havia de creuar dos carrers amb aquell sol em va convèncer de no arriscar-me.

De sobte va venir una idea al meu acalorat i adolorit cap: Ficar-me dins de la nevera. La idea no era un despropòsit, ja que el frigorífic estava net i mig buit, i justament la meva dona havia baixat a comprar el menjar per omplir-lo. Sense pensar-m'ho dues vegades em vaig dirigir a la impecable i resplendent cuina.

A la porta de la nevera hi havia l´escombra, la vaig treure i la vaig posar al costat de la nevera, acció de la qual que després m'hauria de penedir.

Vaig obrir la porta de la nevera i vaig treure el poc que hi havia: Un parell d´enciams, tomàquets, llet, una ampolla de no sé quina mena d´herbes de la Simona i els anacards que ens van portar de Balama els nostres amics, els Yorikee. Un cop realitzada l´operació vaig començar a treure les safates, certament sense problema.

Acabada la primera fase, em vaig disposar a calcular la posició que prendria un cop dins de la nevera. La veritat és que hi podia estar assegut molt còmodament, sense necessitat d'ajupir-me, encara que inclinant el cap una mica.

Abans d´entrar vaig mirar el termostat, en què el dibuix de màxim y mínim s´havia esborrat amb el pas del temps. Així doncs vaig intuir, malament per cert, que el mínim era cap a la dreta i cap allà el vaig empènyer, ja que no volia congelar-me sinó només refrescar-me.

Vaig fer una ullada al meu rellotge: Eren dos quarts de dues.

Vaig haver d'entrar d´espatlles i ajupit, amb molta cura. Quan vaig arribar al fons de la nevera, la meva esquena va sentir una sensació de frescor i vaig parar de suar. Quan tanco la porta la llum es va apagar.

A poc a poc els meus ulls es van acostumar a l´obscuritat. Estava a la gatzoneta, amb el cap girat cap a l´esquerra i molt, molt fresquet. Podia veure la bombeta de la llum apagada i tambè el meu braç lleugerament recoltzat on posava "ous".

Al meu rellotge hi vaig veure que eren tres quarts de dues, i em vaig moure una mica i vaig girar el cap cap a la dreta. De sobte vaig notar que la nevera crivellava lleugerament i vaig escoltar un petit soroll fora, però no hi vaig donar importància, ja que m'hi trobava tan bè que vaig començar a somniar en els efectes beneficiosos que tindria l´aplicació de la nevera refrescant per a l´estiu a totes les persones del país que no poguessin comprar un aparell d'aire condicionat (com nosaltres). Ja em veia com l'inventor de la nevera refrescant per combatre la calor, amb la meva patent i guanyant molts calers. Fins i tot sortiria a la Televisió i a la ràdio: "Senyores i senyors, els presentem l'home que va alleugir de suor tot Ànova, què dic Ànova, tot el país: el famós, carismàtic, calculador i home de negocis Morgan Forbes". Oh sí! que bé que m´ho passava imaginant totes aquestes coses.

Cap a les tres (renoi com passa el temps), la nevera començava a glaçar-se. Sí, el gel es començava a notar amb més força. Molta força. Hi havia parts del meu cos que sentia com punxades d'agulla. Em feia mal. Volia sortir. Obro la porta. Obro? No, la porta no s´obria. Carai. S´estava fresquet, sí, però volia sortir. Empenyia la porta però no podia obrir.

Malament, penso, intento fer força amb el cap, dono un gir i empenyo la porta, però el coll em fa crick-crack-crick.

Debia ser molt tard, vaig obrir ells ulls i la Simona en mirava la cara com avergonyida. Jo era al sofà, estès, bé, en posició encara fetal, amb molt fred. Al costat de la Simona hi havia en Joao, el metge de capçalera, mirant-me sorprès i una mica content -crec- i jo l´únic que els vaig poder dir és, mirant la Simona: quin fred que tinc carinyo, que em pots fer una sopeta?.