d´un missatger un homenatge

Unes paraules. Escric amb el cor rebregat com una pilota de paper de plata. El cul sobre la tassa del lavabo d´homes. Una oficina, les dotze més o menys. Que serveixin com a homenatge al nostre missatger de tota la vida, que avui diu que se'n va. Després us diré perquè.
El que recordaré de tal individu, està escrit a continuació:
El nostre missatger era un homosexual d´uns 35 anys d´edat, crec. Si se ´l mirava de prop, enlloc d´un missatger homosexual d´uns 35 anys d´edat, crec, semblava un ratolí. Això era degut a la curiosa forma del seu nas, a la seva prominent parella de dents frontals i al seu anar encongit i nerviós. La resta era un cos més aviat petitó, però absolutament convencional. En José Enrique reunia gran part de les característiques que defineixen al missatger urbà comú. És a dir, i breument, un tuf més o menys important de fum recent, entrepà de carn curada acabat de consumir, oli de dos temps i cuir brut de jaqueta amb número de telèfon enorme (la llista d´olors poden coincidir o no, però tard o d´hora es detecten amb una claredat olfactiva cristal·lina). Una enemistat metafísica contra qualsevol instrucció més complexa que l´elemental: recollir A i lliurar B. Una afecció desmesurada a trobar-se en cafès i bars situats en punts estratègicament escollits, normalment per a fer una aturada a mig matí (sovint ignorant entregues urgentíssimes o gestions de vital transcendència) en llocs on es crea un ambient d´entesa i reciprocitat entranyables i no és rar veure que el client aliè a l´ univers propi del missatger es trobi un pèl desplaçat entre el fumar i el mastegar còmplice dels professionals de la moto.
Doncs això, en José Enrique era un missatger com déu els mana. Parlava molt. Tenia un amic terriblement tímid, Rafa, que treballava en un quiosc al casc antic, era una fotocòpia del Federico Garcia Lorca i venia a l´oficina molt sovint. En Rafa, bàsicament, esperava. El José Enrique - que trobava humanament impossible pronunciar la paraula adéu - el feia estar allà dret, enmig de les taules i de la gent, impacient, incòmode i mossegant-se les ungles. Pobre Rafa, era maco en Rafa, sempre esperava.
El José Enrique es va acostumar a mirar-me el paquet quan jo estava dempeus, i tot i que els meus amples pantalons de pinces Cortefiel no deixaven espai a cap fantasia sensual o pornogràfica (femenina o masculina), el missatger insistia en dirigir-se a la meva bragueta cada vegada que em volia parlar. Jo el deixava fer, en fi. Les nostres converses eren breus i pobres. Freqüentment em llençava sobres fets malbé sobre la taula fent sorolls esquerps o es queixava fent un gest digne de que aquella adreça no existia, o que el porter no l´havia deixat pujar, o que plovia, que què volia que fes.
A vegades el José Enrique feia enfadar algunes persones amb comentaris i observacions inadequats i barroers. Un dia va entretenir tres joves comptables de pràctiques, relatant una curiosa pràctica de sexe gai anomenada "The London Cocktail"(Déu sap on i amb qui la va aprendre/practicar ):
"Cuando ya te has tirado al tío, te esperas un ratito y entonces acercas tu boca y te vas bebiendo tu... sabes?"
El cap d´oficina - que ho sent tot i ho sap tot (no només tot el que passa en aquesta oficina en particular, sinó tot el que passa en qualsevol ciutat, país o selva de qualsevol planeta, satèl·lit o galàxia- el va cridar al seu despatx per demanar-li correcció i respecte en hores de feina, "después en tu casa hablas de lo que quieras"- se'l sentia cridar, contundent, desde dintre el seu despatx.
En José Enrique es va defensar amb orgull, que no era just, que la gent morbosa de comptabilitat li havia demanat detalls picants de la seva vida íntima, i que no era el seu problema si allò les havia ofès. A mi el tema en qüestió em va interessar extraordinàriament, de tant obscur i exòtic com era, però no se'n va sentir a parlar mai més. La llei és la llei.
Un altre dia va confessar a dues administratives que les trobava idèntiques a la Wilma i la Betty Picapiedra - sólo os falta el dinosaurio... - va fer després, i el cap d´oficina- que...- va haver de cridar-li l´atenció una altra vegada, perquè les dones es van ofendre.
El nostre missatger, però, era un bon home, no faria mal a una mosca, i si li'n feia, era sempre sense voler. Era feliç quan et feia riure, se li notava perquè de seguida arreplegava una cadira i seia amb entusiasme, per gaudir més intensament del seu èxit còmic, i recrear-se´n amb la teva companyia.
S´enfadava constantment amb el cap d´oficina - que...-, que no el deixava viure i l´apretava massa i algun dia li trencaria el nas amb un cop de casc.
Els tenia ben posats el José Enrique. Algun dia arribava a la feina envoltat d´un baf de colònia espectacular, tothom alçava el cap, xiuxiuejava o feia algun comentari maliciós que ell mai semblava detectar. Diu que sortia sovint i a vegades feia coses molt dolentes. No vaig gosar mai imaginar-me el tipus d´activitats que portava a terme quan feia coses molt dolentes, eren boscos foscos on la meva imaginació poruga no s'hi va acostar mai. Impuntual i esbojarrat, era descuidat amb els pèls del nas, que li vessaven pels orificis, i feien difícil mirar-lo als ulls. Jo sempre pensava, ple d´ignorància ho admeto, que allò dels pèls del nas era una cosa molt poc gai. El casc li anava massa gran, això em cridava l´atenció i em feia somriure. De peu un 42 o 43. De l´Hospitalet. M´entretenia en secret veient-lo fer coses, era un tipus curiós.

Avui ha arribat tardíssim, com sempre. S´ha tret el casc, ha agafat un got de plàstic, l´ha omplert d´aigua i a fet via cap al despatx del cap d´oficina -que...- i s´ha assegurat de tancar bé la porta. Allà dintre, 4 llavis s´han obert i tancat i els 4 llavis han dit paraules i els 4 llavis han arribat a una conclusió i al cap d´uns 6 minuts ha tornat a sortir. Amb les dues mans juntes, com si fos un tailandès amable, a vingut al nostre departament i s´ha ficat allà al mig fent la següent declaració:

-Muchas gracias por toda vuestra ayuda y por toda vuestra amistad. Me voy de la empresa, me quedan unos cuarenta y pico años de vida, si llego, y ya he perdido treinta-y-tantos. Voy a empezar en Chile, y después ya veremos. No creo que vuelva hasta que haya encontrado algo, que no sé qué es porque no sé lo que busco. Sólo sé que me tengo que marchar. No sé si me explico... Pues eso.

Ha baixat el cap i ha marxat com un ratolí, ajustant-se el casc i deixant estàtues de gel al seu pas.