Cul de món.21

Un relat de: franz appa
Va creuar la vila a pas ràpid. Ja havia creuat gairebé tota la plaça Major quan s’hi va repensar i va girar cua, fins a l’Hostal. El sol era viu, es reflectia potent en els finestrals i amagava l’ombra del bar, que semblava adormit, arraulit en una migdiada general, com si l’estiu ja s’hi hagués instal•lat prematurament.
El local era desert, absolutament. Va caminar en la penombra que progressivament es va anar aclarint, com una boira que s’anés dissipant, a mesura que l’esguard s’anava habituant a la llum. Va seure arrossegant un tamboret a prop de la barra. Va esperar uns segons, sense sentir cap soroll que indiqués que s’havien adonat de la seva presència.
Va estar temptat de donar el tomb a la barra i servir-se ell mateix una cervesa, com havia fet incomptables vegades anys enrere, quan era un parroquià, més que un parroquià, un del lloc, algú que compartia tantes coses amb el Massip, amb els de cal Traça, com els deien. Amb el Jaumet. Amb la Balma.
Va arribar-li per fi un so de passes, tou, esmorteït . El Jaumet Massipot devia estar fent una becaineta, que es movia tan prudent.
-Ei, sóc jo, Jaume –va fer, sense aixecar la vista del taulell de la barra.
Es va sobresaltar notant la presència silenciosa que s’havia aturat de l’altra costat de la barra. Va aixecar la vista. Ella s’estava allà, a penes traspassant el llindar del rebost, aquell recambró que donava a la cuina de la fonda, que recordava ple de caixes, bótes, andròmines de tota mena, que també havia estat un lloc per petits jocs, innocents primers i no tan innocents, amb la mateixa Balma. Ara ella emergia d’allí, ombrívola i silenciosa com l’espai que l’envoltava, com si es manifestés d’aquell passat que semblava ara aturar-se, quiet i distant, present però inevitablement llunyà i inassolible.
-No hi és, el Jaume –va dir per fi, avançant cap a ell tímidament.
-Està dinant? –va fer ell, per dir alguna cosa, per no deixar tornar a instaurar-se el silenci.
-Ha anat a casa. No hi havia gaire feina, avui.
-Ja veig.
-El volies per alguna cosa?
-No, no... Volia fer un mos.
-Ja hem tancat la cuina –va fer. La mirada, baixa, l’esquivava.
-No importa, podria fer un entrepà fred?
-Un entrepà, és clar. Pernil, formatge...?
-Pernil anirà bé.
Ella va mormolejar alguna cosa i va desaparèixer de nou cap al rebost. Ara sí,e s va decidir a vorejar la barra i va treure una mitjana de la nevera. Va remenar sense sort buscant un obridor i va picar contra la superfície de la nevera amb molta compte i va aconseguir treure la tapa al segon intent, tot i que va esquitxar d’escuma el terra. Ho va netejar amb un drap no gaire net i va tornar a seure, i va anar bevent lentament directament de l’ampolla.
Ja gairebé havia buidat l’ampolla quan ella va tornar, amb mitja barra de pa sobreeixint del plat.
-M’he autoservit –va fer ell, alçant l’ampolla.
-Ja veig.
-No et molesta, no?
-Ets a ca teva.
-Ca meva... Una manera de dir, suposo.
-Una manera de dir –va refermar ella, iniciant un moviment de reculada.
-Em podries dur una altra? –va tornar a alçar l’ampolla, ja buida del tot.
Ella va obrir la nevera i li va atansar en silenci. Va treure un obridor d’algun lloc i la hi va destapar.
-Va haver un temps que m’ho hagués cregut, que era a ca meva –va dir ell, entre dos glops.
Va sentir-se el soroll de la porta d’entrada. Algú es va moure ràpidament, pesadament, i va aturar-se en sec, també amb pes ostentós.
-No hi és el Jaumet?- Va sentir que deia, sense girar-se a veure qui era.
-És a casa... –va contestar la Balma.
-Bé, docs, tornaré alego –va fer la veu, rogallosa, després d’una breu vacil•lació.
Va tornar a sentir colpejar la porta.
-Me’n vaig demà –va dir ell, llavors.
La va fitar. Ella continuava amb l’esguard baix, ara concentrat en un got que repassava meticulosament amb un drap, li va semblar el que ell havia fet servir per eixugar el terra.
-Ja has acabat la feina, aquí? –va preguntar ella, al cap d’uns moments.
-No he fet cap feina –va dir ell. Va començar a mossegar l’entrepà. Estava deliciós, la tomaca saborosa, ben sucada, el pa cruixent, al punt de sal, el pernil ni sec ni massa cru. Feia anys que no menjava un entrepà com aquell.
Va pensar que allò era com tornar a casa de veres.
-Balma, jo... –va dir.
Ella el va mirar. Per un moment, va semblar veure una mena de lluentor als seus ulls, com el tel que preludia la llàgrima.
-Què?
-Et volia preguntar una cosa, saps? Durant tots aquests anys que fa que no venia, m’ho he preguntat mil cops i no n’he sabut la resposta.
Ara era ell que havia abaixat la mirada. Contemplava l’entrepà que havia queixalat, dipositat al platet, tot just començat, desprenent aquella aroma antiga de pa amb tomaca i pernil. Notava l’esguard d’ella en el seu rostre, però no va dir res, no el va animar a continuar, no va interrogar. Res.
-Et volia preguntar què et vaig dir aquella nit, la nit abans que jo marxés...
Va sentir com sospirava, ella. Va aixecar els ulls amb cautela. Ella ja no el fitava.
-Tampoc te’n recordes d’això? –va fer, aleshores. Exhalant un nou sospir.
-No, jo...
-Deixa-ho estar, Alfons, no té cap importància...
-Però la va tenir, llavors?
Ella va callar. Era visible la seva lluita, almenys el dubte, si respondre o no, si explicar el que va passar, o va estar a punt de passar.
-Oblida-ho, ja és massa tard, no val la pena tornar al passat.
Va fer un glop. Ella va recular, ara sí, dues passes. Va apressar-se a parlar, aturant-la instintivament amb un gest de la mà que sostenia la cervesa.
-Això m’ho vas dir un cop, ten’ recordes?
Ella es va aturar, va negar amb un lleu moviment de cap.
-Em vas dir això, però que pots reviure el passat de veres, només d’una manera.
-I com?
-Vivint el present, Balma. Tu em vas dir que teníem un present, encara.
Ella va tornar a negar amb el cap, ara més fort, amb un gir enèrgic del seu coll encara esvelt, sota el cabell recollit del qual escapaven uns quants rínxols un pèl greixosos.
-Ja no, Alfons, ja no.
-Vine amb mi, Balma, vine amb mi... és això el que et vaig dir, aquella nit, oi?
Ella va esbatanar els ulls, va recular de nou, però a penes, potser sense moure els peus, només balancejant el seu cos enrere. Va tornar a sentir-se el batre violent de la porta. Després van seguir els inconfusibles sons esvalotadors de passes i veus infantils que entraven atropelladament. La Balma va sortir disparada cap a ells, dos nens menuts, d’una edat que a ell li semblava poc definida, molt iguals, potser no ben bé bessons però no fàcils de diferenciar per a ell, que mirava distretament com ella els atenia, mediant en alguna disputa ferotge, apaivagant amb sol•lícita calma la tempesta que tenia embolicats els infants. Aleshores va aparèixer una figura molt més grossa pel llindar. Un gegant, en comparació amb les dels menuts i la de la Balma, arraulida entre ells. Ella es va alçar tot d’una i va fer avançar amb una revolada els dos nens cap a l’home acabat d’arribar.
Ell va desviar l’esguard , potser una mica massa ràpid, i es va concentrar en el seu entrepà. Va sentir com ella, gairebé amb un xiuxiueig, aviava els nens i l’home cap a la plaça de nou, i en acabat retornava cap a la barra, exactament en la mateixa postura amb què havia estat sorpresa per la irrupció infantil.
-La teva família –va fer ell.
Ella no va dir res, no va assentir ni tan sols. Ell va veure l’esfera bruta d’un rellotge penjat a la paret, per sobre d’ella, dels prestatges amb les ampolles de licor polidament alineades. La murca dels segons avançava irregularment, però implacable.
Aleshores ella se’n va anar, no va semblar moure’s però un segons després ja no hi era. Ell va esperar uns segons. Li va arribar una fressa de plats rentant-se des de dins, de la cuina invisible. Va treure’s la cartera i va deixar un bitllet massa gros ben petjat sota el plat amb l’entrepà a mig acabar, al costat de l’ampolla de cervesa gairebé plena. Va sortir procurant que la porta no batés gaire fort, tancant darrera seu el perfecte silenci.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

167719 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com