Cul de món.2

Va baixar del tren. Amb ell, a penes ho van fer quatre o cinc viatgers més. Alguns d’ells probablement havien pujat a Ribalta, o com a molt a Reus, potser era l’únic que venia de Barcelona en aquella hora ja tardana. Pràcticament era fosc. Quan va haver creuat l’estació deserta, carregat amb la pesant bossa de viatge i la maleteta de mà, i es va trobar a la carretera, els altres viatgers ja havien desaparegut, els uns un bon tros de carretera avall caminant, i algun potser endut per algun cotxe que l’esperava.
Va fer via cap a la vila. També va notar de seguida l’expansió de la població, com havia comprovat a la ràpida visió que havia tingut de Ribalta uns minuts abans. El raval de la Bassa Nova, abans el límit nord del poble, estava avui àmpliament desbordat per unes línies de casetes baixes, idèntiques totes, que li venien a l’encontre.
Va continuar dret, per la vora dels mínims jardinets arrenglerats amb pulcritud geomètrica, i va travessar les cases del raval. Aquestes, en contrast, mantenien la seva dissonant singularitat caòtica, fruit d’una època de creixement urbà descontrolat, inharmònic, anàrquic i també desnerit. Cases com esculpides a cops de mall, plantades seguint línies sovint capricioses sobre les irregularitats del terreny, deixant corredors d’amplada variable, recolzes inexplicables, atzucacs imprevisibles. Moltes d’elles, però, apareixien ara, a diferència de com les recordava, sempre atapeïdes i enfarfegades, indubtablement buides, abandonades, record esvaït d’habitants que havien partit cap a nous i ordenats barris, o potser cap a la ciutat, o cap a la costa. Alguns d’aquells vilatans, tal vegada, havien venut algun terreny que havien comprat unes dècades enrera, per tenir un tros on entretenir amb un simulacre d’hort el cap de setmana, i que ara s’havia multiplicat de valor d’una manera inconcebible, ben bé absurda. Li havia arribat que el vertigen constructor que arrasava tot el país des de feia uns quants anys, havia tocat també la seva contrada, d’altra banda tan allunyada no feia tant de tots els nuclis de puixança demogràfica. Anglesos, holandesos, gents del nord d’Europa, societats d’inversió d’arreu del món, compraven cases de pagès en ruïnes a preu d’escàndol, impulsaven plans urbanístics a pobles decandits, dreçaven barris sencers enmig dels antics camps conreats i enmig de pedregars improductius.
Era ben bé de nit quan va fer cap al nucli antic. Somorts i pacífics, els carrers de dins de les desaparegudes muralles semblaven, a diferència de la perifèria, no haver patit ni els impulsos ni els estralls del temps. La plaça Major continuava igual a com l’havia coneguda des que era infant, els porxos irregulars a tres bandes del quadrat, i la façana de la casa de la vila una mica enlairada per la curta escalinata que s’abraonava directament, violentament, al carrer. Encara no hi havia caigut ningú, pel que veia, en la possibilitat d’eixamplar la vorera, practicar una rampa per als minusvàlids, tal vegada tancar el trànsit almenys en aquell costat. La plaça, immutable, era evidentment el cor del Tribalix que es resistia a les inclements alteracions dels nous temps. I això que li havien parlat de l’Anton Grau, l’alcalde que feia ja quatre o cinc eleccions que governava el poble, com d’un home modern, progressista, un veritable reformador d’algunes de les més inveterades lacres de la vila. Potser, va pensar, era al cap i a la fi un d’aquells atípics partidaris de deixar estar les coses que no cal canviar. Avançant cap a l’Ajuntament va comprovar que un rètol ben imprès i ben clavat directament a la paret de pedra indicava la desviació lateral per a l’accés per als discapacitats. Evitava esmentar-los, els designava amb un símbol explícit i universal. Va seguir la indicació, pel carrer de sota, el que duia fins a la plaça de l’església, va passar pel costat de la porta lateral del casalot, i va seguir pel carrer estret fins a la placeta on es dreçava la planta esvelta i gòtica de l’església, la silueta elevada del campanar i la façana amb el pòrtic original i el rosetó de vidres ennegrits. Allí sí, la paleta municipal havia gratat la cara de vila. Havien empedrat tota la superfície, eliminant els antics desnivells de les voreres, i avien escampat bancs i arbres que obrien espais de circulació d’ordre una mica imprecís, mirant sense èxit de desanimar els aparcadors compulsius que necessitaven tenir el cotxe a tocar del seu propi portal, o del veí, si més no.
Davant seu s’obrien dos carrers llargs, ombrívols i estrets. El de l’esquerra, que grimpava suaument, l’hagués dut a les antigues escoles, que ja feia anys que havien estat traslladades als afores, just a la banda oposada d’on havia entrat. Per fer-hi cap hauria d’haver passat a la vora de la seva antiga casa. En lloc d’això, va prendre pel carrer de la dreta, que aviat desembocava en l’antiga carretera de Pradafonda, avui una mena d’àmplia avinguda on se situava la nova escola i el nou hotel. Nous relativament, si es comparaven amb les antigues escoles i l’hostal vetust que havia ullat de passada en creuar la plaça Major, amb els seus tendals, probablement els mateixos sota els quals tantes hores mortes havia deixat passar, abocats al cantó de la casa de la vila oposat al qual ell havia creuat. Pel que fa a les escoles noves, les havia vistes ja a la seva darrera estada. No així l’hotel, que de tota manera creia haver sentit que ja tenia uns quants anys. Va veure’l de seguida, amb la seva desproporcionada façana envidrada mirallejant sobre l’avinguda.
Tenia reserva. Li havien fet des del sindicat, un dispendi generós i de fet gens habitual. Intuïa que Tortajada s’havia sorprès que no disposés de cap casa on allotjar-se. Tot i així, no va fer cap comentari i es va limitar a dir-li que no es preocupés i que li buscarien un hotel. Ell va dir aleshores que no fos l’Hostal major. En Tortajada se’l va mirar ara més intensament, darrera els gruixuts vidres de les ulleres passades de moda, circumspecte encara però apuntant una certa curiositat. Per uns moment va creure que li preguntaria alguna cosa, però de seguida va apuntar el nom de l’hostal, o alguna altra cosa, a la seva agenda.
Aleshores ja feia uns dies que li havia platejat la seva tasca. L’Hilari Tortajada era un home poc expansiu, malgrat el seu nom de fonts, eixut de paraules, i tampoc aquesta vegada va estar gaire explícit. Va remarcar, això sí, diverses vegades que es tractava d’una missió molt delicada i important, i va reiteradament demanar-li tota mena de discreció, tant si acceptava l’encàrrec com si no.
S’ho va estar rumiant uns dies, els quatre o cinc que li havien concedit. Després, era el diumenge abans del dilluns en què devia la resposta, va trucar l’Anna per acabar de sospesar-ho. Es van veure en un bar de prop del sindicat, al davant de Santa Maria del Mar, envoltats de turistes i barcelonins atrapats a la ciutat com ells mateixos que fugien del sol del port per fer el vermut abans de tornar a casa.
Contravenint conscientment l’ordre del Tortajada, li va explicar tota la missió, posant fins i tot més paraules que les del mateix Tortajada. L’Anna el va seguir atentament sense badar boca, amb els seus grossos ulls una mica botits ben oberts. Tot i que era una xerraire incontinent, sabia valorar la necessitat de ser escoltats dels qui acudien a ella. Per això estava sempre tan ben informada. Podia xerrar hores i hores, però sabia concentrar-se en els moments oportuns per captar el que valia la pena. En Tortajada deia que fins i tot sospitava que era capaç d’atendre la conversa d’una taula veïna a qualsevol bar mentre ella mateixa no deixa de fer anar la llengua.
-Molt bé, tot sembla bastant normal, si passem per alt que existeix un sindicat local que hauria de cobrir una feina com aquesta –va dir l’Anna, després d’empassar-se d’un glop la seva tònica.
-La qual cosa ens situa en el rovell de l’ou –va fer ell.
-Que precisament has d’actuar d’amagat del nostre sindicat local –va replicar l’Anna, fent gala de la seva perspicàcia.
-Exacte, d’això va la cosa –va admetre.
-I per què és així, suposo que ho hauràs de descobrir tu solet.
-Suposes bé.
El sindicat local era en realitat comarcal, però els qui el portaven eren tribalixencs. Només a la vila de Tribalix hi havia un teixit industrial, encara que fos un teixit que constés d’una sola peça, la immensa baluerna química que donava feina directa i indirecta a la major part de la població.