Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (8)

Així que vaig seure al seu costat, va posar el passador al cotxe. Vaig mirar-la de reüll. Semblava tranquila. Però vaig començar a sentir-me idiota per haver pujat al cotxe sense meditar-ho un moment.
- És que sempre porto la bossa al seient del darrere, i m'he acostumat a tancar, perquè no me la prenguin - va somriure'm
- Fas bé, d'anar en compte. Hi ha molt sonat pel món.
Vam agafar el carrer de casa seva, reduint la velocitat, era una zona residencial. A l'arribar a l'alçada del seu garatge i veure que passàvem de llarg, vaig començar a agafar por.
Em va mirar, i el seu semblant havia canviat radicalment. Ara els seus ulls espurnejaven odi, i somreia malèvolament, mentre em deia:
- No t'he dit a quina casa… anem a la casa del bosc. T'hi havia portat alguna vegada, oi, a la casa del bosc, en Carles? - va dir, mentre jo quedava paralitzada per l'horror.
Acte seguit, vaig intentar aixecar el baldó per a sortir, i no s'obria la porta.
- Sistema de seguretat per a nens. També vàlid per a segrestos gairebé improvisats, com pots comprovar. No s'obre des de dins, només des de fora. - va atansar-se a mi, amb el cotxe aturat en un semàfor, i vaig notar com una cosa dura em tocava les costelles - i creu-me. No et convé, gens ni mica, intentar cridar als cotxes del voltant, ni res del que facis.
Acte seguit, vaig deixar de notar aquella mena de canó a les meves costelles, i vaig sentir una punxada a la cama. M'estava clavant una agulla! I mentre veia com entrava el líquid i pregava a déu que no fos res tòxic vaig començar a sentir un formigueig, un formigueig que va començar per les cames, immobilitzant-me fins que em vaig adormir.

Mentre jo dormia aliena a tot, en Carles, va arribar a la cafeteria de l'hotel. En un principi, no es va amoïnar. Va pensar que m'havia sortit algun imprevist (de fet, era cert que me n'havia sorgit un), però quan va començar a parlar a en Kimuly, es va començar a amoïnar. En un principi, perquè sabia que jo mai hauria faltat o arribat tard a una cita tant important. I desprès, perquè quan en Kimuly li va acabar d'explicar tot el que sabia, va comprendre que m'havia passat alguna cosa greu. I que provablement la responsable n'era la Carme.
En arribar en Kimuly, el va trobar mirant amunt i avall, amb una mica d'ànsies, perquè no sabia què dir-li. Més que per acompanyar-me, s'havia ofert a estar amb mi, perquè el volia conèixer. Volia saber qui era aquell que havia robat el cor a la seva dona. Però també estava segura que si descobria o sospitava qui era, no hi voldria parlar, amb ell.
Així que, quan va veure entrar als tres Rwandesos, dos armaris d'ulleres fosques, i un home vestit elegantment al mig, va creure convenient esperar-se una mica.
Va veure com s'asseien, unes butaques més enllà, sense parlar entre ells, i qui creia que era en Kimuly, mirant el rellotge de polsera, amb certa indignació. Creia que l'Anna l'estaria esperant.
Vint minuts desprès, va veure com s'aixecaven, i s'hi va atansar corrent.
- Disculpi, disculpi…. - va dir amb prudència, veient que els dos goril·les es posaven a la defensiva - Sr. Kimuly? Sóc… sóc Albert Comes, un col·laborador de l'Anna.
Va mirar-lo de dalt a baix, molt seriós, i de sobte va somriure, ensenyant-li una dent d'or.
- I la Senyoreta Anna… no ha pogut venir? - li va allargar la mà, i les van encaixar, fortament.
- A ella… a ella li ha sortit un imprevist - va dir. - potser pugui venir d'aquí a una estona - va dir mentre mirava el rellotge i es començava a amoïnar. Feia una hora i mitja que hauria d'haver vingut. I res. Ni una trucada, ni un missatge.
Van seure, en una sala apartada, i van començar a parlar.
- I bé? - Va dir en Kimuly - perquè m'han convocat, si es pot saber?
Es va fer una pausa incòmode. I l'única cosa que se li va acudir va ser:
- Perquè em digui la veritat. - va fer una pausa, temptejant què dir que sonés ben fort - el Sr. Roil ha trucat a la policia. Ara només ens falta la seva declaració, perquè no tingui cap mena de problema.
Va pessigar-se la mà per relaxar-se, en veure que ja havia fet la primera pífia: primer, presentant-se com a col·laborador de l'Anna, periodista, i desprès parlant en nom de la policia.
En veure que l'expressió d'en Kimuly passava d'arrogant a abatuda, va respirar a fons, i van quedar uns segons en silenci, a l'espera d'una resposta. Però no tenia ni idea de fins a quin punt la resposta el sorprendria i espantaria.
- Bé… he intentat protegir-la, però em sembla que ja n'hi ha prou. No volia que tot això es convertís en un escàndol, però suposo que, és inevitable. Un assassinat d'una nena sempre és un escàndol, oi?
Va assentir amb el cap, sense dir res, per no interrompre'l.
Sense pressa ni pausa, li va començar a relatar tot el que sabia.
- Quan vaig conèixer a la Carme, ja tenia amb mi a la Knee. En prendre la decisió de quedar-me-la, sabia que arriscava la meva, i la seva vida. Sap? La seva mare era Hutu.
En Carles va assentir, centrant tota la seva atenció al que li estava explicant, i oblidant per un moment que jo encara no havia arribat.
- I precisament perquè això no es sabés, vaig optar per no permetre que mare i filla tinguessin contacte. Però Kigali és com un poble… vaig ser un il·lús de pensar que no sortiria a la llum…
"Quan la Knee tenia un parell d'anys, va aparèixer la Carme. Va venir, inicialment per intentar que deixés que la mare de la Knee la veiés, però va ser… Quan la meva assistenta la va fer passar al menjador, i vaig veure aquella noia, tant jove, tant bonica… només mirar-nos als ulls, vam saber que no ens podríem separar. Era una noia tant jove, tant preciosa, amb estudis… donava una sensació de frescor, de llibertat… sap qui em recorda a ella? - va fer una pausa per a somriure, amb certa malenconia - avui al matí, a l'Ambaixada, m'he creuat amb la seva companya - va mirar el rellotge - per cert, haig de confessar-li, que he acceptat en part la seva visita per tornar-la a veure - va somriure, amb certa amargor - però tant li fa. Ja és hora de que deixi de protegir a la Carme, i us expliqui el que sé. Que ella, ha matat a la meva filla.