Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (7)

Vaig sortir de la casa amb una sensació de pesantor terrible… aquella sensació que tens quan no has dormit, en que tot, absolutament tot el que et passa, es maximitza, perquè no pots pensar… només reaccionar.
I la meva reacció va ser anar a trobar a en Carles. Perquè potser no l'havia embaucat tant. Al cap i a la fi, havia tornat a casa desprès d'estar amb ella. Al cap i a la fi, m'havia dit que ja no n'estava enamorat, tot i que suposo que la seguia estimant.

Vaig pujar les escales corrent, temorosa que la Carme li hagués trucat i ell hagués sortit corrent al darrere. Era diumenge, i pel carrer, des de la moto, m'havia trobat moltes famílies, famílies d'aquelles que imaginava perfectes, com la de la Carme i en Carles, vestits de diumenge, amb un parell de criatures campant alegrement al seu aire, al voltant dels seus pares.
I vaig sentir…. Potser fruit de la manca de son… però vaig sentir que aquesta vegada, no el podia deixar marxar com si res.
Quan vaig entrar el vaig trobar ajagut al sofà mirant la tele. Va alçar la vista, i em va somriure, amb un posat trist, mirant-me com si volgués endevinar el meu estat d'ànim.
Uns segons després, va obrir la boca, dubtant, i va dir:
- Ha trucat la Carme. - va sospirar- m'ha explicat… bé. Estava fora de sí… m'ha dit que no ha anat bé la vostra entrevista - va tornar a sospirar - què li has dit?
Vaig mirar-lo, suplicant. Em sentia com una nena petita a la que culpaven d'haver fet una gamberrada que en realitat ha fet el seu germà.
Em vaig asseure al seu costat, amb una cama sota el cul, i li vaig agafar la mà.
- Carles… no està bé - vaig seguir, sabent que no havia d'haver començat per allà - l'he trobat a la defensiva, i et juro, que només ha parlat ella.- vaig aturar-me, per asserenar-me i no acabar plorant- M'ha dit que potser torneu junts.
Va sospirar en sentir-me. I em va mirar fixament, i va espetar.
- Això no és veritat. Si ho fos, no tindria cap problema en dir-t'ho, però no és cert, Anna. Perquè ho fa, això?
Vaig encongir les espatlles, recordant quantes vegades m'havia preguntat això mateix de la meva mare, quan encara no m'havia parlat ningú de la seva enfermetat.
- Mira, no ho sé, però tant li fa…. - vaig mentir- només… que l'he trobat molt descentrada, molt agressiva… - volia evitar dir-li que pensava que estava com una cabra, però realment ho creia.
- Han sigut moltes coses juntes, per a ella… crec que l'hauríem de deixar una temporada tranquila. Jo no hi penso tornar, Anna. - va sospirar- no crec que sigui bo que m'hi vegi.
Li vaig esbatussar els cabells, com em feia en Josep, i vaig aixecar-me. Aquella tarda, volia anar a veure a la meva mare, i no tenia ganes d'entretenir-me massa amb el dinar.
- Fem un parell de truites per dinar?
- Un dinar molt adequat per a un diumenge - va dir mentre reia
- Tu mateix… no hi ha res més que un parell d'ous a la nevera - vaig dir, mentre intentava endevinar quants anys feia, que no tenia un dinar de diumenges, d'aquests replets de coses bones - però tranquil. Que et deixo cuinar a tu.

Dilluns pel matí, em vaig atansar al l'Ambaixada. Encara no m'havien trucat, i començava a adonar-me'n que no ho farien, així que vaig posar-me les meves millors gales, deixant aparcats els texans i les samarretes, i em vaig posar la roba d'"anar a reunions", per a semblar més seriosa.
Només entrar, una noia a recepció, em va dir que el Sr. Ambaixador estava molt ocupat i no em podia rebre. Vaig demanar per parlar amb algun representant seu, i també m'ho van denegar. Quan ja estava sortint, vaig veure que per les escales baixava la figura cepada i entratjada d'en Roil, i em vaig girar, per veure si em reconeixia. Em va fer un gest amb la mà, i es va atansar a mi, amb un somriure d'orella a orella, mostrant-me tot el dentam extremadament blanc, i allargant-me una mà enorme, i molt cuidada… que fins i tot em va irritar, perquè era molt més cuidada que la meva.
- A què es deu l'honor de la seva visita, senyoreta? - va forçar més el somriure, mostrant fins les genives - he llegit els articles que ha escrit sobre l'Anna - va fer un gest, ajuntant tres dits i fent com si els dones un petó - sublims.
- Busco material nou, per al següent article - vaig mentir, contenta de la meva sort, de veure que em reconeixia, i que coneixia el meu treball.
- L'atendré amb molt de gust… - va dir mirant-se el rellotge, d'or massís, una exageració de Rolex - … si em dona deu minuts per a despatxar la visita de la que estic pendent. Pot esperar deu minuts, senyoreta? - Em va dir, amb ulls seductors.
Em va fer esperar en una sala d'espera, quatre parets pintades de groc amb mobles de fusta fosca, de la que va sortir-ne un Rwandès, acompanyant a en Roil, ben vestit. En creuar-nos, em va llençar una mirada inquisitiva i extremadament trista, que vaig pensar que era deguda a la poca costum que tenen en el seu país de veure dones amb aspecte d'executiu agressiu.

Els deu minuts, es van convertir en gairebé tres quarts d'hora sense que ningú em cridés, en que em vaig entretenir fullejant revistes de l'estil de "Rwanda turístic", on presentaven el país com un d'aquests del tròpic, on la gent somriu feliç i ningú té gana.
En totes les fotografies sortien estilitzades models Tutsis, fent veure que treballaven al camp, que portaven gerres d'aigua amb el cap, o fins i tot cuidant ramats de nens.
Com que ja em cansava de tanta hipocresia turística, em vaig aixecar, i vaig començar a pujar les escales, tafanejant fotografies panoràmiques de Rwanda, i ja gairebé era a dalt, quan vaig sentir una porta que s'obria i unes veus. Em vaig arraulir en un racó, i vaig sentir part de la conversa.
- No vull que vingui. Que no ho entens? Ara que la Knee és morta, només vull tenir a la meva filla a prop, però no a ella.
- Però… ser….- sentia la veu entretallada del Ambaixador que li parlava - has de comprendre, que si no parles del que saps… i se la quedarà ella…. Papers d'adopció …
- Però jo no en vull parlar, només vull marxar d'aquí amb la meva filla! - va cridar - i no penso endur-me-la també a ella, Mira què en faig dels seus papers per a tornar amb mi - soroll de papers trencats.
- L'única solució…. - un altre vegada la veu sussurrant - … així que parlem demà, i decideix. Però… no és segur…. Igualment…. Potser la facin quedar…
Desprès, em va tocar córrer escales avall, vaig sentir unes passes que s'atansaven, i em vaig asseure una altra vegada a la saleta, fent veure que llegia tant concentrada que no veia l'ombra que s'atansava a la porta.
- Senyoreta Anna - vaig alçar els ulls per a trobar-me amb en Roil - serà tant amable d'acompanyar-me? - va mirar la revista - veig que està aprenent una mica més del nostre país…
Vaig tornar-li el somriure, i el vaig acompanyar, sense parlar, al seu despatx, pujant per les escales que pocs minuts abans havia baixat corrent.
- I bé, doncs, senyoreta. Puc imaginar a què es deu aquest plaer - em va dir amb el mateix to diplomàtic d'amabilitat apresa.
- Si… - vaig fer una pausa- veurà… jo, li volia fer unes preguntes. Com a representant del país que és, estic segura que em respondrà molt més concret que no pas algú de fora.
Va sonar el telèfon mòbil. Merda. Havia oblidat apagar-lo.
Em va somriure, davant la meva incomoditat, i em va dir:
- No s'amoïni, que no hi ha pressa. Agafi'l si vol.
Vaig mirar el telèfon. Era en Carles, i vaig optar per no agafar-lo, no em volia entretenir en aquell moment.
Em vaig disculpar, i vaig intentar pensar per on començar.
- Vull… voldria que m'expliqués breument, la situació actual que hi ha entre Hutus i Tutsis.
Va somriure, com si aquella pregunta li haguessin fet tants cops que ja no l'exaltés parlar-ne.
- Què vol que li digui? Les coses estan bé, ara, al país…. - va deixar anar desprès tota una sèrie de formalismes, de l'estil de la revista turística de Rwanda, que ningú es podia creure. Vaig assentir amb el cap, sense prendre cap nota, i quan va acabar, vaig decidir atacar.
- El Senyor que acaba de sortir, es diu Kimuly? - cara d'espant per part seva, suor freda. Havia donat de ple encertant.
Llarg silenci, mirant-me, canviant l'expressió de simpatia a odi.
- Senyoreta, amb quin dret es creu que pot venir i preguntar-me amb qui tinc o deixo de tenir reunions?
- Doncs amb el dret que m'atorga estar col·laborant amb la Policia en la investigació de l'assassinat de la Knee - vaig pensar que un farol, no faria cap mal. Al cap i a la fi, qualsevol informació mitjanament interessant que en tragués, li duria a en Josep, ni la faria meva, ni la publicaria.
Va posar cara d'ensurt, i per un moment vaig témer provocar un conflicte diplomàtic entre Espanya-Rwanda, i vaig callar, a l'espera de sentir alguna retallonga agressiva i emprenyada.
Per la meva sorpresa, va canviar l'expressió i suavitzar les faccions, i va tornar a somriure.
- Veurà… jo no els puc ajudar gaire, en aquest tema. L'única cosa que puc fer, donat que veig que coneix al Kimuly, és dir-li on el pot localitzar.
Vaig assentir amb un somriure obert. N'estava traient molt més del que esperava, de tot plegat. Vaig agafar la nota que va escriure'm, li vaig donar la mà i vaig sortir del despatx, desitjant rebre aire fresc, tot agraint-li la informació.

Al sortir al carrer, vaig trucar a l'hotel que m'havia dit l'ambaixador, on s'allotjava en Kimuly. Afortunadament, estava a l'habitació, i vaig poder parlar amb ell. Desprès d'insistir una estona, em va concedir un cafè al cap de cinc hores, abans de sopar.
Desprès vaig trucar a en Carles, va insistir en acompanyar-m'hi. Em va dir que tenia la sensació que no era cosa neta, en Kimuly, i no volia que m'hi entrevistés sola. Vam quedar al cap de tres hores a la cafeteria de l'hotel, on ens havíem de veure amb en Kimuly, i va penjar.

Anava caminant cap a la moto, quan vaig veure de reüll un cotxe vermell que s'atansava poc a poc, fins agafar el meu pas, i aturar-se un parell de metres abans de mi. La Carme va treure el cap per la finestra i em va
somriure. Aparentment, tendra, com l'havia conegut.
- Anna, t'he estat buscant… no sabia on trobar-te, i al final, com que estàs investigant tot això de la Knee, he pensat… he pensat que potser eres per aquí.
Vaig mirar-la, sorpresa.
- Tens… tens una estona? - va dir-me, amb veu suau - Em va saber greu el que et vaig dir l'altre dia… no estava gens bé, i en Carles… en Carles, m'acabava de confessar que ja no vol saber res de mi. Que ara sí, que el tindré només com a amics… i per primera vegada, em sentia traïda per la vostra… - va cavil·lar un moment - la vostra… relació.
- Et puc donar mitja hora, Carme. Si vols aparca… - vaig dir temorosa… no m'hi volia estar gaire estona, amb ella.
- No… és que t'haig d'ensenyar una cosa. A casa meva. En mitja hora et deixo aquí, o t'acompanyo amb cotxe on vulguis.
Vaig pujar, plena de curiositat… semblava com si volgués compensar-me l'escena de l'altre dia amb informació, i jo volia tenir aquella informació, costés el que costés.