Cróniques de l'Anna I: Filla de Rwanda (4)

Desprès de despedir-me d'ella, tot i havent-me fet sentir incòmode en molts moments, no vaig poder treure'm del cap trucar a la Dolores. Així que, abans d'anar a dinar amb en Josep, em vaig acostar a la redacció i vaig fer un parell de trucades, una a ell per dir-li que em retrassaria una estona, i l'altre per a parlar amb la Dolores.
Em va sorprendre que em diguessin que no hi era. Que havia vingut a Barcelona durant un parell de mesos a fer gestions. I que la Carme no ho sabés. Amb un Francés macarrònic, em van donar el telèfon del Convent on estava, i em vaig apressar a trucar-hi.
Tampoc hi era, així que li vaig deixar una nota urgent, ometent que era periodista, i dient que era amiga de la Carme. Que em truqués.

Mentre caminava cap a comissaria, per a recollir a en Josep, va sonar el meu telèfon. Era en Carles. Feia anys que no em trucava. Però tampoc em va sorprendre. Vaig respondre amb veu d'"estic molt enfeinada"
- Si.? - vaig dir fort i séc.
- Anna? - vaig sentir que deia dubitatiu- sóc en Carles…. Has marxat sense despertar-me, m'acabo d'aixecar…
- Molt bé… - va sospirar, coneixia aquella veu de voler alguna cosa i no saber com dir-la - Carles, t'haig de deixar, he quedat per a dinar. Tanca amb un cop fort la porta, al sortir, i no t'amoïnis, ja ens veurem.
- Ah… - vaig veure com li havia trencat els plans, segurament - pensava dinar amb tu… si vols… però no hi fa res… avui no aniré a treballar. Truca'm al mòbil - breu pausa - tinc el mateix… el mateix d'abans.
Vaig notar-lo un pèl deprimit, i no vaig poder evitar assegurar-li que així ho faria abans de penjar-li el telèfon, perquè ja era a la porta de comissaria. Aquella tarda havia d'anar a visitar també a la meva mare, i em vaig començar a atabalar, era d'aquella mena d'obligacions que em posaven nerviosa, però que no podia deixar de complir… tant la visita com la trucada.

A l'entrar a comissaria, vaig veure'l, a través d'unes cortines plissades, al despatx que hi havia darrere el mostrador, a mà esquerra. Eren unes oficines, en alguna època pintades d'un blanc que ara groguejava, i estava pràcticament buit. Deuria ser l'hora en que la majoria de gent anava a dinar. Em vaig atansar a la noia de l'entrada, i em va mirar amb ulls inquisitius, abans de dir-me que m'esperés un moment, que ara l'avisava.
Així que va deixar el telèfon, vaig veure com un home cepat, obria la porta. Feia, pel capbaix, deu anys que no el veia. Hi havia parlat per telèfon quan havia desaparegut la Carme, per si hi podia fer res, però no ens havíem vist, havíem mantingut contacte per correu i per telèfon, només. S'havia convertit en una persona d'aspecte seriós, però afable, la pell, la tenia seca i d'aspecte dur, i se li formaven les arrugues de sempre al costat de la boca en somriure'm.
Va sortir, amb una gavardina sota el braç, em va fer dos petons, i em va esbatussar els cabells, com deu anys enrere, quan estudiava amb la seva germana.
- Com estàs bonica? - va mirar-me, amb els ullets blaus converits en dos puntets, mentre em somreia - fas la cara de sempre, noia. No han passat els anys, per a tu, eh?
Vaig somriure.
- Tu sí que estàs com sempre. Com està el teu nen? I la teva dona? La teva germana m'ha parlat milions de vegades del seu nebot. Diu que ha sortit tant gran i guapo com el seu pare
Vaig veure com es ruboritzava, recordant el joc que ens portàvem sempre… jo li feia tiradetes, i ell es posava vermell.
Va mirar de reüll a la recepcionista, que ens estava mirant fixament i es va posar a mirar a la taula immediatament, dissimulant.
- Tots bé - va dir sense deixar de somriure'm - Vinga, anem a dinar… no tinc gaire estona.

No vam començar a parlar del que m'interessava fins que ens van portar el primer plat i ja havíem començat a menjar.
- I bé, Anna, què en vols saber de tot aquest embolic? Perquè segueixes el cas? Purament per feina? - em va dir, suspicaç, fent-me notar, que sabia el meu affaire amb en Carles.
- Bé… ja saps que m'uneix certa amistat amb qui penso que són els principals sospitosos del crim. - vaig dir sense masses floridures - i m'agradaria… no sé, fes-me un resum del que em puguis dir. Et molestarà si et dic que no crec que aneu pel bon camí? Cap d'ells dos…
- Mira… a la meva professió, s'aprenen moltes coses. Principalment, a no posar la mà al foc per a ningú - em va mirar somrient - però et puc fer una confessió? Jo tampoc penso que cap dels dos sigui l'assassí d'aquella nena. El cert, és que en Carles, té les espatlles molt ben parades, aquella nit, va estar en un sopar de feina amb vint persones més, que va durar fins bastant més tard de l'hora del crim i la Carme… definitivament, la Carme, seria una gran actriu, si desprès d'assassinar a la seva filla pugues fer tant bé el paper de persona destrossada. No sabem per on portar el cas, Anna. Estem perduts i tenim tanta informació com tu. Ni petjades digitals, ni cap mena de moviment estrany per la zona… ens inclinem més a pensar que ha estat una altra mort sense sentit. Algun psicòpata, o ves a saber - va sospirar - demà tindrem els resultats de l'autòpsia - va tornar a sospirar, i va prosseguir amb inseguretat - si em promets no fer-ho públic, et deixaré veure l'informe. Només fullejar-lo.
Vaig somriure-li, agraïda.
- Et prometo que no ho faré públic. - vaig dir-li, adonant-me, que encara no m'havien trucat de l'ambaixada, per citar-me amb el Sr. Roil. Provablement tampoc ho farien.
- Ah, per cert - em va dir, recordant de sobte - hem demanat les partides de naixement de les dues nenes - va prosseguir- ens les portarà la Dolores… la missionera que era amiga de la Carme Buixadera. Te'n faré arribar un parell de còpies per fax, a casa teva. Que no surti de nosaltres dos, eh? - va dir mentre em picava l'ullet.
Vam demanar els cafès, sense parlar gaire més.
- Per cert… Anna, com està la teva mare? La meva germana m'ha explicat…
Vaig sospirar.
- L'hauria d'anar a veure. Aquesta tarda… Està sedada. Ben sedada. Ja no em reconeix, ni reacciona davant fotografies, ni records… - vaig sospirar, recordant a la meva mare, tant petitona, tant perduda - No ho sé, Josep, però em sembla que cada dia va a pitjor… viu en el seu món, aliena a tot el que passa… els metges diuen que físicament està bé. Que viurà molts anys. Però que no poden fer res, perquè torni a ser com era. Que l'única cosa que poden fer, és tenir-la sedada perquè no s'exalti.
- Buf… - va seguir - ha de ser dur, oi…? Si puc fer res…
- No, no - vaig somriure-li, traient ferro a l'assumpte - no et preocupis. La única cosa dura són les visites. Però em diuen que ella no pateix, així que… estic relativament tranquil·la.

Ens vam despedir sense més preàmbuls, i vaig trucar a en Carles, abans d'agafar la moto. M'havien agafat ganes de veure-la, i no ho volia deixar per a demà.
- Carles. - vaig dir més aviat seca
- Hola, Anna - va dir alegre - on estàs? Et puc recollir?
Vaig dubtar un moment. Tenia ganes de veure'l.
- No, Carles… haig… haig d'anar a un lloc. Si vols vine a sopar. Ja compraré alguna cosa jo - ho vaig dir sense gairebé ni pensar-hi… seria una reunió força desafortunada. Jo sempre sortia deprimida de les visites a la meva mare. I ell no estava tampoc en un moment molt àlgid.
Però així vam quedar… vaig pensar que no ens faria mal, una mica de companyia, a cap dels dos. Encara que no tinguéssim res a dir-nos.

Estava asseguda al davant d'una finestra que donava al jardí. Jo els havia comentat a les infermeres com li agradava el verd, i sempre l'arrossegaven allà, amb la seva cadira de rodes, i la deixaven, durant hores. Deien que estava menys neguitosa quan seia allà.
El moment més tens que passava sempre era al entrar… quan em creuava amb tots aquells bojos. La meva mare, pobreta no ho estava tant, de boja. Només, no podia recordar res. Ni caminar. Ni tansols reaccionar amb res… només en algunes ocasions responia alguna paraula, algun residu de records. Però era l'únic lloc on podia estar. Desprès de l'últim quadre agressiu que havia tingut, l'havien ingressat allà, i el seu metge, m'havia recomanat que l'hi deixés. Que ja no es podia fer gaire per ella. Que allà hi estaria bé, perquè no tenia sentiments, ja.
Em vaig asseure al costat i li vaig agafar la mà. Res. Només reaccionava, per un instat, quan li parlava. Em mirava el braç dret. El lloc on m'havia fet un trau en l'última crisis. I llavors tornava a mirar endavant. I em deixava parlar, sense fer res.
- Mare - mirada al braç - com estàs avui? No et sembla que fa un dia preciós? - estava núvol, a punt de ploure, semblava, però m'havia proposat parlar-li sempre en positiu.
- Sssi - va dir amb el fil de veu que li sortia quan ja li tocava tornar a prendre sedants, el moment del dia en que estava més lúcida. - El meu marit i jo ens vam conèixer en un dia com avui.

No vaig poder evitar sortir somrient, melancólicament, recordant com m'explicaven, de petita, com s'havien conegut, a ple més d'agost, en una platja, amb un sol espaterrant i un mar quiet.