Cróniques de l'Anna: Filla de Rwanda (9)

Vaig obrir els ulls perquè una musiqueta coneguda em repicava els costats del cap. Vaig obrir una mica els ulls… em pesaven molt, i no em podia moure, i un mal de cap, d'aquells de desprès d'una nit de borratxera, que feia tant que no tenia, no em deixava pensar amb claredat. Vaig veure a la Carme, com bolcava la meva bossa a terra, i agafava el meu mòbil.
- Mira, és el nostre Carles…
Tot seguit, va deixar anar un sonor riure que em va fer tancar els ulls i dormir una altra vegada, tenint com a última imatge, la Carme trencant el meu mòbil, saltant al damunt, mentre reia com una histèrica.

En Carles, va penjar el telèfon nerviós. En trucar-me, havia sentit com si per un moment es despengés per tornar-se a penjar, i la segona vegada ja li sortia el contestador.
Havia anat al pis amb l'idea de que potser m'havia adormit (no havia dormit la nit anterior), o havia deixat alguna nota. En plena desesperació, havia escoltat els missatges i havia sentit un missatge d'en Josep, que em deia que no m'apropés a ningú relacionat amb el cas. Que tenien indicis que indicaven que el pare de la Knee o la Carme, podien tenir a veure. Que l'Ambaixador els havia dit que havia estat aquell matí amb ell. I que el truqués.
Va buscar en la meva agenda blava un tal Josep, fins a trobar-lo i va trucar.
Sense dubtar ni un moment, i en sentir que responia algú de la policia, li va explicar tot el que li cremava, que acabava de sentir de boca d'en Kimuly, i en Josep li va dir que s'esperés a casa.
No podia oblidar com, en Kimuly li havia parlat de tot plegat.
Com li havia explicat que, en la visita d'abans que es casessin, la Carme li havia suplicat que no la deixés venir a casar-se amb aquell home. Com en Kimuly, l'havia enviat. Perquè per a ell, ja s'havia perdut tot el que tenien. Perquè ella no tenia perquè comprometre's amb ningú. També li va explicar com, havien començat les amenaces a la Knee. I com li havia costat trucar a la Carme perquè l'ajudés. L'última vegada que havia estat allà, quan ja estava casada amb ell, havien fet l'amor. I ella, en un arranc de sinceritat li havia confessat que ella havia estat la responsable de que es sabés que la Knee era mig Hutu. Un parell de trucades des de Barcelona, li havien sigut suficients. Perquè volia tornar amb ell. Estava totalment desequilibrada. L'havia fet fora de casa. I un més desprès, li havia dit que estava embarassada. I ell, incapaç de prendre decisions cabals, havia traçat un pla amb ella per a fer-la desaparèixer del mapa.
Sense saber com fer-s'ho, per no implicar-se a sí mateix en un segrest, havien llançat el rumor de que la Namule era filla de la Knee. Sense adonar-se de que, en fer-ho, també l'estaven posant en perill.
Durant l'any en que van estar la Knee i la Carme tancades a casa, les coses havien anat empitjorant. Discutien contínuament. La Knee odiava a la Carme. I en rebre les primeres amenaces cap a la Namule, ja que en teoria portava també sang Hutu, Havien pres la decisió de que la Carme tornés a aparèixer a l'hospital, i adoptés legalment a les nenes per tal de poder-se-les endur i allunyar-les d'aquelles lluites de sang.
Recordava com la petita Knee, s'havia agafat a la taula de fusta massissa de la cuina en saber que marxava lluny del seu pare amb aquella dona. Però era la única solució que tenia. Tot el que havia fet, era per amor a les seves filles. Per ell era molt dolorós deixar-les marxar amb la Carme, que al cap i a la fi era la causa de tots els seus problemes, però en aquell moment, no podia fer res més per a salvar les seves vides… i la Carme, semblava acceptar-ho amb resignació, sense queixes, compungida per la situació que ella mateixa havia provocat per unir-se a en Kimuly, i que havia acabat sent la causa de que es separessin.
Havia tingut poques noticies d'ella, ja que així ho havien acordat. Només parlar en el cas que les coses anessin malament. I durant un any i mig, només havia rebut noticies per mitjà d'en Roil, l'ambaixador, un bon amic seu que tot i que no podia evitar retreure-li el merder en el que s'havia ficat, tenia un bon cor i mirava de cuidar de la Carme i les nenes. Però feia sis mesos, havia rebut una trucada de la Carme, i l'havia amoïnat. Li havia parlat de la mala relació, cada dia més insostenible que tenia amb la Knee. Li havia dit, com necessitaven, ella i la Namule estar amb ell. I li havia dit, que, o buscaven una solució, o pensava tornar a Rwanda.
Ell, amoïnat, i sentint a la Carme totalment descontrolada, li havia dit que ja buscarien una solució, esperant que allò la calmés. Però res a fer. Desprès d'aquella trucada, en van venir moltes més. Fins a l'última. En que li va dir que la raó per la que no podien estar junts (la Knee, i les seves arrels Hutus), havia desaparegut. Que algú l'havia assassinada. I que ara ja no tenien motius per a estar separats. Que només feia falta que expliquessin a tothom que la Namule era filla d'ells dos (cosa perfectament creïble, ja que cada cop li ressaltaven més les faccions blanques). Que per fi podrien viure com havien somiat sempre.
Del que s'havia oblidat la Carme, era de que en Kimuly ja no somiava viure amb ella. Des que li havia confessat que ella havia escampat el rumor de que la Knee era filla d'una Hutu, que ja no volia res d'ella. Només que arreglés tot el mal que havia sembrat. I ara, que la Knee havia mort, no podia evitar culpar-la a ella. El que no va saber fins el dia en que va arribar a Barcelona, per endur-se a la Namule i desaparèixer per sempre de la vida de la Carme, era que, no només era culpable moral de la mort de la Knee. La trucada de la Carme, l'havia fet a les deu del matí d'un dissabte. Un dissabte en que no havia comptat que l'assistenta estava treballant fins a les 8 del vespre. Just l'hora en que havien assassinat a la Knee. Un retràs de deu hores que l'havia descobert com a culpable. Només per a poder cometre un crim perfecte. Un crim sense cap més testimoni que el seu i el de les dues nenes.

Així que en Josep va sentir aquella història, li va preguntar per mi. Van decidir personar-se a casa de la Carme per a buscar-me. I per a detenir-la.

En Carles, va sortir corrent de casa meva, i va agafar un taxi. Cada minut li semblava una eternitat.
Per primer cop, s'adonava que la seva dona mai l'havia estimat. I que la persona que més s'havia amoïnat per ell, estava desapareguda. I va començar a pensar en mi. En la possibilitat de no poder dir-me com m'havia començat a estimar, gairebé sense adonar-se'n.

La casa que havia compartit amb la Carme, estava gairebé a les fosques. Només hi havia llum a la cuina, així que, van acordar amb en Josep que ells dos picarien el timbre, mentre els seus companys entrarien per la part del darrere.
Els va obrir l'assistenta amb la Namule a casa.
Estava molt espantada i plorosa, i els va explicar que en arribar aquell migdia (el matí el tenia lliure), s'havia trobat a la petita encara ficada al bressol, amb el pijama i plorant de gana. Ara, no sabia què fer. Havia trucat a la Carme, i tenia el telèfon apagat. I començava a témer que li hagués passat qualsevol cosa. La senyora, els havia dit, havia tingut massa emocions, últimament, i estava molt neguitosa, fins i tot agressiva, diria ella.
Van pujar al pis de dalt. En Carles es va aturar un moment abans d'entrar al que havia sigut el seu dormitori. No havia canviat res, des que ell hi vivia. Només hi faltava un quadre, que s'havia endut al marxar, i la fotografia d'ell i de la Carme, un primer pla que s'havien fet a sí mateixos en la lluna de mel, somrients davant d'un cel terriblement blau.
Res. Absolutament res. Els nervis li estaven fent una mala jugada. I no tenia ni la més mínima idea d'on podien estar.
Fins que es va recordar de la Caseta del bosc. La seva casa. La que havien acordat que es quedaria ell en compensació a la casa de la ciutat.

Vaig obrir els ulls, encara amb mal de cap. Tenia la sensació d'haver tingut un malson d'aquells tant reals, dels que et despertes amb la sensació de recordar una situació real, no un somni.
Però de seguida em vaig adonar que era una situació real. Notava les extremitats endurides i en intentar moure-les, vaig sentir que tant a les mans com als peus hi tenia alguna cosa que m'impedia moure-les. No sabia quantes hores deuria portar allà, perquè notava les espatlles entumides, i l'esquena la notava plena de contractures. Tots els porticons de l'habitació, del menjador de la sala d'estar. Havíem passat algun cap de setmana allà mentre la Carme era a Rwanda. En tenia bons records, d'aquella casa. Records d'aquells tant bons, que s'acaben convertint en dolorosos.
Vaig sentir unes passes, i vaig intentar aguditzar la vista perquè tot era molt fosc. No sabia si era de dia o de nit, perquè la poca llum que s'escolava per les escletxes bé podia ser d'un dia plujós, com una nit tancada.
Un embalum se'm va acostar, fins sentir una respiració a pocs centímetres meu. La vista se m'anava aclarint, i vaig veure una silueta d'una cara, tocant a mi, la cara de la Carme.
Em va fer un petó als llavis. Estava atordida.
- Ja t'has despertat, princesa? - em va dir deixant anar una rialla que em va fer tornar més vívid el mal de cap.
Tenia la boca pastosa, molta set i gairebé no podia parlar. Començava a adonar-me que segurament m'havia drogat, i de sobte em va venir al cap la imatge de la xeringa. Li vaig estar fins i tot agraïda perquè no m'hagués injectat lleixiu o algun verí semblant.
- Què vols, Carme? - vaig dir, amb la ment cada cop més lúcida, però arrossegant encara les paraules.
- Que què vull? - va deixar anar una altra rialla, i vaig veure com uns ullets plens d'odi ressaltaven per sota del seu cabell despentinat - estàs segura que ho vols saber? - una altra rialla, i el llamp d'un objecte de ferro. Me'l va posar al coll i vaig notar que era afilat, i fred. - doncs mira. Resumint, el que vull, és veure com et mors. Però abans t'explicaré com et moriràs. I així pagaràs per haver sigut una xafardera
. Per haver-me robat al marit. I per haver-te ficat en la meva vida.