Cremo les ales blanques

En el temps present del poema ens enuncia la poeta que crema les ales, metàfora de l'esprit que un dia va ser. Es tracta d'una renúncia? Cremar ales és afirmar el terrenal, la corporeïtat i la tangibilitat de l'altre: però, compte! aquest àngel caigut ens parla de compassar els batecs, de trobar una sortida més enllà dels brams dels sentits: Transcendir-los, doncs: ser sensació.
Això és puresa.
Això és el que només la poesia ens dóna: una combustió que ens dota de les veritables ales que ens neixen arran de pell.
I encara que la combustió ens consumirà, és l'aposta més íntima i necessària. O, en tot cas, no hi podem fer res. No podem renunciar-hi, oi, gypsy?
Una abraçada,
franz

Em sap greu, gitaneta amiga, no haver-me'n adonat del teu curt, però magnífic poema, seqüència de la espiritualitat a la humanitat, del pensament a la carn.
Així és com el veig.

Bé, les vacances?

Abraçades!

PS. Intente 'remeiar la clavada de pota.



Salut i rebolica!

"esdevenir una sensació"..... em diu què és un cant fort i potent de llibertat.

i delicat... un crit als sentits a les sensacions al gaudi, al goig al compartir a la companyonia...
els cossos braman, m'agrada.
avant!

Esdevenir sensació! Ho trobo molt bonic.
I no ser àngel caigut, només un cos.
Aquest poema reivindica els sentits per davant de tot o almenys és el que jo entenc....

Un pto.