Crear una dolça mentida...

Estimada Carolina:


Potser no t'agrada el nom que t'he triat, sincerament és el primer que m'ha vingut al cap, i a favor meu haig de dir que no hi ha cap mal amb què et diguis així.

Carolina estimada ha estat el primer que t'he dit, no és que t'estimi, tot i que potser si que t'estimo, no ho sé, era per anomenar-te d'alguna manera fent-te més pròxima a mi.

T'escric una carta en color vermell, com la sang, però no tinc pas intenció de donar algun missatge de cap mena com per exemple un suïcidi (si era aquets motiu de preocupació pots estar tranquil·la, que no és cap carta de comiat). És un escrit més, ni l'últim ni molt menys el primer, però, tot i la complexitat del contingut que pugui tenir la carta, puc afegir que tinc algunes coses a dir-te encara que no ho acabi de semblar.

Si t'hi fixes, depèn del grau de proximitat entre nosaltres i de com ets tu. Sí, potser t'hauria de crear una mica millor, ja saps, precisar. Què et sembla si et poso els cabells negres i llisos? No... no fa per un Carolina. Et veig castanya i arrissada amb els ulls verds i els llavis vermells igual que el color d'aquestes lletres. Tindràs sabor a adolescent en efervescència de sentiments, amb un jersei de coll alt verd com els teus ulls, i mentre llegeixes aquesta carta, tens un petit somriure entre els teus vermells llavis.

Ens imagines de petites gronxant-nos ben amunt al parc que hi ha al darrera de casa meva? Jo sí, ens veig fent grinyolar aquelles andròmines perquè fa anys que ningú les canvia. Però segueix sent el nostre indret preferit. No t'agrada que plogui i per això t'haig de dur sota el paraigües, perquè tu te'l deixes sempre a casa la teva àvia. És una bona dona, sobretot quan ens convida a pastissets de crema amb sucre glaç per sobre, delícies que es desfan a la boca mentre tu i jo ens mirem i traiem la llengua sense vergonya amb troçets de crema i sucre de gel.


Saps que et trobo a faltar, des de l'estiu que no et veig i enyoro les tardes que passàvem estirades vora la sorra amb ulleres de sol. Els estius sense tu no serien el mateix, no tindrien aquest sabor a granissat de maduixa, olor de crepes de xocolata, soroll de bicicletes rodant, tacte de sorra molla, imatges de postal...


T'agraeixo que hi hagis estat sempre, sobretot per llegir la meva carta, que per cert, és una mica contradictòria perquè les cartes se solen escriure quan estàs de vacances perduda entre el paradís i l'olor de coco entre els forats del nas. Però, com que les vacances les passem juntes Carolina, t'escric ara a finals de maig.


Siguis on siguis, no et preocupis per la resposta, crec que ja se més o menys que em voldràs dir...