Coses per a no oblidar

... un tractat filosòfic resumit en una molt encantadora història.
Oblids i records ens fan la vida, com encertadament dones a entendre... i encara que escrivim, sempre la memòria té presents els moments decisius, les belles gestes, els instants "inoblidables" -mai més ben feta la paraula!-.

Com la protagonista de la teva història, també tinc algunes llibretes on hi anoto petites coses que em fan gràcia, o que no voldria oblidar: llibres que he llegit i m'han emocionat, frases de películes que he trobat d'una grandesa extraordinària, versos de cançons que m'han fet tremolar...

Tot i que penso que tens tota la raó en dir:
Que l'important era saber, que el que realment era important, no ho oblidaria mai.
Allò que realment t'ha importat, allò que t'ha fet canviar, per molt que vulguis, mai ho oblidaràs...

Però de tant en tant, m'agrada apuntar petites situacions que després conservo com a senzills tresors. M'agrada que de tant en tant algun record em sorgeixi a la ment, i em faci pensar en alguna època determinada... algun canvi important...

Coses per a no oblidar. Coses que no s'obliden.

Gemm@

(Nota: la setmana vinent és la del teu COMENT. Com que jo seré de vacances, intentaré fer-te els comentaris durant aquesta).

Una història que es desenvolupa al ritme d'una vida, la d'una nena que creix amb una pregunta al cap: on van, les coses que s'obliden.

Considero que el primer paràgraf és un d'aquells inicis de relat que s'haurien de posar com a exemple d'un bon començament:

L'Àlex, des de petita, estava obsessionada per saber on anaven les coses que s'obliden. Les coses que veus, passejant pel carrer, i que et criden l'atenció, petites coses, que com que l'ésser humà te poca capacitat retentiva, s'obliden, unes vegades més tard o més d'hora, depenent de com et siguin de familiars, de com t'hagin impactat… i com que mai va treure cap conclusió clara sobre on es guardaven aquests records, l'Àlex, va començar a escriure, en llibretes de butxaca, tot el que veia, fins a convertir-se en la seva petita, i secreta, obsessió.

Ens presentes el personatge i la seva problemàtica, allò que se'ns descriurà al llarg de gran part del relat, amb ben poques línies però de manera concisa.

A partir d'aquí veiem com evoluciona aquesta obsessió de l'Àlex durant la seva vida: de petita, d'adolescent, de jove, ja adulta... Evidentment, el que en un principi era una pregunta obsessiva, a poc a poc es converteix, com molt bé indiques, en un costum: Diversos anys després, continuava amb l'afició, més per costum que per plaer. Poc a poc, havia començat a perdre la seva il·lusió. Entre altres coses perquè la protagonista comença a dispersar-se, i perquè ja no són només les imatges belles, aquelles que sent la necessitat d'anotar a les seves llibretes, sinó també les que esdevenen més melangioses o doloroses.

Però el moment culminant, el punt on trobarà resposta no a la pregunta que es feia des de ben petita (on van, les coses que s'obliden), sinó a l'obsessió que l'ha acompanyat també durant tota la vida, serà quan neix el seu fill. Aleshores l'Àlex s'adona per primer cop, que no era important, saber on anaven les coses que s'obliden. Que l'important era saber, que el que realment era important, no ho oblidaria mai. Que les emocions, s'atenuen amb el temps, però les pots recordar amb claredat, encara que no les revisquis. I que el seu nen, en Jacob, aviat s'oblidaria, del tràngol del part. Però que mai oblidaria la seva veu.

M'ha agradat el plantejament del procés evolutiu que fa la protagonista. El trobo força treballat.

Fins la propera,

LLIBRE