Còpia d'ell

Era dimarts.
Quins dies més preciosos, els dimarts!
Amb el seu sol, la seva temperatura agradable, pares i nens a l'autobús asseguts als seients destinats a persones amb discapacitats o embarassades i gent gran…
Era dimarts.
Era el dia que setmanalment en Joan-Bartolí tenia “entreno” amb els companys de la coral, i com Déu (Nostre Senyor) no l'havia cridat per fer el camí d’altres coses com els esports o la filatèlia (i ell era conscient de què tenia poca veu però desagradable) va optar per formar part d’aquell grup de desheretats que es feien dir coral, i, barrejant la veu amb qui ho feia pitjor que ell, se sentia un tenor incomprès, descobert tard, massa tard per poder fer-hi res, però s'ho passava d'allò més bé.
Per anar a l'assaig podia fer el viatge amb “metro”, però ell, que sempre seria un pobletà per molts anys que visqués a ciutat, preferia l'autobús, perquè des d'allà dalt dominava totes les novetats que setmana a setmana li oferia aquella gran capital.
D’on el deixava el bús a on tenia l’assaig hi havia un passeig agradable i d'una distància suficient, I li sobrava molt de temps per arribar al local on es reunia la coral.
En Joan-Bartolí badava a l’aparador de totes les botigues i ho haguera comprat “tot”, ja que, els rètols deien que estava "tot" rebaixat en un cinquanta, setanta, fins i tot en un cent quaranta per cent. Com que ell no disposava de l’espai suficient per encabir les mercaderies, millor no comprar res.
Va mirar el tinell d’una botiga, de la qual, les persones que decidien en ella, van optar per allargar el nom de manera artificial en una “o” (a la manera dels Hipsters) es deia “DOOS” i era impossible passar per davant sense xafardejar tota la publicitat i els molts reclams que anunciaven el seu article.
No es va poder resistir.
Feien un doble de tot el que volguessis, inclús el doble d’un mateix.!
Això sí que li interessava.!
De manera instintiva va fer recompte dels “possibles” amb què contava, i va decidir que en tenia prou i encara li'n sobraria per prendre un cafè.
Entrà i, amb aquella manera que tenen els valents de dir les coses, va anunciar a la nena de recepció que volia un doble d’ell mateix i que no fos gens gasiva amb el “ell mateix”, que si sobrava, ja veurien el que en feien.
La rerebotiga era molt espaiosa i plena d’aparells que en Joan-Bartolí no sabia inventats encara. De manera resignada, va demanar a la jove que manava les màquines si s’anava despullant, la noia encara riu ara.
Li va explicar el procés de duplicació: No calia desvestir-se, perquè el que feien les màquines era una impressió en tres dimensions de la cosa que es volia duplicar. En Joan-Bartolí ni s’imaginava que hi havia tantes dimensions, de fet no sabia què volia dir aquella paraula, però va fer un gest amb el cap que venia a dir que ho havia entès tot perfectament. Ves quin remei!
S’hi va posar bé, i amb un íntim somriure va recordar la postura que feia a casa del retratista, allà en el poble i la va executar en aquell moment, la tècnica va arrufar la cella de l'ull que tenia posat en el visor de la màquina però va seguir treballant.
En menys de cinc minuts, davant seu, s’estava creant un seu doble que, com una cosa sagrada i màgica, s’enfilava del terra estant en forma d’una figura que apareixia del no-res o potser d’aquell grapat de pols que segur que era una costella triturada en algun morter. A poc a poc es va crear un perímetre igual que el seu. Ara les sabates, ara el pantaló, ara la prominent panxa, el coll i la part més esperada: la cara. La maquina anava estratificant la seva figura. Dies després ell va dir que cada alçada li recordava un dels anells que fan els arbres en llurs troncs per dir-nos-en l’edat, però en el moment que va dir aquestes sabies paraules estava sol o no l’escoltava ningú.
En arribar a la part, sempre compromesa, del nas (ho dic així perquè es reconeix a qualsevol dibuix meu que la “nàpia” no és la part on dissipo més excel·lència del meu contingut artístic) s´en va anar la llum.
Va estar un tall curtíssim, i si s’hi hagués posat a fer de model amb els ulls tancats ni s'haguera donat de la manca momentània del subministrament.
La màquina va seguir on ho havia deixat, obviant el nas, que havia tingut el seu temps i no l’havia volgut aprofitar.
... Celles, front, fins a arribar als cabells. Ell no sabia si tenia davant una rèplica seva o un mirall de tan fidel com era a la seva aparença original, només en la zona on hi havia d’haver el nas, la mare d'en Joan-Bartolí hagués interpretat una diferència, aquell bony de pols no fixada, no era el seu apèndix. On vas a parar! Ella que l'havia parit!
La noia que feia anar les màquines, es volia fondre, tot eren explicacions: Que el tall de llum, que el material era caríssim per tornar-lo a refer tot, que total un nas no serveix per a massa res, que si hagués estat una cama, o un braç o tot el cap en parlaríem, però un nas… endemés la base estava bé, era la part de la piràmide nasal la que no s’havia reproduït, i avui en dia les rinoplàsties feien meravelles.
Per compensar la manca de nas, li va dir que havia deixat uns segons de més la màquina treballant, com si omplís amb una mica d’ànima al ninot. La torna en deien.

En Joan, després de comprovar que malgrat l'absència de nas, el servei rebut era més car que el que havia calculat, va pagar amb una targeta d’aquestes de pagar i es va garantir així el cafè de després.
Un cop al carrer li passà el braç per sobre l’espatlla en el seu doble i, passeig avall, anava pensant al mateix temps que caminaven (perquè després diguin que els homes no podem fer dues coses a l’hora) que el joc a què ell volia jugar, des del moment de veure els anuncis de la botiga no es presentava tan fàcil com imaginava.

Evidentment, en Joan-Bartolí volia un doble que fes les coses que a la seva persona original li resultaven feixugues. Per exemple, no ho sé: Baixar les escombraries, anar al gimnàs, dutxar-se... per a ell es reservava les divertides, els assajos de la coral, els llargs passejos fent el badoc, les “manis”, fer la migdiada…
Va decidir de començar ja, i tot i que la copia no tenia nas, va intentar que les ulleres s’aguantessin en el seu lloc, puig sabia que donada la miopia que l’acompanyava feia temps, aquell ninot, per moltes dimensions que tingués, portava pa a l'ull sense les seves lents. A tal efecte va agafar un pal de terra, i amb una mica de cinta adhesiva, que va demanar en una botiga, li va fer una bastida nasal que no estava malament per a ser la primera que feia.
El va acostar a la parada de l'autobús i va marxar. A la cantonada es va parapetar al costat d’un senyal de prohibit parar, disposat a veure què feia el seu doble.

Passada una hora ben maca, va arribar el vehicle, el ninot amb algun problema hi va pujar, i el nostre protagonista va marxar a l’assaig de la coral, tranquil i content d’haver-se desempallegat d’una “compra” en la que no estava segur d'haver encertat.
El ninot imprès es va atansar a la màquina de pagar, la qual li semblava més familiar que la resta d’ocupants del transport.
En veure'l una mica encarcarat, un senyor li va dir si volia seure, en fer-ho se li va desmanegar “l’escalèxtric” nasal i, clar, les ulleres van desaparèixer del seu lloc.
La còpia d'en Joan-Bartolí va quedar molt limitada visualment, i el conductor en sentir el bramul del passatge, no va dubtar en arrambar el vehicle a la cera. Tots, inclòs un senyor d’aquests que fan un esforç idiomàtic per explicar que no tenen feina, però si molts fills i demanen ajut als transportats, es varen posar a quatre grapes buscant les lents per terra de l'autobús, menys la còpia d'en Joan, que seguia en el seu seient inalterable, per la qual cosa es van començar a sentir veus que l’acusaven de barrut i cara-gruixut. Una senyora, que es veia de casa bona, va fer el primer intent d’agressió dirigit a la rèplica d'en Joan amb el bastó, cridant-li no sé què d’indiferent, inhumà i incommovible, una noieta vestida de monja la va aturar amb un somrís a la cara i una clau de judo a les cames. Després va estar un noi de Reus que havia vingut a la ciutat per arreglar uns papers, qui el va sacsejar. Un home gran, normal ell, li va donar un clatellot en veure que, impàvid, l'agredit no deixava aquella positura que feia tanta ràbia.
Això va aixecar la primera columna de pols, inconsistent, poca-cosa però pols a la fi.
Semblava que la ganyota de ràbia que anaven fent les cares de la gent s’encomanés, i era normal, doncs tothom era per terra buscant les ulleres i, ell allà assegut, estàtic i sense girar ni el cap en la direcció dels seus benefactors (recordem que era un ninot i clar, no podia ni fer un gest d’agraïment)
Un home, que podria haver passat per un armari de dues portes, se li va acostar amb la idea de preguntar-li alguna cosa referent a la seva indiferència a l'ajut que estava rebent per part de tots (ara s’hi havien afegit a la cerca uns Adventistes, que havien pujat feia unes parades) i com el va sorprendre la cara d’estúpid de la còpia d'en Joan-Bartolí, li va fotre un cop de puny suficient perquè li anés per terra un braç acompanyat de la roba. Sigui dit de passada, es va esporuguir una mica de la força que tenia, mirant-se el puny, va deixar pas a una repartidora de Correus, la qual, sense pensar-s'ho massa li va donar un cop amb el carret de repartir a l'alçada de les costelles, aixecant una fumarada que provenia del ninot, feta d'una pols blanca que segur era una costella triturada en algun morter màgic.
La qüestió era que el plagi de persona anava desapareixent en mig d’una boira blanca, i gairebé ja no en quedava res. Tan ben fet, com havia sigut!
Encara es va sentir al darrere de tot, una veu que deia: ja les tiiiinc! (les ulleres)

Moralitat: No val la pena comprar res a rebaixes ni als "xinos".