Cooooollons! quin matí!!!

Un relat de: Roi Marphille

Avui m'ha passat una cosa bastant rara. Em llevo, pam, em dutxo, pam, com cada dia, pam. Com un dimecres qualsevol!. Em faig un cafè amb la meva cafetera súper guai, pam, menjo quatre galetotes, pam, em vesteixo, pam, i vaig cap a la feina com cada dia, pam. Surto al carrer com cada dia, miro al cel i penso, "avui farà bon dia, guai".

Fins aquí tot normal.

La feina no la tinc gaire lluny. Això és una sort. No he d'agafar ni Metro ni Bus, hi vaig cada dia caminant. Visc al c/Consell de Cent i la feina la tinc al c/Còrsega, un parell o tres carrers a l'esquerra. Per tant, el recorregut que he de fer cada dia és amunt un quants carrers i uns quants a l'esquerra. No gaire complicat, no ens enganyem. Per variar una mica vaig canviant d'itinerari, quasi mai passo pels mateixos, la veritat és que no m'hi fixo gaire, pam pam pam amunt i a l'esquerra. Ala, ja hi sóc.

Doncs bé, que avui vaig tirant, vaig pujant carrers i vaig pensant amb coses. No sé, coses de la vida. No us passa que arribeu a un lloc i no recordeu per on heu passat? Això li passa a molta gent que segueix una rutina. Com que ho fas cada dia, no t'hi fixes, és com un acte instintiu, això que us deia pam, ‘d'amunt a l'esquerra' i ala. Doncs res que anava pensant amb l'estatut, amb la OPA de Gas Natural, en la guerra d'Iraq, l'Evo Morales…no sé, aquestes coses i anava caminat cap a la feina sense estar al cas del meu voltant, semàfor pam, em paro, pam la gent del meu voltant travessa i jo també, amb el cap abaixat mirant-me els peus. I allò que vaig caminant, caminant i de sobte em trobo amb unes escales.

"Collons! Què hi foten aquestes escales aquí?" aixeco el cap i "collons!!! Si és l'esglèsia del Tibidabo!", em giro ràpidament amb un esglai i veig Barcelona amb aquella borina matinal, aquell soroll de ciutat, de cotxes, autobusos, les torres de la Sagrada Família, l'Agbar, el mar al fons i jo al Tibidabo nen!

Miro el rellotge i són les 11 del matí! Miro més cap amunt a l'església i veig aquella estàtua d'aquell home allà dalt amb els braços oberts com dient "que t'has perdut sagal?", i jo: "cooooollons!" m'ha vingut un calfred a tot el cos que buenooo! Serà un senyal? "Collooooooons! Jo me les piro! D'aquí quasi que ja! tres, dos...un!!!"

Doncs res, que he fet tard a la feina, he arribat a quarts d'una i he hagut de recuperar les hores més tard.

Ara, això que m'ha passat no és normal...no?

Comentaris

  • Coooollons![Ofensiu]
    angie | 12-02-2007

    Bé, el relat duu un ritme de pim pam que et posa en la pell del personatge. Això és el que volies suposo i ho has aconseguit. La història gira entorn de la monotonia, aquella droga que ens menja els sentits tal i com has explicat. I sí, és normal... no sé si per arribar de Còrsega al Tibidabo, jeje, però sí per aturar-te de sobte a una pila de carrers d'on anaves i que se't pugi la calor a les galtes...
    M'ha agradat això de pensar que has rebut un senyal... sempre intentem justificar les coses que no fem guiats per la raó oi?jajaja.
    Encantada de llegir-te, cooollons!

    angie

  • Fresc[Ofensiu]
    ciosauri | 11-02-2007

    Trobo que és un relat molt fresc i que treu molt bé la punta d'un fet corrent. I jo diria que sí, que és nomal, que això de passar de llarg li passa a tothom...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: