El conillet sanguinari (no és una peli porno-gore)

Un relat de: Roi Marphille

No és fàcil trobar un bar obert a tres quarts de set del matí, però la fam del cafè matinal va fer que aquell dia anés a parar a un bar on no hi havia estat mai.
La veritat és que no acostumo a freqüentar bars a aquesta hora, normalment, faig el cafè a casa el dia abans i me l'escalfo al matí, però aquell dia no en vaig poder fer no sé per què i vaig haver d'anar a aquell bar de camí cap a la feina.
Quan entres en un bar on no hi havies estat mai, et sents com una mica estrany però a aquella hora per mi que aquesta sensació s'accentua.
Les mirades que feien aquells homes-clients-habituals-amics-de-l'amo devien ajudar a que em sentís com el que era; un intrús. Tot i això, vaig guardar la com postura i vaig demanar un cafè, molt ben demanat, és clar, no fos cas que em fotessin fora.
(Aquells tres, eren els típics homes que es troben en un bar a aquella hora;
tipus 1: el transportista, porta a la butxaca dreta dels texans, el clauer que sobresurt amb la marca del seu cotxe, i a la banda esquerra, lligat al cinturó, un telèfon mòbil penjat amb una d'aquelles fundes tan lletges, presumeix de conèixer deu mil pobles i poblets, porta un entrepà embolicat amb paper de plata que li ha fet la seva dona.
Tipus 2: el treballador putejat, va vestit amb l'uniforme de l'empresa que mig amaga amb un jersei de llana descosit, a la butxaqueta de la camisa hi porta gravat l'anagrama de l'empresa, i a dins, un paquet de Ducados, presumeix de portar gairebé vint-i-cinc anys a l'empresa i d'haver-li plantat cara al seu cap, porta un entrepà embolicat amb paper de plata que li ha fet la seva dona.
Tipus 3: l'amo del bar, té els cabells blancs i una bona panxota, fa cara seriós i no presumeix de res, la seva dona no li ha fet cap entrepà, és a dalt, dormint, més tard baixarà a fer els menús, segur que fa uns callos boníssims.)
Quan vaig tenir el cafè sobre la barra, van continuar amb la conversa que jo, sense voler, havia interromput.
Evidentment, i com que altra cosa no podia fer, vaig escoltar el què deien!. Parlaven d'un conill que un dels dos clients li havia donat a l'amo del bar. Pel què es veu, era un regal per a la seva filla de cinc anys, era un d'aquells conillets blancs tan monos i que fan tantíssima gràcia a les filles.
Fins aquí tot podria semblar més o menys normal, el que no era tan normal era el comportament del conill, que es veu que tenia una certa predilecció per mossegar a la gent. L'amo del bar deia que la seva filla tenia por del conill ja que aquest l'havia mossegada en una ocasió, a la casa però, tothom va pensar que la "carinyosa" mascota havia confós el dit de la nena amb una pastanaga i no en van fer cas.
Al cap d'un temps van descobrir les estranyes tendències carnívores del conill quan va mossegar a la sogra de l'amo del bar i fins i tot li va fer sortir sang. Jo no podia donar crèdit del què estava sentint, no em podia imaginar un conill mossegant a algú, ni tant sols a una sogra!, però era del tot cert. La situació no deixava de ser curiosa; em trobava assegut en un vell tamboret encoixinat amb vellut vermell escoltant les possibles solucions que donaven aquells dos a aquell conflicte tan insòlit.
Al final, per no fer tard a la feina vaig haver de marxar sense saber el desenllaç. Encara ara em pregunto què se'n va fer del conillet sanguinari. Mai sabré si va acabar els seus dies acompanyant un deliciós sofregit o va continuar sent l'autèntic terror de la casa.

Comentaris

  • El conillet sanguinari (no és una peli porno-gore)[Ofensiu]
    pupulino | 30-01-2018 | Valoració: 8

    La primera vegada, records, sensacions i sentiments oposats, contradictoris...videos-porno.xxx Desig i fastig, voler i no voler. Com sempre Montseblanc. Quina descripció!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: