Convivència amb una cruel malaltia (4)

El dissabte 6 d'Agost fou el primer dia del tractament immunosupressor, el qual acabà el dimecres següent. Eixos tractaments no son tan ofensius com la quimioteràpia però també et deixen el cos fet pols i més si arrossegues un procés febril. Recorde que a l'endemà de començar el tractament, el diumenge, em traslladaren al corredor d'hematologia, un corredor distint a tots el demés, ja que el personal d'eixe corredor està molt preparat per atendre als malalts, degut a que hi ha malalts què poden estar llargs períodes de temps, com per exemple 2 o 3 mesos, per això tant metges, infermeres, infermers i auxiliars d'eixe corredor tenen una forma de treballar distinta a les altres plantes.
A l'habitació on en posaren hi estava ingressat un xic d'uns 30 anys que justament patia la meua malaltia. Per a ell ja era el segon tractament. Li deien Juan i era de Colòmbia, però ja tenia passaport espanyol al viure ací més de 9 anys. Havia adquirit la malaltia treballant en unes pèssimes condicions per a una empresa que el feia estar sempre amb contacte amb productes tòxics.
He aprés de tots els companys d'habitació que he tingut. De Juan vaig conèixer de primera mà la sort que tenim de viure a un país on la seguretat social és gratuïta. A països com Colòmbia una transfusió de sang o de plaquetes et costa uns 300 €. La gent ha de vendre els seus bens per a poder rebre assistència mèdica, i una vegada s'acaben els diners no queda més remei que resignar-se i en cas de patir una malaltia greu com la meua, esperar la mort.
Juan acabà el seu tractament el mateix dia que jo i l'endemà, el dijous, li donaren l'alta. Jo havia d'esperar uns dies més per acabar el tractament d'antibiòtics intravenosos. El divendres Noemí ja me deixà preparada l'alta per al dilluns següent, ja que dissabtes i diumenges els hematòlegs que estan de guarda no solen visitar als pacients a no ser que siga necessari. Jo vaig tindre la mala sort de que a la nit del diumenge vaig tindre una infecció a la boca provocada per una bactèria molt dolenta que tots tenim al cos. Al estar molt baix de defenses i de plaquetes s'expandí pel corrent sanguini i a banda me féu un gran hematoma a les genives de la part superior de la boca, cosa que me dificultà durant molts dies el poder menjar. L'hematòleg que estava de guarda me canvià de seguida l'antibiòtic ja que el que portava no englobava a eixa bactèria.
No em quedava res més que resignar-me i saber que hauria d'estar ingressat unes setmanes més. La veritat és quan tens l'alta tan a prop i agafes una infecció que et provoca febre, t'afones moralment i sols et venen pensaments negatius. Eixos mals moments són també imprescindibles ja que no pots estar sempre content, alegre i positiu. Sols s'ha d'intentar que no duren molt, s'ha de soltar tota la ràbia i impotència que se té a l'interior i després d'això recobrar l'estat anímic. Escrit així pareix molt fàcil però no ho és. He conegut a molta gent en eixe corredor, tant a malalts com a familiars de malalts que una vegada s'han afonat han tardat dies en eixir de l'habitació. S'ha de tindre una mentalitat molt forta per afrontar malalties com la leucèmia o la meua, i segons tots pareix ser que jo la tinc, una qualitat que jo també he descobert sobre mi degut a la malaltia. Ja que la medul·la la tinc fotuda alguna cosa bona he de tindre!
Aquest primer ingrés durà 19 dies. Els dies a l'hospital són prou monòtons. A les 7 del matí entra l'infermer o infermera de la nit per a traure't sang. Et porten el desdejuni cap a les 9 del matí, l'infermer o infermera del matí et porta les pastilles i et col·loca els medicaments intravenosos pertinents. Al cap d'una estona entra una auxiliar per a preguntar-te la temperatura, el pes i anotar-se la quantitat d'orina que has fet durant la nit. A mitjan matí et visita el metge i et diu com estan les xifres i si et van transfondre glòbuls rojos i/o plaquetes. Et porten el dinar a la 1 del migdia, el berenar cap a les 5 de la vesprada i el sopar a les 8.
Jo intentava distreure'm en tot moment: xerrava amb les infermeres, sobretot amb Maria que ha sigut la meua infermera preferida, entre altres coses perquè tenia la meua edat i veure i tractar amb gent jove sempre alegra més. També passejava pel corredor intentant conèixer als altres malalts, devorava llibres, en fi qualsevol cosa per no avorrir-se, ja que si et quedes al llit tota l'estona el dia es fa molt molt llarg.
D'aquest primer ingrés sobretot destaque dues coses:
La primera és el fet d'haver conegut, com ja vaig dir a l'anterior capítol, a Noemí. No hi havia dia que no entrara amb un somriure en la boca i sempre m'animava i em deia que tranquil que tot aniria a millor. Qualsevol dubte que poguera tindre sempre estava disposta a resoldre-me'l, no li sabia mai mal perdre el temps que fóra donant-me explicacions. Un exemple clar del seu optimisme fou quan me donà l'alta. Em digué que havia ingressat amb sols 10 neutròfils(un dels distints tipus de glòbuls blancs i què serveixen per a combatre les bactèries) per cada mil·límetre cúbic en sang i el dia de l'alta tenia 70 i que per tant devia pensar que s'havien multiplicat per 7 i no pensar en que continuava tenint molt pocs. La quantitat aproximada de neutròfils que té una persona normal és d'uns 4000-5000, així que tant 10 com 70 és pràcticament com no tindre'n cap, però ella sempre veia la part positiva.
La segon cosa que destacaria és el fet d'haver-me adonat de la importància que té el donar sang. Jo abans d'estar malalt era donant i cada vegada que rebia la carta informant-me de quan podia tornar a donar, sempre se'm posaven els pèls de punta al llegir el paràgraf on et diu que la teua sang havia servit per a salvar vides. Sempre m'havia quedat amb el dubte de si això seria veritat o no, i ara sé què sí que ho és. Eixes persones anònimes que donen sang són d'una vital importància per a molta gent i des d'ací els done gràcies i anime a tots els relataires a que donen sang.