Convivència amb una cruel malaltia (6)

Una vegada vaig escoltar que en una pel·lícula deien que tant a l'hospital com a la presó els dies són tan eterns que pareixen anys. No sé pas com seran a la presó, però a l'hospital he d'admetre que sí, són eterns. Has de tindre molt d'ingeni i intentar inventar coses noves per fer cada dia. Una d'eixes coses per exemple és escriure. La idea me la donà la psicòloga, una de les persones a qui més agraït estic. És una xica que treballa per a la associació valenciana per la lluita contra la leucèmia i sol passar per la planta d'hematologia tots els dilluns i dijous per a xerrar amb els malalts. Gràcies a ella me sorgí la idea d'escriure sobre el que m'està passant.
Una altra de les distraccions que se m'ocorri fou la de sortir a passejar pel corredor als canvis de torn de les infermeres. D'eixa manera podia xerrar una mica amb les que ja marxaven a casa i també escodrinyava qui serien les que venien al següent torn. Jo en tenia una de preferida, de infermera. Li deien Maria, era jove, de la meua edat, simpàtica i molt guapa. Tots els dies desitjava que li tocara la meua habitació, simplement la seua presència em posava content. Recorde que durant més o menys els primers 30 dies d'estada a l'hospital no recordava haver somniat. I el primer somni que recorde fou que Maria em deia que ja no tornaria més per l'hospital. Em vaig despertar i no vaig poder dormir més en tota la nit. L'endemà matí Maria no treballà, i jo ja estava impacient per veure-la i saber que el somni no s'havia convertit en realitat. Per fi en el canvi de torn de les 3 de la vesprada la vaig vore entrar per la porta del corredor i em vaig sentir ja més tranquil i alleujat. Li vaig comentar el meu somni i em digué que tranquil que fins l'últim dia de setembre tenia contracte.
El que no sabia jo és que hi havia alguna cosa de veritat en aquell somni. Durant dos dies seguits em visità un hematòleg distint a Noemí. Jo pensava que Noemí estaria de vacances per uns dies i no volia preguntar al nou hematòleg per ella per si li assentava malament. El que no podia imaginar és que l'havien traslladat a una altra feina a l'hospital i ja no la tindria més com a metge. Quan me vaig assabentar de la noticia se'm va caure el món damunt. Una sensació de tristor em va envair el cos. Pot ser li transmetera eixa tristor mentalment perquè al tercer dia vingué a veure'm després d'acabar la seua jornada laboral. Va ser tal l'efecte d'eixa visita que l'endemà de matí se m'havien duplicat les defenses. Era la primera vegada que superava els 100 neutròfils. Estava convençut que havia segut gràcies a la visita de Noemí. Al següent dia ja superava els 200 neutròfils i al següent Noemí mateixa vingué per a dir-me que en tenia més de 300. Jo li vaig dir que era tot gràcies a ella, que no m'hagueren pujat les defenses de no haver estat per les seues visites. Així que me prometé que vindria veure'm sempre que poguera encara que ella no estava molt segura de que fora ella la que estava fent que les meues defenses pujaren.
Passà una setmana en la que vaig gaudir de les visites de Noemí pràcticament tots els dies i també de l'atenció de Maria que sempre li tocava la meua habitació. El dia abans de que me donaren l'alta vaig rebre per la vesprada la visita de Noemí i li vaig dir que ja tenia 840 neutròfils i ella me digué que si arribava a 1000 després d'eixa visita ja començaria a creure que era ella qui feia que les defenses se multiplicaren. Ens intercanviarem les direccions de correu electrònic per continuar en contacte. L'endemà vingué hematòleg amb un somriure en la cara. Tenia 1040 neutròfils i anava a donar-me l'alta. Havien estat 21 dies molt llargs, intensos, amb moments molt difícils però també amb moments molt alegres. Em vaig acomiadar de Leandro desitjant-li que no trigara gaire en sortir d'allí.
El primer que vaig fer en arribar a casa fou enviar-li un e-mail a Noemí dient-li que ja estava en casa i que tenia més de 1000 neutròfils, així que ja no podia dir que no era ella la que feia augmentar les meues defenses. Des d'aquell dia vaig posar-li nom a eixe augment de neutròfils: "L'efecte Noemí".
Ara començava una nova etapa: les visites periòdiques a les consultes externes d'hematologia i les transfusions de sang i plaquetes a l'Hospital de Dia de La Fe.