Conversa Matinal

El rellotge de darrera la barra marcava quarts vuit del matí en mig del traginar de plats i tasses. A la taula del fons, amb els ulls clavats a la finestra, un personatge de barba blanca i cara de pau remenava parsimoniosament el cafè amb llet. El sol, encara matiner, dibuixava clarobscurs silenciosos entre la gent del carrer.
Cinc minuts més tard, un altre personatge d'aspecte semblant però més jove feia acta de presència. Amb una barba tot just canosa però amb aquella mateixa cara de pau, es va dirigir cap a la mateixa taula.

Hola pare - va dir Jesús mentre s'asseia.
Hola fill, com estàs? - li va respondre Déu, fitant-lo amb aquells ulls plens de saviesa.

Feia molts anys que pare i fill gaudien de vida independent, però de tant en tant quedaven per esmorzar, dinar o senzillament per fer algun cafè de mitjà tarda. El lloc del món anava variant; Des d'una terrassa solitària en el racó més perdut del Vietnam, fins al restaurant més concorregut de Londres en ple dia feiner. Llocs a l'atzar, segons manifestava Déu al seu fill, però el jove Jesús sospitava sempre d'algun motiu, que els esdeveniments posteriors sempre confirmaven. Avui no havia de ser diferent.

-I què explica el teu món, pare? - va preguntar Jesús amb certa ironia.
Déu se'l va mirar amb interès, sempre havia admirat el sentit de l'humor del seu fill.
-Fill meu, tot sovint penso que no serveixo per la meva feina. De vegades no hi ha cap eina que em funcioni, tot són rampoines. Aquest fanatisme que sempre ha acompanyat la humanitat els portarà algun dia a l'autodestrucció.
-Tot això que dius són falòrnies pare. Fas el que pots i més. Sense el teu esperit tan decidit i positiu se n'hauria anat tot en orris fa molt de temps - va animar-lo Jesús amb el regust d'un capuccino que ja lliscava gorja avall.
-Si sabessis tot el que jo se fill meu, no diries el mateix. La sensació d'impotència és molt angoixant.

Ja tocaven les nou quan pare i fill van sortir d'aquella cafeteria, l'única de la planta baixa de la torre nord del World Trade Center de Nova York. Déu estava tristot. No gaire estona més tard, un terrible tremolor sorgit del cel va sacsejar-ho tot. El cambrer va aixecar la vista amb evident cara d'espant.