Compartir p(a)is

Avui us vull explicar una una experiència interessant que vaig viure fa molt de temps: Vaig anar a compartir pis amb 9 persones més.

Els 10 ja ens coneixíem d’abans, i crèiem que seria factible conviure tots junts, malgrat que no estariem exempts de complicacions, com sempre passa al conviure amb més gent sota un mateix sostre. Vam trobar un pis molt gran i espaiós, on hi entrava molt de sol tant als matins per l’est, com a les tardes per l’oest. Hi corria una brisa molt agradable a l’estiu, i era càlid a l’hivern. Les estances estaven ben estructurades i el pis estava ben situat a la ciutat. Era una meravella de pis.

Disposariem d’una habitació per a cadascun de nosaltres, un menjador enorme per a tots plegats, una cuina igualment enorme, i un parell de banys plenament equipats. Com sempre passa a l’entrar en un nou pis, aquest s’havia de pintar. Ens vam repartir les habitacions i cadascú va pintar la seva. Les habitacions personals van quedar pintades amb els colors preferits de cadascú: N’hi havia 5 als quals els entusiasmava el blau; dos d’altres, en canvi, preferien el groc; a mi, i a una companya, ens tirava més el verd, i a l’últim li agradava el vermell. Un cop vam haver acabat, calia pintar les habitacions comunes com el menjador, la cuina, i els banys. Com que vam voler fer-ho per majoria d’opinió, van ser pintades amb diferents tonalitats de blau, una per a cada estança.

Vam viure així plegats molt de temps sense cap referència als colors de les parets, més enllà d’algun espontani comentari de “Ai, no m’agrada el color de la teva habitació” quan d’altres hi havien d’entrar per algun motiu. De tant en tant, ja ho sabeu, els pisos es repinten. Doncs bé, era una d’aquelles vegades que tocava repintar el pis, quan de sobte, en tornar a casa, ens vam trobar la feina feta. I tan feta! Tot el pis havia sigut pintat de blau, incloses les habitacions particulars! Tot tenia el mateix to de blau.

No dic que fós un color lleig, però a mi sempre m’havien tirat més els tons verdosos, i a la meva habitació m’hi sentia més còmode amb aquest color. A part d’això, era la meva habitació! Em vaig sentir molt molest i menystingut pels meus propis companys de pis, no tant pel color que haguéssin triat per la meva habitació, com pel simple fet que s’haguéssin cregut amb dret d’imposar-me’l. D’altres companys van sentir el mateix. No cal dir que l’ambient es va enrarir entre nosaltres. El fet que haguéssin pres una decisió d’aquest tipus de forma tan unilateral, sense consultar a tots els que vivíem allà, va entorbir les amistats. Quan sortia el tema a les converses pujava la tensió entre nosaltres. “Un pis multicolor no és un pis normal!”, deien alguns, “Un pis ha de tenir un sol color, i el preferit per la majoria és el blau!”. A alguns semblava importar-los més el color de les parets que l’amistat que pogués existir d’abans. Van arribar a confessar no haver estat mai tranquils en un pis amb tants colors. El dia que vam anar a viure plegats, no ens vam pas imaginar que això hagués de ser un problema per a ningú!

Amb el temps vam repintar el pis, és clar, i ens vam ben assegurar de ser-hi tots presents. Cadascú va tornar a pintar la seva habitació del seu color preferit, perquè ja haviem discutit massa sobre el tema, i no vam pas voler baixar del burro “Si és la meva habitació, perquè ha de tenir un color que t’agradi a tu?”. Les habitacions comunes però, vam haver d’acceptar tots que fóssin pintades un altre cop de blau, puix que a cinc dels deu els resultava més agradable, i alguns dels cinc afirmaren que no tolerarien una altra elecció.

Però l’ambient ja era tens entre els companys de pis. El color de les parets, per absurd que sigui, era encara un tema espinós, ja que comentar-lo o opinar-hi era sempre motiu de conforntacions. Encara després d’aquells episodis i anys incòmodes, n’hi havia que opinaven que tot el pis hauria de tornar a ser blau. Seguia essent un tema que inquietava a alguns companys.

Es va arribar a proposar (amb cert to d’exigència a la veu) que com a mínim les parets del fons de les habitacions, aquelles que s’havien de veure des de l’exterior quan la porta estigués oberta, fóssin pintades de blau. D’aquesta manera un visitant (i els mateixos companys blauòfils) podria tenir la impressió que tot el pis era uniformement blau, encara que dins de les habitacions cadascú hi pogués tenir un tast del seu color preferit. Era tan absurd i ridícul com inacceptable, i vam haver de barrar-los el pas a les nostres habitacions quan, tot convençuts i somrients, ja venien cap a les nostres habitacions amb pinzells, rotllos i pintura blava.

Les coses havien arribat a un punt en què ja res tenia sentit. Aquell ambient il•lusionat que hi havia al principi, inherent en qualsevol projecte nou, s’havia esvaït per complet. Una absurda disputa perpetuada en el temps no ens permetia conviure en tranquil•litat. No estavem pas tots enfadats amb tots, és clar, però el fet d’haver de compartir sostre amb els qui s’entestaven en protagonitzar situacions incòmodes com les que ja he descrit, feien aleshores impossible gaudir de l’agradable companyia i convivència amb els altres, dels quals jo mateix n’estava molt.

L’única sortida viable que quedava a l’assumpte fóu marxar d’aquell pis. Vaig buscar un nou sostre on viure, donat que sota aquell ja no hi era feliç, i no tenia sentit continuar-hi fent el paperina. Fóu una iniciativa colpidora, doncs significava trencar finalment amb aquell projecte comú iniciat anys enrere, però també vam haver d’admetre que, finalment, havia fracassat.

Poc a poc, d’altres van seguir el meu mateix camí, i també van anar a viure a altres llocs. També és cert que n’hi va haver que, en canvi, van acabar deixant-se convèncer i adoptant el blau com el seu color preferit.

Ara ja fa molt temps de tot allò. De vegades, encara ens trobem per prendre alguna cosa, o fem sopars a casa d’un o de l’altre. El color de les parets ja no inquieta a ningú, i cadascú és feliç manegant a casa seva les coses com li vénen de gust. De tan en tant els convido a casa meva (on a les parets hi predominen les tonalitats verdes, variant des del verd turquesa al verd molsa fosca, passant pel caqui, l’oliva, i el menta), i per un instant em fa l’efecte que els hi veig una lluïssor extranya als ulls. Mai sabré però, si són imaginacions meves, o si en secret encara reneguen de les meves preferències cromàtiques.

PD: Quan vivíem junts els 10, existia una relació especial entre jo i la noia a qui també agradava el verd. Encara ens veiem sovint, i tinc l’esperança que algun dia, anirem a viure junts! Al capdevall, el color de les parets no hauria de ser un problema!