Com va dir un dia Rusiñol: "fruir de la bellesa"

-Doctor... Fa anys que em sento perseguit... De fet... Sento... Coses... No ho havia dit a ningú, però em comença a preocupar que em pugui passar quelcom dolent.
-Mmm... I sap qui el persegueix?
-És un ésser invisible però preciós, mut però amb una veu angelical, intangible però fresc i flexible com l'aigua.
-Disculpi però em sembla que m'estic perdent. Expliqui'm, fa alguna cosa fora del normal.
-Sí, potser sí.
-Parli home, parli.
-Miri, cada dia quan em llevo, sona una melodia diferent. Em canta les músiques més delicades i emotives que he sentit mai. Les notes prenen color i fan del matí quasi el moment més bonic del dia.
Quan pujo al tren la música acaba. I comença la poesia. Una veu captivadora em recita els poemes més màgics de la literatura. Ahir va fer-me la lectura dramatitzada d'alguns escrits de Federico García Lorca, com "La balada de la placeta" ("y yo me iré muy lejos, más allá de esas sierras, más allá de los mares cerca de las estrellas, para pedirle a Cristo Señor que me devuelva mi alma antigua de niño, madura de leyendas, con el gorro de plumas y el sable de madera"), i també de Miquel Martí i Pol, com "No col·laboro" ("El món, em diuen, segueix sent inhòspit, però jo persevero tossut: no col·laboro..."). Preciós, oi? Al tren s'asseu al meu costat i sento una brisa fresca i olorosa, com la dels prats del Pirineu quan s'omplen de flors. Sento la seva veu, paraula rere paraula amb una tendresa incomparable a qualsevol cosa d'aquest món. Machado, Bécquer, Segarra, Espriu, ... Això sí, jo no puc escollir mai. He provat de parlar amb ell, però el primer buf del meu alè ja sembla embrutar aquest ésser tan dolç i pur. Durant tot el viatge cap a la feina, rebo la lliçó més gran de bellesa en la paraula.
Baixo a l'estació, i camí de la feina, és l'únic instant del dia que puc visualitzar-lo. No del tot. Sols uns instants. Puc veure com dansa. El sentiment que desborda es fa impossible d'imaginar per als humans. I va ballant al meu voltant, mentre camino, passant-me pel davant i corrent entre els arbres del Passeig de Gràcia. El veig tan boirós, com si tot un núvol de vapor l'envoltés expressament, sols per no deixar-me'l admirar. No sabria dir si la figura és masculina o femenina. Suposo que això és el menys important.
Només arribar a la oficina, engego l'ordinador. Sóc dissenyador gràfic. Però a la pantalla, en comptes dels meus programes d'edició d'imatge, apareixen imatges sens parar. La lluminositat romàntica de Friedrich, els dibuixos més perfectes de Da Vinci, els quadres més irreals (o no) de Dalí... M'ofereix l'art de la imatge de la manera més abstracte possible. Els colors i els traços m'envaeixen les parets del despatx tot el matí. Vol més inspiració, doctor?
En sortir de la feina, amb els ulls plens de pintura, torno al tren. Rarament, fins que no arribo a l'estació, em deixa uns minuts sol, com dient: "Deleix-te per tornar a començar de nou". A vegades, sento com em xiuxiueja a l'orella mots com: bellesa, harmonia, color, música, llàgrimes, amor, tristesa, dolçor... Tot paraules aleatòries però amb un sentit que fa esgarrifar. Però sap doctor? Quan arribo al tren i pujo per tornar a casa, torna a seure al meu costat. Però no em recita poesia, sinó les obres de teatre més fascinadores que mai s'han escrit. "La vida es sueño" de Calderón de la Barca, "Hamlet" de Shakespeare, "La casa de Bernarda Alba" de Lorca... És més. Fa poc vaig anar a veure una obra al Nacional. A la sala petita. "A la Toscana" de Sergi Belbel. I em va agradar tantíssim, que també l'ha inclòs al repertori.
Abans d'anar a dormir, uneix la música del matí i el millor teatre. "El fantasma de la òpera", "Els miserables", "Carmen"... He de dir, que sentir la música cantada per aquest àngel és realment seductor... Sí... Li he dit àngel, no sé pas si ho és. Però talment ho sembla.
És estrany tot el que em passa, oi? Estrany, que no desagradable. A vegades em veurà sol plorant emocionat pel carrer. Em veurà somriure. Em veurà tremolar de sentiments inexplicables, únics. Però no em pari. No m'aturi tot el que em passa. Sols volia saber si només em passa a mi, o hi ha algú més al món que comparteix la meva sort.
-A vostè, el que li passa és que és l'home més afortunat del món. L'ART, l'art personificat l'acompanya dia a dia, hora a hora, minut a minut... Vostè té l'art a l'ànima, a les venes. La música, el teatre, la poesia, la pintura... Les coses més belles del món no l'abandonen ni un instant. Digui'm. Què ha fet per tenir això?

Vaig fer un gest amb les espatlles fent-li veure que no ho sabia. I sense dir ni un mot, vaig alçar-me de la butaca i travessant l'habitació, sentia ja la brisa embriagadora entonant una altra cançó.