El camí de sempre

Com cada dissabte, començo a recollir les coses. La bossa de la roba, la motxilla amb els llibres del institut. Em rento la cara. He dormit una horeta aproximadament.

Després de passar la nit a casa els avis i haver-hi dinat torno cap a casa. M'agrada aquest trajecte.

Baixo al menjador. L'avi està mirant la tele i la iaia ja m'ha vist. Els hi faig un parell de petons a cadascú, em carrego les motxilles i me'n vaig.

Al carrer hi fa sol, però encara no ha arribat la calor. Em tapo una mica i segueixo caminant. Tot està desert, ni una sola persona caminant per un dels carrers més transitats a les hores puntes. Duc una bossa de plàstic amb una carmanyola que ens ha fet la iaia. Fa bastant de vent i el soroll de la bossa ressona per tota la plaça. Fins i tot sembla molest. El recorregut de sempre, per l'església, la placeta, el carreró i ja ets a casa. Tants anys fent-lo.

Hi ha un colom sol rere l'església. És estrany. Normalment n'hi ha més. M'hi acosto, però no marxa. Em fixo que va coix, el deixaré en pau. Quan era petita corria cap a les multituds de coloms perquè volessin. M'agradava veure'ls des de sota fent anar les ales. Com pesa la bossa de la roba! Com que hi he afegit estoigs amb colors per si m'agafava la faceta de dibuixant (que m'agafa sovint)... Encara tinc el llibre d'anglès al cap. No puc deixar de pensar que m'he llegit un llibre en anglès. I no m'ha agradat GENS.

El carrer Pintor Carbonell. Ara ja han enretirat els contenidors i han fet una "mini illa peatonal", molt mini, eh?
Al carreró sempre hi ha ombra. Hi ha una casa amb jardí que té plantat un gessamí des de fa molt de temps. Sempre sents aquella olor tan dolça. Bé, sempre no, només a l'època.

Ja m'acosto a casa. La llibreria de davant està obrint. És de la meva tieta, ens saludem i segueixo caminant. Ja sóc a la porta. Abans de picar, m'adono que al bloc del costat tenen la música molt alta, i no m'agrada com sona... Bé tan és. Per molta mandra que em faci, ara he d'abandonar aquest món de carrer deshabitat i tranquil que tan m'agrada, pel d'una família sorollosa. Pico. Al cap d'uns segons sento la veu del meu pare:
-Si?
-Sóc jo
-Piiiiiiiip
Només sentir la seva veu, ja m'he endinsat dins casa meva. M'agrada.