Converses amb Talia

Dins meu

-Però, mama, és el que m’agrada! És la meva vida!
-Aïna, això ja ho hem parlat altres vegades, em sents? Ja saps que no té sortida, no és una carrera. Saps l’important que és tenir uns estudis?
***
Un altre dia sense aconseguir res de res. No sé quants anys dec portar demanant l’aprovació dels meus pares. No sé quants anys dec portar barallant-me quasi diàriament contra l’autoritat per tal d’aconseguir ser feliç.
Des de petita sempre havia viscut a l’ombra de la meva germana. Jo era la nena esbojarrada i desordenada que s’embrutava tota la cara quan pintava a l’escola. Tenia els cabells rinxolats i la pell molt morena, com ara, i era un nervi. Em posava a cantar a la més mínima. Ballava i feia el burro contínuament. Cada dia arribava a casa amb una esgarrinxada nova als genolls o als colzes i no sabia estar-me’n de fer dibuixets amb la mercromina que m’hi posaven. Més d’un cop me n’havia posat pel cos i havia fingit estar ferida de mort, sobreactuant la tragèdia més gran de la meva vida. Però jo era la nena que més crits s’enduia, la que més bruta anava, la que més dolenta era...
La Txell era diferent. Era una nena assenyada des del dia que va néixer. Tenia tota l’habitació impecable i es netejava sovint alhora de deixar anar la seva vena artística. Sempre duia els cabells agafats amb una cua que es feia i refeia cada matí fins que no li quedava ben recta. La veritat és que físicament ens assemblem bastant. Sempre era educada i sabia quan havia de parlar i quan havia de callar. Era l’exemple ideal a seguir per una germana petita, com jo. Era molt intel•ligent i demanava sovint a la professora de fer més deures per distreure’s. Jo, en canvi, acabava tan ràpid (i sovint malament) com podia els que ja ens havia dictat per poder anar a pintar al racó. Sempre he pensat que si hagués estat com ella, tot hauria estat més senzill. Els pares no haurien hagut de repetir tantes vegades la ja maleïda frase de: “No sé què farem amb tu, Aïna”.
La meva germana va continuar el seu camí. Va entrar a l’institut mantenint les bones notes de l’escola primària. Es va rodejar d’amigues fàcilment i feia totes les activitats extraescolars possibles. El pitjor és que jo també les feia amb ella. Quan apreníem a cosir, ella tenia més traça. Quan anàvem a tennis, ella tornava més pilotes que jo. Quan anàvem a anglès, ella pronunciava més bé que jo. Quan fèiem sardanes, ella comptava i repartia abans que jo sabés quan venien els llargs i els curts...
I així era en tot. Bé, en quasi tot. A música tot era diferent. Era el dia que més esperava de tota la setmana. Quan entrava dins l’aula i sentia el piano, se’m despertaven tots els sentits i el cas perdut passava a ser una altra persona. M’agradava ser allà dins. Quan em feien tocar, corria cap al piano i gaudia com mai traient la melodia que pogués. Aquí sí. Aquí em sentia plena. Tot i així, encara no havia descobert el puntal de la meva vida.
Tot va ser “culpa” d’una amiga meva. L’Iris. Feia temps que es volia apuntar a un grup de teatre que es reunia cada dissabte per fer classes. Però sempre havia estat molt vergonyosa i no s’acabava d’animar a fer-ho perquè no coneixia ningú d’allà dins. Aleshores m’ho va dir a mi.
-Aïna, t’agradaria fer teatre?
-Teatre?
-Sí, és els dissabtes i pot estar bé.
I vaja, que em va enredar. Recordo que vaig assistir a la primera classe com si anés d’acompanyant de l’artista. Però va resultar que aquell món que tan amagat havia estat de mi, s’obria davant meu com un aparador de fantasia. Vaig veure que el fet que em fessin improvisar, interpretar qualsevol paper, m’atreia més que qualsevol cosa que mai hagués provat. Em sentia bé sent una altra persona, em sentia còmoda fent veure que no era jo. Cada dissabte desitjava més que arribés el proper. I cada setmana anhelava que em donessin més papers i més complicats. Volia tragèdia, volia bogeria, volia comèdies exagerades... Volia interpretar. I aquí va néixer un racó més al meu cor que mai podria ser cobert per cap altra cosa. Dues màscares gregues se’m van tatuar a foc a la pell. I un cop comença, ja no es pot aturar.
***
Des dels tretze anys, que vaig descobrir el teatre, he intentat tantes i tantes vegades de convèncer els meus pares d’estudiar interpretació, que ja he perdut el compte dels mil motius que els he donat per tal que em deixessin fer via. I ells no m’ho deien, però... Jo pensava en la Txell. Va decidir-se per l’itinerari tecnològic i va aprovar el batxillerat amb matrícula d’honor. La selectivitat la va desbordar a bones notes i va matricular-se a Enginyeria de Ponts i Camins. Com que veia que tenia temps per tot, sense abandonar les notes espectaculars, va decidir estudiar dues carreres a la vegada i matricular-se a Física.
I mentrestant, l’Aïna només volia enrolar-se al món de la faràndula sense assegurar-se un futur. Sé que els meus pares no volien parlar-me de la meva germana perquè no em sentís obligada a seguir els seus passos, però en el fons, només desitjaven que hagués estat com ella.
Alhora d’escollir el Batxillerat, em volien conduir a la vessant científica i jo vaig lluitar fins l’últim moment. No se’m donaven malament les ciències, però les odiava. Les odiava amb totes les meves forces. Les classes se’m feien eternes i inútils i només pensar-hi se m’omplien els ulls de llàgrimes de pensar en dedicar la meva vida a la ciència, als nombres, a l’exactitud. Tot tan allunyat del meu món vertader. Del meu món ideal entre art i bambolines. Vaig haver d’enganyar-los. Sí, vaig sentir-me molt malament. Però era l’única sortida. Vaig sortir de casa amb el paper d’inscripció al Batxillerat científic. Però quan vaig arribar a l’institut vaig demanar-ne un de nou i vaig marcar la casella de l’humanístic. Almenys, estudiant literatura em sentia més a prop del meu estimat teatre. Un teatre que se’m privava com a futur. No vaig atrevir-me a marcar la casella del recent estrenat Batxillerat escènic. No vaig atrevir-me a contrariar tant els meus pares. No vaig atrevir-me a fer-ho, i potser hagués estat més senzill llavors que avui em deixessin ser qui sóc.
Recordo les discussions que es van alçar a casa quan van saber que els havia enganyat. Quan van veure que no havien de comprar els llibres de física, química i biologia, sinó els de llatí, literatura castellana i història del món contemporani. Van ser dies de desconfiança pertot. Tot el que els deia o els assegurava rebia una mirada amb certa tristor que se’m clavava al pit com un fibló. Seguidament baixaven la mirada i assentien amb el cap com dient: “Si tu ho dius, m’ho he de creure, no?”. No oblidaré mai els ulls blaus del meu pare, tan expressius. Però sabia que ho havia de fer. Per mi. No per egoisme. Per mi.

Ja feia segon de batxillerat i fins m’havia inscrit a la selectivitat quan no la necessitava per entrar a l’Institut del Teatre. Els meus pares, cansats de les discussions contínues, procuraven per tots els mitjans que estudiés una carrera. Qualsevol. El que mai entendré és per què els hi valia qualsevol carrera menys la d’Interpretació. Per què no patien ni es preocupaven si agafava periodisme o traducció i interpretació? Eren dues carreres amb unes sortides molt minses que estan malament. Cada cop trobem més periodistes esperant ser contractats que no troben feina per enlloc. Sí, em delia per una professió difícil. Però no impossible.
***
Però no vaig ser prou forta per enfrontar-me als meus pares i vaig sucumbir a uns estudis suposadament segurs. No vaig voler imaginar-me barallada amb els meus pares tota una vida. No vaig voler recordar aquelles mirades plenes de tristesa que em dirigia el meu pare a la taula de la cuina. No vaig poder suportar el fet de pensar que tornaria a veure la decepció a les cares de la meva família.
I vaig caure. Vaig caure a la facultat de Periodisme de la UAB. Tot semblava tan aliè a mi. Tot era tan diferent al meu interior. Dins meu hi tenia una escenografia construïda. Ja hi tenia un món creat. Sentia el pessigolleig de les bambolines que es movien quan el cor bategava. Podia sentir els grinyols del terra de l’escenari. Sentia les llàgrimes dels actors mullar-me les vísceres. Sentia cada una de les paraules del director recriminant-me el per què no havia seguit el meu interior. El per què havia estat tot aquell temps preparant aquell escenari tan íntim i preciós dins meu. Recordant-me aquell racó que vaig obrir un dissabte feia sis anys, recordant-me com havia treballat perquè pogués sentir el teatre amb totes les seves lletres. I quan sentia els plors del director em cremava la marca que les màscares gregues m’havien deixat. Se’m recargolaven de dolor tots els meus òrgans, d’un dolor diferent al físic. Un dolor que se’m menjava per dins i feia tremolar aquella escena que esperava posar-se en marxa des dels tretze anys.

Petita revolució interior

Un dia com qualsevol altre, vaig entrar a classe de Teoria de la comunicació i vaig seure amb les mateixes poques ganes de sempre. Tenia ganes d’art. Com sempre. Quan era a classe em sentia més fora de lloc que mai. No m’omplia, no m’emocionava res del que hi havia. Necessitava sentir el que em provocava l’art, el que em suscitava el teatre. Em preguntava què hi feia allà dins. Jo hauria de ser a l’Institut del Teatre o algun lloc similar. Fixava la mirada a la pissarra plena de paraules que no em parlaven. Aquell dia però, vaig començar a sentir la veu del professor cada cop més lluny, anava sonant com un brunzit al qual no prestava atenció, fins que va desaparèixer.
De sobte se’m va formar un món al voltant. Un món paral•lel a les interminables classes de Teoria de la comunicació. Però allà tot era diferent. El lloc m’era familiar. Vaig començar a caminar i sentia que el parquet del terra grinyolava als meus passos. Vaig aturar-me. Vaig mirar el terra i vaig veure que era talment el terra d’un escenari. Però no es tractava d’un escenari qualsevol, sinó del primer que vaig trepitjar. L’emoció em va recórrer el cos i tota una esgarrifança de pessigolles em va fer alçar el cap i mirar enlaire. Vaig veure els focus il•luminant-me i tot un pati de butaques vermelles buides. Analitzava el lloc. L’escenografia de l’escenari em sonava molt. L’havia vist abans...
Aquell teatre l’havia vist abans... De cop els ulls se’m van obrir i se’m van omplir de llàgrimes. Vaig deixar-me caure al terra, sobre els genolls. No podia parar de sanglotar i somicar com una nena petita. Com si tornés a ser aquella formiga accelerada. Aquell teatre era el meu. Era el teatre que s’havia anat construint dins meu. El que estava situat al millor racó del meu cor. Aquell racó que s’havia obert i que mai més es tornaria a tancar.
No vaig poder evitar d’aixecar-me i córrer cap a les cortines del teló. Les abraçava, m’hi embolicava, plorava d’alegria, com mai havia plorat abans. Vaig pujar pels mòduls de l’escenografia i vaig començar a cantar. Cantava, cantava, cantava i ballava i somreia com feia temps que no ho havia fet. Em va venir al cap un monòleg que havia fet feia uns mesos amb el grup de teatre del poble. El vaig recitar a plena veu, menjant-me aquell públic inexistent, fins que vaig sentir una presència darrere meu. La veu se’m va trencar de cop i em vaig girar espantada. Era el director. Aquell director que tantes vegades sentia plorar i desesperar-se veient la meva derrota davant el contrari.
Sorprenentment, no es tractava d’un director. Era jo. Em veia a mi mateixa. Estava trista, estava envellida. Els cabells esbullats i la roba descol•locada. La felicitat que m’havia envaït desapareixia en veure’m en aquell estat. Les bosses de sota els ulls eren d’un gris indescriptible i els llavis, ressecs, es movien volent parlar. Però no deien res. Veia que em volia dir alguna cosa i cada cop intentava cridar amb més desesperació, però el crit d’aquell jo restava apagat. Els ulls se li van mullar i davant la impotència va agafar-se el coll amb les mans i es va deixar caure al terra, plorant. Era com veure una pel•lícula muda. Veient l’escena, vaig ajupir-me i vaig fer el gest de posar-li la mà a l’espatlla, però abans de poder tocar-la, va alçar el cap i em va mirar. I em va mirar amb la tristor més profunda que mai hagués pogut imaginar. Impactada vaig reprendre el gest de consolar-la, de consolar-me, però just quan fregava la seva pell, la imatge de mi mateixa va evaporar-se a l’instant.
Aquells segons que vaig romandre asseguda al terra després d’aquella aparició van ser de reflexió, d’exploració del meu interior. Qui era aquella Aïna que vivia al meu escenari? Aquell director que plorava que en realitat era jo. Al meu voltant sentia com el silenci no callava.
De cop, un focus blanc va posar-se en marxa sobre meu. L’escenari va quedar a les fosques i només aquella llum potent quedava encesa. Exacte. Aquella Aïna era jo. Sí. L’Aïna de debò. L’Aïna que estima el seu món. L’Aïna que ha quedat enterrada en el seu teatre, sola, on només pot fer que plorar perquè el seu crit sigui escoltat. És l’Aïna que volia lluitar pel teatre. És l’Aïna que ho hagués donat tot per ser qui realment vull ser. I jo l’he deixat allà. Jo he estat qui l’ha deixat tal i com està avui. Jo sóc la responsable de la seva tristesa. Jo li he apagat la veu. Sóc jo qui no ha tingut el valor suficient de...

Converses amb Talia

-...de ser qui ets.
Una veu que no era la meva va ressonar dins el meu cap amb total claredat. Una veu femenina. Vaig aixecar el cap i vaig veure que s’havia encès un altre focus. Sota aquella llum, que semblava encara més blanca que la meva, hi havia una dona vestida amb teles acolorides que jugava amb el que semblava una màscara de la tragèdia grega. Vaig estar uns segons mirant-me-la fixament. Fins que va deixar la màscara sobre un dels mòduls del decorat i va mirar-me.
-Què vols?
-Que què vull? –vaig contestar per dir alguna cosa.
-Sí, què vols?
-No sé a què et refereixes...
-A veure, si sóc aquí és per alguna cosa. Necessites alguna cosa. I em sembla que les teves necessitats ningú les sap millor que tu mateixa...
-Suposo...
-I doncs, què vols?
-No ho sé...
-Doncs comencem bé!
-Espera... Però tu qui ets?
-Que qui sóc? Sóc aquí per tu i no saps qui sóc?
-No...
-No en tens ni una idea?
-Doncs... No.
-Et dono una pista.
Vaig veure com agafava de nou la màscara i se la posava al costat de la seva cara somrient.
-El símbol del... Ets Talia.
-Exacte.
La seva veu va canviar de cop. El to humorístic que havia mantingut va derivar a una solemnitat agradable que va omplir el teatre de quelcom estrany i càlid que no sabria descriure. Va alçar-se i va venir cap a mi.
-T’has vist. Has visualitzat com estàs. Has pogut veure com ha quedat la teva ànima davant la impossibilitat de ser qui ets.
-Sí.
-I doncs?
-No ho sé...
-Hi has de fer alguna cosa.
-Sí...
-Vols fer-hi alguna cosa.
-Ho sé.
-I faràs alguna cosa.
Aquestes darreres frases van fer néixer en mi una força que no sabia que guardava dins meu. Però al mateix moment de sentir com naixia dins meu una empenta desconeguda, van començar a saltar tot de llàgrimes inacabables dels meus ulls. Em mossegava els llavis amb tanta força que sentia el mal. Sentia el dolor, però quedava inundat per una nova faceta de mi mateixa.
Vaig mirar-me Talia amb uns ulls diferents. La meva expressió desbordava intensitat, potència. Vaig notar que tots els llums dels teatre van obrir-se en el precís moment que vaig decidir ser jo. Vaig veure que ella somreia.
-Ara sí. Digues. Què vols?
-Vull...
Les llàgrimes no em deixava parlar.
-Parla. Ara pots.
-Vull... Vull que m’acullis! Que em facis sentir, viure... Fes-me fruir del teu art! Del teatre! Fins que abandoni el meu cos i em transformi en mil històries plenes de sentiment i rialles llestes per fer arribar a la gent.
-Segueix.
Impulsivament vaig córrer davant de tot de l’escenari i vaig dirigir-me al pati de butaques amb una força ja irreprimible.
-Vull fer vibrar de passió, vull fer plorar de riure, vull generar expressions d’angúnia i llàgrimes de tristesa. Vull fer tensar els músculs de suspens i patiment, vull fer créixer somriures de tendresa, vull fer tenir vergonya d’atreviment i vull indignar amb els més grans discursos! Però sobretot, vull que el públic sigui al teatre, a l’escenari. Vull que sigui dins la història, que no mori tot en una relació freda d’actor a espectador, sinó que visquem en un joc d’emocions inacabables entre dues vides humanes!

La respiració era agitada i notava que el pols se m’havia accelerat considerablement. El silenci va tranquil•litzar-me més que en cap altre moment des que havia arribat a aquell teatre. Per cert, on era abans de ser aquí?
Però de cop va venir-me un pensament al cap. Talia. Vaig girar-me de cop, però ja no hi era. Vaig veure alguna cosa sobre el decorat. Vaig córrer a mirar què era. La màscara de la tragèdia. Però no era l’únic que havia quedat de la visita de Talia. Al seu costat hi havia la màscara de la comèdia. Vaig agafar-les les dues i les vaig prémer contra el meu pit, recordant aquell dia en què aquestes dues imatges van quedar gravades a foc a la meva pell. Talia, la deessa grega de la comèdia. La musa del teatre.
Vaig girar-me per mirar de nou aquell escenari, sense pressa per marxar d’un lloc del qual no en sabia marxar. I vaig veure’m de nou. Estava al mateix punt on havia cridat a cel i terra el que volia, responent la pregunta de Talia. M’estava mirant. Era diferent. Aquella Aïna que abans intentava cridar la seva desesperació en va, ara em mirava amb un somriure lleu i uns ulls vibrants d’emoció. Amb els ulls enllagrimats vaig intentar acostar-m’hi però el terra va desaparèixer al meu pas i vaig notar com el meu cos es precipitava cada cop més ràpid a un buit inevitable i fosc.
***
De cop i volta, vaig veure’m aixecant el cap d’entre els meus braços. Em va costar definir la vista. Em sentia pesada i marejada.
-Aïna, bonica, t’has passat la classe dormint com un tronc. Com es nota que no t’interessa un borrall!
Vaig pensar que tot havia estat un somni i que tanta felicitat no podia ser. Però en aixecar-me de la cadira, vaig adonar-me que duia una polsera de plata. Jo no tenia cap polsera de plata. Vaig veure que duia un motiu penjat. En fixar-me bé en què era, vaig veure que lluïa dues màscares gregues de plata idèntiques a les que Talia havia deixat al meu decorat. Aleshores vaig sentir dins meu que el director em parlava de nou.
-Gràcies.
Mai més vaig tornar a sentir-lo. Potser perquè a partir d’aleshores, la vertadera Aïna, l’Aïna que ho volia donar tot pel seu món, ja no restava amagada dins meu, sinó que ja era jo mateixa. Només em faltava el full d’inscripció a les proves per Interpretació. Perquè la força, ja la tenia.