Jo sóc filla de l'aigua

Jo sóc filla de l'aigua. Filla d'un poble oblidat. Sóc l'evolució d'uns records desfets sota un pantà.
Tinc un passat difós. Una vida que creia real. Una vida que s'ha vist sepultada per l'element més netejador de tots. I a dia d'avui em pregunto si encara quedarà alguna cosa de tot el que tinc per meu.
Penso que l'aigua s'ho emporta tot, que l'aigua liquida el passat i deixa el present preparat per un nou futur.
On s'haurà endut les converses al portal? Què haurà passat amb els balls de la plaça? On hauran quedat amagats els crits dels meus germans? Els secrets amb les companyes, el silenci de les nits, el passar de les sargantanes...
S'ho ha endut tot o simplement ho ha desintegrat? Em sustenta un passat perdut o un passat ja inexistent?
Tot allò que per mi era mitja vida ja no és més que fang i molsa. I ja no hi ha converses als portals, ni balls a la plaça, ni crits de germans petits, ni secrets, ni silenci...
Jo sóc filla de l'aigua. Orfe de mitja vida. Coixa d'uns records aigualits i esborrats per les corrents. Jo sóc filla de l'oblit. Les ones han diluït allò que coneixia. Allò que era tan meu. I ara, amb els peus dins l'aigua del pantà, amb el vent de la meva antiga vida entre els cabells i la roba, filtrant-se per les empremtes que el temps ha deixat a la meva pell, em pregunto si vaig viure tot allò, o veritablement sóc nascuda d'aquest pantà. Com els petits capgrossos.
Passada una estona, veient el paisatge pla amb la única vibració de les petites onades del llac, m'adono que és veritat.
Jo sóc filla de l'aigua.