Com si fos un estel

Walking Dead li feia angúnia: els capricis maliciosos de la biologia no el deixaven dormir després de cada episodi. Va abandonar la sèrie pocs capítols més tard. Breaking Bad i Fargo sí que li varen agradar molt i es va baixar tots els episodis d’internet. Internet sí. La televisió no, s’havia convertit en l’aparador d’un món tancat. No li demanava l’excel·lència, ni de bon tros, tan sols ja no l’entretenia. Aixó i tot, a la tele, s’emeten programes que no ofenen la dignitat humana:

- Què bé, un programa de música i interessant a la vegada!

Va quedar entretingut mirant i escoltant com un senyor improvisava música, i s’hi va enganxar… El senyor, concentradíssim, amb els ulls clucs, es deixava anar i amb les mans, compassades, deliciosament harmòniques, feia i desfeia les escales del teclat del piano un i altre cop.

Li va fer tanta il·lusió…, tanta, que més tard, a la plaça, davant un públic escàs, va decidir improvisar qualsevol discurs. Va pujar damunt un tamboret que havia cordat son pare amb corda de pita d’una cadira atrotinada i, idènticament que les notes improvisades del músic de la televisió, va filar paraules i frases que s’anaven perdent per sempre… Passava una al·lota morena estranyada de veure’l agitar les mans, el mirava amb uns ulls penetrants i ell li deia entusiasmat:

- ‘Darkshow’ era la paraula que cercava despús-ahir per a tu, meravella de la natura. Sabia que vendries... Ara tan sols necessit vuitanta dígits per a trobar una combinació estable i comparar el blau dels teus ulls amb una imatge que tenc guardada a la retina.

Ella es ruboritzava i partia més aviat que de pressa... Tothom el tractava de boig, evidentment, i ell, que tan sols oferia desinteressadament els seus pensaments en un indret on la fricció neuronal era escassa, es presentava puntualment cada horabaixa a la plaça:

- Heu pensat mai en beure-us una botella de vi de tres euros com si fos de cinquanta; o en menjar-vos un menú de dotze com si fos una exquisidesa del Celler de can Roca; o en comprar-vos una fotocòpia en color com si fos un Picasso; o en fer-vos una palla mental com si es tractàs del millor polvo de les vostres vides; o en robar una bombeta de El Corte Inglés i encendre-la en la foscor de la llar com si fos un estel… No!? Idò jo sí.

En aquell mateix instant un municipal el va fer callar de mala manera per ordre del senyor Batle. Des d’aleshores escriu les seves dèries en la immensitat de la xarxa. També té un videoblog que es diu “Com si fos un estel”. Ara no calla mai!