Cimera a Barcelona

Un relat de: SANTANDREU3

Ahir, dia l6 de març de 2002, es va acabar la dita Cimera, la reunió dels Caps d'Estat de la proposada U.E. ,que va paralitzar la vida de la ciutat de Barcelona de manera ben considerable i que devia de costar molts diners.

Es van reunir tots i també els homòlegs dels països que encara no hi han entrat, però que ho volen. Tots plegats van fer un munt de reunions i un bon grapat d'àpats exquisits, i pel que llegeixo en van treure uns resultats polítics gens espectaculars.

En el programa de TV3 de la Júlia Otero del divendres anterior hi havia de convidat en Fabià Estapé. No vaig poder seguir la entrevista amb ell perquè tenia un compromís personal i vaig tenir de marxar. Només vaig escoltar la pregunta que li va fer, la Julia Otero, al presentar-lo i anunciar el diàleg posterior: "Què creu que han vingut a fer, tota aquesta gent, a Barcelona ?" I el senyor Estapé, murri com sempre, va resumir la seva opinió en tres paraules: "justificar les dietes."

Està clar que la formació de la U.E. és complicadíssima i no pot ser cosa de pocs dies, però jo penso que es podria fer millor, el que no és molt dir, perquè totes les coses de la vida ho son, de millorables; Però a mi em sembla que un dels dèficits que patim a Europa és d'homes de talla superior, no es troben Churchills només donant un cop de peu a terra. A tot arreu governen gent vulgar que fan coses vulgars i sempre impregnades dels vicis de sempre, nepotisme i amiguisme, amb estructures excessives que fan perdre temps i diners.

Vegem-ho una mica, pensant que l'invent de la unió europea va començar ja fa més de cinquanta anys. S'ha creat un Consell que no té poder i un Parlament que només fa propostes que son llargament discutides i finalment matisades i consensuades. (Crec que son els anglesos els que van dir que quan una comissió discuteix la forma d'un cavall en surt un consens que té forma de camell). I és que el camí natural cap l'autèntic Govern d'Europa és frenat sempre pel desig que no es remogui cap sobirania dels països membres dominants.

I per aquest carro amb tants pals a les rodes han creat una burocràcia espectacular que costa un diner indecent. Jo penso i no crec equivocar-me, que el que es podria estalviar cada setmana la U.E. amb una estructura raonable, podria resoldre en gran manera els coneguts problemes del tercer món, setmana a setmana, país a país.

En paral·lel a les reunions dels Caps d'Estat hem vist al carrer tot un espectacle de manifestacions de tota mena, que reflectien, sobre tot, descontentament. La gent vol més coses i no té idea de com es poden aconseguir. Sembla, amb tot, que donen a les classes dirigents arguments de reflexió que son necessaris.

És interessant que aquests moviments ja no es presentin com antiglobalitzadors, a seques, potser perquè ja han entès que la globalització ja havia començat quan tothom va beure la mateixa aigua i respirar el mateix aire.

També hi ha hagut aldarulls, com sempre , i que son inevitables. N'hi ha que tenen causes interessades ocultes i altres que només exterioritzen frustracions personals. En conjunt son com les puces en els animals de pèl , inevitables.

Segur, però, que anem avançant. Jo no veig aquella Europa Unida en un demà proper, però el fet és que mentre el discutim amb estira i arronsa inacabables, sembla que evitem les guerres internes a les que érem tan afeccionats.

La meva consideració final és relativament positiva, a pesar de tot. El món no para d'avançar, però cal fer-se a la idea que un final autènticament feliç no arribarà mai. Seria fer-ne un Cel, de la Terra i això no pot ser, el Cel és una altra cosa.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer