Cercant el reflex d'un somni

Va decidir renunciar a tot per un estrany amor que l'envaïa sencera, en ànima i cos.
Hauria d'abandonar la seva terra, tot allò que estimava i cercar nous indrets per covar aquella il·lusió que naixia desesperadament.
Les cartes del seu enamorat eren precioses, plenes de sentiments sense límits i de promeses per compartir un futur etern. El cor se li embogia i les cames li feien figa i la nostàlgia li pessigollejava els ulls.
Va començar el seu llarg viatge cap a unes terres desconegudes, durant el qual es dibuixaven contínuament nous camins, cruïlles i dreceres difícils de triar.
Es deixava portar més per l'instint que la guiava, que no pas per cap mapa ni brúixola.
Apareixien en els seus somnis estranys personatges que li feien preguntes sobre l'amor i el destí que la feia avançar en aquella llarga creuada. Ella els ensenyava el camafeu on duia el retrat del seu amor, penjat al coll, molt prop del pit i els hi feia saber que aquell era l'únic motiu del seu viatge.
A les nits dormia arrecerada en qualsevol indret, amatent a les bèsties i a les ombres que l'espiaven, però res la feia defallir i treia forces d'allí on ja no en quedaven.
Amb el pas dels dies, la imatge del enamorat s'anava mitificant. Idolatrava aquell amor, convertint-lo en tot el que esperava de la vida.
I en aquella devoció embogida, minvava cada cop una mica més la seva pròpia identitat, fins que amb el pas dels dies ja no es coneixia.
Els diàlegs interiors eren abruptes, desconfiats, era com emmirallar-se en una persona desconeguda. La força de la seva veu s'havia anat perdent per aquells incerts paratges, repartida entre els llargs dies i les immenses nits.
Ara els somnis eren inquiets, ja no sabia ben bé el que buscava. Començava a enyorar la seva terra, la seva gent i sobretot començava a enyorar-se a ella mateixa.
L'amor que tant ansiejava, se l'estava engolint en un pou profund i ja no era capaç de discernir entre l'ara i el demà.
Quan ja havia perdut totalment el nord, va arribar al castell on el seu valerós estimat brandia l'espasa al vent, com lluitant amb un enemic invisible. En veure-la els ulls se li van il·luminar i van esclatar en somriures.
Era realment molt atractiu, però no encertava trobar en aquella imatge al seu tan esperat somni.
En besar els seus llavis els va sentir freds i en abraçar-lo es va fondre amb una buidor indescriptible. Quan va parlar la seva veu sonava estranya i no deia aquelles paraules d'amor tan boniques que la van encisar mitjançant l'escriptura.
Tot d'una es va sentir engabiada, lligada de peus i mans i només tenia en ment fugir molt lluny. No sabia com expressar la seva incertesa i el seu desencís per no ferir-lo i va emmudir, incapaç de suportar un comiat.
Amb l'ajut de la fosca nit, es va esmunyir entre els llençols, per passadissos i sales, fins trobar una sortida.
En deixar el castell, corria i corria i els seus peus semblaven tenir ales.
Va tornar a recórrer camins i cruïlles i cada dia que passava, es retrobava una mica més amb ella mateixa. La tornada restava llunyana i els perills l'esperaven amb mil ulls a l'aguait, però aquell sentiment de nova llibertat la feia més forta i li escalfava nous somnis que sortien de tots els amagatalls.
Havia descobert amb dolor que l'amor no era una imatge formada al seu gust, una adaptació d'allò que ella volia, la seva altra part restant i complementaria feta a la mida dels teus somnis, potser fins i tot el crit de la seva part masculina forjada en el seu propi cor.
L'amor havia de ser lliure i deixar espai per respirar, sense renúncies innecessàries, autèntic i palpable dins del seu eteri encant.
Mentre lluitava per tornar a la seva terra i a ella mateixa, aprenia a cada pas d'aquell llarg viatge.
Es va treure el camafeu del coll i el va enterrar fent un solc, el més profund que les seves mans van poder. En ficar-hi terra a sobre, va saber que una part de la seva innocència somiadora també restaria en aquell indret, però tenia força i molta il·lusió per cercar el vertader amor, el que tindria una identitat pròpia i no seria un reflex dels seus propis somnis.
Una cosa sabia de ben cert, passés el que passés escoltaria a la seva veu i al seu esperit, per no tornar-los a perdre mai més...