Catalans

Els catalans som romàntics i sentimentals. Quan sentim allò de "Dolça Catalunya, pàtria del meu cor" se'ns humitegen els ulls.

Hem triat una manera de viure que ens agrada i voldríem que ens deixessin tranquils; però no pot ser perquè tenim un veí incòmode que és més nombrós, més valent i dominant i més orgullós, convençut que la única manera de viure com Déu mana és essent com ells. (Cada diferència la consideren com un pecat mortal).

Castella és un poble ben difícil d'entendre. Històricament ha estat un poble de secà mort de gana, que ha tingut sempre un orgull complicat. Després de l'hora de dinar sense dinar per raons decisives s'omplien la pitrera de molles de pa i treien panxa perquè hom pensés que es venia d'un àpat suculent.

El treball era cosa de pobres i per aconseguir un títol de noblesa era obligada la que en deien "prova de mans" que havia de demostrar que no s'havia treballat mai que no fos pel Rei. Quan va començar la era industrial, a la que va afegir-s'hi tant com va poder Catalunya, ells van marcar la seva subtil política: "que inventen ellos".

Per els seus ideals mataven i es deixaven matar, cremaven i s'haurien deixat cremar. L'Unamuno deia d'ells que quan veien volar una mosca se'ls feia una àliga imperial. Portats pel seu esperit hegemònic van anar castellanitzant tots els pobles veïns que van poder. Amb Portugal no se'n van sortir perquè en el moment precís estaven en guerra amb nosaltres i per ajudar-se en aquella lluita també van perdre Gibraltar. (I ara hi tornarien contra Catalunya si no fos perquè les Nacions Unides no els deixaria fer).

Al llarg dels anys s'han anat apropiant de fets aliens per fornir-se d'una Història gloriosa. Només s'ha de llegir la història del descobriment d'Amèrica per veure que no fan escarafalls per res. (A Palos de Moguer no hi havia cap construcció digna de tal nom i a les estampes s'hi veia una torre de muralla - casualitat - igual que la de Pals. Es parla també de l'inici de la travessia i de les milles i milles que van fer per passar entre les "Torres de Hercules", que son l'Estret de Gibraltar).

Aquesta manera de procedir no és pas exclusiva dels castellans. Totes les dites "Grans potències " han fet el mateix sempre i l'Arc del Triomf de Paris ho deixa ben clar. Els pocs escrúpols son de domini universal.

El greu de la situació d'ara i de sempre és, però, que la nostra parla i la nostra manera de ser no els agraden gens ni mica i no ho dissimulen. Alguns ingenus potser es pensaven que això canviaria quan tinguéssim Democràcia, però el problema és molt anterior i només s'arranjaria si tinguessin educació, que és una condició més vella.

Jo crec que no tindrem mai independència i en donaré una altra raó. Som massa pragmàtics, se'ns humitegen els ulls quan sentim una cançó, però fem el que s'hagi de fer perquè ens convidin a una "caceria" on hi haurà un ministre que pot obrir-nos el bon camí per els nostres negocis . L'introductor, naturalment, es parla de tu, amb el ministre. (Una diferència amb els bascos, ells parlen de tu als ministres, nosaltres potser només de vostè amb l'amic del ministre).

Els catalans tenim el cor tebi i la butxaca calenta i no ens posarem mai d'acord per anar tots a una. Així va passar a Casp i així va passant cada dia al Parlament de Catalunya.

Som pocs i mal avinguts i preferim la butxaca a l'ideal.
Tenim tota la raó en molts dels greuges amb Castella.
Però algú va dir: Desgraciats els pobles que només tenen raó.