CASES DESNONADES

Un relat de: tapisser
Ni la família d’en Pere Jordi, ni ell mateix, gosaven obrir la carta que el petit de la casa havia agafat de la bústia en tornar de l'entrenament de futbol que havia fet com cada dimarts.
La varen posar a sobre de la taula de centre que estava davant dels sofàs de dues i tres places, en el buit que havia deixat aquella safata de plata que havien mal venut feia tan sols uns dies.
Era: pagar el rebut de la llum, o conservar la plàtera, que dit sigui de passada, no servia massa de res i feia de cau a la pols, a la qual, semblava temptar a quedar-se.
La carta, amb el seu sobre amb capçalera de banc, tenia aquell posat dels documents importants, amb la garantia de la no propagació que dóna el Servei de Correus, però la translucidesa que dóna el saber la literatura del contingut.
Els cinc de casa sabien que aquella carta duia l'advertència de què s’havia acabat la “magnànima” paciència dels senyors banquers.
Hi ha cartes que hom sap que diuen sense obrir-les.
I ells ja havien parlat moltes i moltes vegades amb el senyor Recasens, director de l'entitat que, en el seu dia, els hi va fer sentir la necessitat de comprar la casa on vivien.
Finalment es varen atrevir a fer-ho gràcies a una hipoteca que feia una taxació exagerada del seu habitatge, donant preu de palau a uns totxos apilats maldestrement però amb aspiracions de columna Jònica.
Quan les coses es varen començar a torçar, primer varen rebre, una darrera l'altre, el reguitzell de cartes on es denegava la reestructuració del deute, amb motiu de tenir pendent de pagament un capital important i finalment, com a colofó, aquella amenaçant missiva que acabaven de rebre.
Com a tantes i tantes cases actualment, en Pere Jordi, la seva companya i la filla gran, s’havien trobat sense treball gairebé simultàniament i va estar literalment impossible seguir hipotecant la seva vida a canvi d'un sostre.
Endemés, crec que la dignitat d’una persona ha d’estar per sobre de la voluntat creditícia dels bancs. (opinió que em permeto com a idea personal).

A la meva ciutat, com a tantes d'altres, existeix un parc enorme d'habitatges buits, la propietat dels quals ha anat passant a les mans de les entitats de crèdit, degotant de les de la gent que, com en el cas d'en Pere Jordi, no han pogut pagar rebuts, fruit d'una situació no desitjada.
M'agradaria parlar d’ells, dels habitatges vull dir... Pobres...!
Tots ens sentim malament en veure escenes de desnonaments de pisos, de nadons encara en el seu cotxet i víctimes d'una situació tan cruel, de senyors carregant matalassos i neveres en furgonetes deixades, com també els braços i les esquenes, per alguna persona o entitat solidaria amb la gent obligada a fugir de casa seva.
Per un instant i sense deixar de sentir el drama primer que és el de la gent, pensem en el segon drama: en el forat que es crea en una casa que deixa de sentir que té vida en els seus budells, que canvia plors per buidor, que converteix cançons que sonen en l'aparell de ràdio en silencis i transforma veus alegres dels ocupants en RES, així amb majúscula.
No són dos ni tres els casos.
En el congrés anual d’A.P.I.S. que es va fer a Gijón (que és el lloc escollit per a totes les convencions importants) parlaven de millers de cases buides i de millers de persones que no tenien casa, per mor de no haver pogut pagar.
Quin disbarat, no?
Allà és on es varen sentir els primers udols de descontentament per part de les cases en si mateixes. Els edificis es varen començar a organitzar i amatentment es va crear una comissió que aplanaria el terreny per a properes trobades amb les administracions i els bancs. Es va arribar a un ràpid acord en el fet que es distribuirien les reunions, per raó d'espai, en tres emplaçaments diferenciats. A saber:
Blocs amb molts veïns i col·lectivitats:
Trobades en l'Aeroport de Castelló. Era buit i tenia molt d'espai per ocupar (En el cas de no ser possible a Castelló, també es va parlar de l'espai Fòrum a Barcelona o la Ciutat de la Justícia de Madrid).
Cases Unifamiliars:
Trobades en camps de futbol, places de braus i emplaçaments varis que tenint unes mides que garantissin la cabuda de les rengleres d’edificis, possibilitessin alhora l'execució de l'obra necessària per a poder encabir-los, si fos pertinent.
Construccions vàries:
Trobades “in situ”, quan una condició especial no permetés la reunió en cap dels dos llocs citats anteriorment (edificis públics que no es poden tancar a l'ús dels ciutadans, jutjats, escoles, bars...)
Es va donar la presidència de l’associació a una casa solitària i lúgubre dels afores d'Ourense en la que hi havien hagut unes morts estranyes feia força anys, la qual va declarar que estava "encantada".
I amb més voluntat que ofici varen començar les negociacions.
Els "Entresòls" i els "Principals", receptors com eren d'una tongada de negocis amb futur i estabilitat, de bon principi, varen mostrar el seu desacord en manifestar-se ni en sortir a cap mitjà de comunicació. Els seus habitants (gestors, esteticistes, dentistes, escoles de ioga, etc.) no volien que els seus noms comercials estiguessin en boques equivocades ni fessin costat a causes que no eren compartides per a tots ells.
La resta de pisos va semblar que arribaren al beneplàcit, inclús, de defensar amb la força, als seus ocupants, si arribava el cas.
Una escissió d’unes quantes centenes d’habitatges, deia que ells només eren plens de “guiris” a l’estiu i que no els atabalessin, ja que la resta de l'any ni tan sols estaven ocupats. Més endavant varen agafar el nom d’Apartaments Pirates per Guiris (A.P.G) i es varen desentendre de la reivindicació de la resta de companys.

La resta d'habitatges, en bloc com una sola construcció, decidiren en fer costat als desnonats d'ells mateixos i no deixar obrir una sola porta al personal del jutjat, que acomboiats o escoltats per l'autoritat pertinent, intentaven fer-los fora de les seves cases.
La família d’en Pere Jordi va estar una de les primeres a tastar la solidaritat de les cases.
Com a resultat de la relació de continguts i continents es va crear una mena d'eufòria, que feia entendre que fruit d'aquella unió, no hi podia haver cap força que els hi fes por i que allò es deia justícia i actuar d'una altra manera era Maquiavèl·lic i rebuscat.
Ja no estarien mai més sols! A part dels molts veïns que els hi feien costat ara tenien també els mateixos habitatges que ocupaven, jugant en el seu equip.
En aquest sentit, la capriciosa data escollida pels senyors del jutjat, havia arribat com de puntetes i sense fer gran enrenou. Per desgràcia, el temps desgasta, i no oblida.
El solemne dia de l'onze de Setembre d'enguany, com si fóra un pols de despropòsits, va estar marcat com la darrera jornada que en Pere Jordi i llur família podrien fruir del luxe inexcusable de viure en el que fins aquell dia, havia estat la seva residencia.
Tots, inclosos uns blocs de pisos vinguts de Calatayud, eren expectants a la porta del carrer, amb la seguretat que dóna saber que tens companys que lluiten amb tu i per tu. Dos centres comercials, sis cases rurals, cinc cases adossades, feien la patxoca necessària perquè el comitè de llançament i els senyors del banc tinguessin dubtes d'acostar-s'hi, però, aquesta gent no deixaven de ser professionals i ho varen fer.
Un manyà, amb la bata d'estar per casa, va estar l'encarregat, no sense botzinar fort perquè l'havien fet sortir de casa i feien futbol, d'obrir el pany de la porta del carrer.
No li va representar una gran feinada i es veia de lluny que l'home sabia el que es feia.
Una de les cases vingudes de Calatayud, concretament la del Paseig Sixto Celorrio numero 43 bis, li va etzibar, al manyà, una mirada assassina, que portava impresa la paraula "esquirol" a la punta de les pestanyes.
Els senyors policies, la secretaria del jutjat, un senyor del banc que va venir per si no tenien clar els números, i que d'ençà que havien prohibit les festes amb braus, trobava un no sé què d’excitant en això dels desnonaments, varen pujar al pis d'en Pere Jordi i família. El manyà bastant empixonat va tornar a casa per si encara podia veure el final del partit.
No varen tenir massa enfrontament de la gent per entrar.
Pocs crits, poca oposició.
Varen dir amb veu ferma:
-!Abran a la Autoridad!

I en Pere Jordi va obrir.
En Pere Jordi, la seva família i alguna gent d'una associació que es dedicava a acompanyar a les persones que feien fora de casa, només varen fer dos passos enrere, i la comitiva executora va tenir el pas lliure.
Dels quatre policies, dos es varen quedar al replà (suposo que vigilaven que no es mogués la porta, la qual cosa hagués estat escandalosa).
El senyor del banc, sempre fent de mestre de cerimònies de la secretaria judicial, i ella mateixa, entraren gairebé sense demanar permís, a l'estança que feia de menjador. La resta del cos policial (dos senyors) anaven pis amunt, pis avall, amb les armes a la mà, perquè no volien cap sorpresa en el posterior passeig de la secretaria i el seu "partenaire banquer" per al pis.
Estranyament, les portes dels dormitoris eren totes tancades i la llum no arribava a clarejar la totalitat dels racons. El pany d'una de les habitacions va fer un grinyol i el policia que anava davant, agafant el pom, com hem vist a manta pel·lícules, va entrar encanyonant el buit d'una manera decidida i valenta, desapareixent en l'interior com si hagués estat abduït cap a la foscor.
Immediatament, després d'aquesta desaparició tan espectacular es va sentir un sorollet que semblava recordar aquells "rotets" que et venen a la boca quan has menjat alguna cosa que t'ha fet profit.
Mentrestant a la porta principal de l'habitatge, l'espiell, acostumat com estava a veure només creditors, es va fixar en els dos senyors que el custodiaven, va atalaiar les seves armilles, les seves pistoles, les porres, les botes i no s'ho va haver de pensar massa per menjar-se'ls ben a gust. Segon “rotet”.
Pel que fa a la secretaria i al senyor del banc, que hem d'esperar d'una inspecció a una estança que es diu menjador?
Doble rotet, un per cada xafarder.

Gràcies a aquesta relació d'ajuda mútua, es varen frenar i força els desnonaments d'aquest tipus, però encara hi ha un sector important de gent que creu que és gràcies a la futura bonança econòmica en què ens estem introduint.
Jo no ho sé.

Comentaris

  • La revolta dels habitatges[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 01-07-2016 | Valoració: 10

    L'assumpte dels desnonaments és un tema molt seriós que ens remetria a unes circumstàncies que es van viure en una època de mitja bonança, en la que molta gent va ser enganyada per l'eufòria general. Però el resultat ha estat un problema de grans dimensions que requereix una solució per part de l'administració, però que aquesta solució no arriba mai.

    És també un drama humà en el que es barregen l'atur actual i la necessitat de tenir un sostre on aixoplugar-se. I fa mal al cor sentir com famílies senceres han de deixar casa seva (un dels elements absolutament necessaris per a viure) perquè no poden pagar.

    Ara bé, no vull deixar de mencionar que la història que t'has empatollat amb la teva revolució habitacional és per a sucar-hi pa. Cases que es reuneixen en comissions, que s'organitzen per a no quedar buides dels sons veïnals, que fins i tot etziben mirades assassines al manyà esquirol que vol obrir les seves portes, i tot un seguit de situacions surrealistes només se't poden ocórrer a tu. Sempre aconsegueixes arrencar un somriure al lector, fins i tot en les circumstàncies més sòrdides. Ep, i la traca final: habitacions que s'engoleixen els representants de la justícia amb tota impunitat. Nyam, nyam!

  • FORA DE CONCURS[Ofensiu]

    Ens sap greu comunicar-te que el teu relat no compleix les bases per participar en el concurs de Contes Infantils ARC 2015.

    Si no era la teva intenció participar-hi, mireu de no clicar la tecla exclusiva per al concurs. Gràcies.

    Associació de Relataires


    PS

    Notem que tens força traça rondallaire, t'animem a participar seriosament dins de les bases establertes dels contes infantils.
    Ànims!

  • Desnon amén[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-09-2015 | Valoració: 10

    Quin problema més bèstia aquest dels desnonaments i quin relat més imaginatiu per resoldre el tema. La teva fantasia seria bo que es fes realitat. Des d'aquí, una forta abraçada a en Pere Jordi i tots els afectats per aquest tifus del capitalisme liberal immoral. Una abraçada, Albert.

    Aleix

  • Bona idea![Ofensiu]
    freya | 02-09-2015 | Valoració: 9

    Molt bona pensada!! Tant de bo es pogués fer realitat, les coses anirien d' una altra manera.

Valoració mitja: 9.67

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: