Carta

Amor meu:

Sé que, ben prompte,
partirem rumb a l'adéu.

Quant estiguis lluny,
quant el pas inexorable del temps
hagi guanyat la batalla
al record,
quant les meves mans
no arribin ja a les teves
i els meus ulls
perdin la llum de la teva mirada,
tornaré a ser
ànima en pena,
a ser la mateixa mentida
que, abans de tu, era,
vagabund d'amor
obscur, trist, sense vida.

Covard!
-diran de mi-
i, pot ser, ho soc,
pot ser, ho he segut,
pot ser va ser la covardia
la que hem va portar
a robar-te aquells bessos
-quina dolçor!-
que tu guardaves per a un altre,
pot ser aquesta mateixa covardia
m'obliga a negar-te,
a buscar paradisos deserts
on poder oblidar-te.

Ara no desitjo res,
quedo gelat, quiet, sol,
com si hagués mort,
esperant un nou miracle d'amor
que faci renéixer
aquest cor...