Carta d'un al·lot amb el cor romput...

Si t'he de ser sincer no se ni perque he escrit tot aixo ni perque t'ho donc... domes esper que puguis tornar a ser com abans mentres ho llegeixes... Per lo demes m'es iguel el que facis... la pots mostrar, enriurerte'n o te la pots menjar amb patates... No m'he atrevit a tornar-la a llegir... esta tal cual la vaig escriure, aixi que probablement hi ha coses degudes a la rabi del moment... Adeu Leire... fins mai...
Encara m'en recorde del viatge... i estic segur de que quan hi vagi aquest cap de setmana tot em recordara a tu... realment aquesta carta no va per tu Leire... aquesta carta li escric a la persona de qui me vaig enamorar... Se nomia Leire, com tu, tenia la teva cara, les teves mans, el teu cabell... fins i tot la teva olor... una olor que em tranquilitza i em fa sentir be... en lo unic que no sou iguals es en la forma de ser... aquella Leire podia fer el que volgues per jo... inclus va deixar dee fumar encara que li costas molt... era una Leire (mes) inocent pero a la vegada pareixia que tenia un grau de maduressa superior als altres al·lots de la seva edat... Era una Leire disposta a esperar una resposta durant una hor, mentres jo, com un coio, me debatia entre el si i el no... Encara que ara que ho pens tal vegada tot eren imaginacions mevesi lo que volies era acabar be el campament i com deien els meus amics marcar un record personal... Varem estar molt be durant uns dies... tal vegada varen ser setmanes... sa veritat es que no ho se... domes se que ens varem enamorar (almenys jo, tu no ho se)... volia estar amb tu sempre i va ser quan va sortir na Leire d'ara per primera vegada... es dia del Son Rullan... Jo vaig insistir, no et volia perdre... i va tornar a sortir la Leire que jo estimava... Varen pasar moltes coses... quasi totes bones... pero el dia menos pensat i sense avisar va venir la segona bufetada...despres d'un vespre que quasi et dus una galtada del teu germa per seure devora jo cinc minutsme deixes i ten vas amb un altre... desde aquell moment no he tornat a veure na Leire... domes una versio egoista de la nina perfecta de la que me vaig enamorar... Aixo ho escric en un moment d'inspiracio... no ho duc tot el dia dins el cap ni molt menys... de fet ho tenc tot superat... es facil olvidar algo com aixo... de qui probablement no m'oblidare mai es de na Leire... de quan erem amics... de quan volia jugar a bolos amb jo... de la que em contestava els misatges i les perdudestot d'una i no tenia sempre una excusa per no vorerme... i si la tenia l'adoptava per poder estar amb jo... Segurament m'olvid de moltes coses, pero, sincerament, trobo que no t'hauria d'haver escrit res... El perque de tota aquesta carta be ara:
Te torn tot aixo... els llibres no els he llegit... no crec que encara et recordina a noltros (encara que ja no hi ha cap noltros). S'esclava es una mentida en ella mateixa... m'han dit que no te la tornas i m'han donat molt d e motius, pero ja no la vull per re i si almenys hagues tengut cap valor mai... La teva carta me la guard... supos que es l'unic sincer que tenc de part teva... i l'unic record de l'altre Leire...