Carta al director de la Vanguardia d'en Grops, un escarbot amb pilotes.

Botswana
Kalahari
10 juny 2005

Sr. Director de la Vanguardia:

Voldria fer-li arribar un fet que m'ha passat i que m'ha omplert l'ànima de ràbia i d'indignació per aviam si vostè o el seu diari hi podrien fer alguna cosa, doncs és un assumpte de la màxima importància per a un servidor, l'escarbot piloter Grops. Li explico.

L'altre dia, anava jo tranquil·lament per la sabana a la meua bola, fent rodolar una fantàstica piloteta de merda que amb molts esforços havia fabricat. La meua estimada pilota estava confeccionada amb defecacions de lo milloret,... vagi per endavant que en qüestions de remenar merda, jo sóc un mestre (res a veure amb els mandamassos humans, vostè ja m'entén). Doncs be, havia fabricat una inèdita macedònia d'excrements de rinoceront blanc, d'impala diabètica i d'oryx diarreic que t'hi cagues. Difícil de trobar. M'havia costat un ou fer aquesta combinació; quilòmetres i quilòmetres anant d'una merda a l'altra com una mosca caganera, nits en vetlla, havia arriscat la meua vida en discussions, en emboscades, en baralles,... però jo sabia que valia la pena. Feia una pudor que encantava,... el meu tresor. Mi tesoro. Un regal per la meua merdoseta estimada, la Pety.

Ja tornava cap a casa quan va passar. Una desaprensiva cria humana mascle em va agafar de sobte i a traïció amb els seus ditots negres i esfilagarsats. Presoner d'aquella grapa, em va elevar mig metre com si fos una miserable formiga. I jo amb la pilota excremental a les potes,... no la vaig deixar anar ni ple de vi, era un regal per la Pety.

Miri, Sr. Director, que jo tinc una potència a les potes que t'hi tornes a cagar. No sé si sap que jo puc manipular una quantitat de merda diària de 200 cops el meu pes,... què li sembla?. Doncs aquell matxigrando encara era més forçut, però no per aptitud sinó per grossària. Vet aquí doncs que, el capsigrany, amb l'extremitat de l'altre costat va agafar la meua esfera com si una trompa d'elefant agafés un trosset d'herba. La meua preciosa i rodoneta pilota de residus,... i me la va arrabassar. Quasi bé em deixo les potes del darrera enganxades a la merda, vaig lluitar fins al final, fins al límit de les meues forces,... què faria vostè si amb la cartera a la ma l'agafes un gegant pel clatell? Deixaria anar la cartera sense més ni més?.... és català vostè o no?

Total, que el mitjamerda, després de robar-me la meua lluent pilota, em va tirar al terra com una burilla i se'n va anar com un llamp, corrents potes ajudeu-me. A sobre, cantant i fent saltironets com un beneit! Això si, no em va aixafar, cosa que li he d'agrair. No vaig morir empastrat al terra com el meu cosí Truny, trepitjat per un hipopòtam quan recollia una miserable merdusca de nyu. Va acabar com un tomàquet esbandat, pobret.

I què es devia pensar aquell tocacampanes d'humanet? Que a mi m'agrada anar de cul arrossegant un munt d'excrements com tot lo món? Que ho faig per divertir-me? Què volia fer aquell carallot amb la meua estimada pilota? Si el humans no en mengen de merda! O al menys no se'n donen compte. Després he pensat que devia ser curiositat de cria. Una criaturada d'humà que m'ha afectat d'allò més. A mi i a la meva família.

A més,...jo sóc un escarbot piloter, recollons! Un "scarabeus sacer" genuí! Venerat pels egipcis, símbol màgic del renaixement de la vida, de la força i del poder, inclòs als segells reals de Thutmosis, Amen-Hotep,... posat al cor de les mòmies dels faraons per protegir-los davant el judici d'Osiris a la Sala de les Dues Veritats!... com se'm pot fer una cosa així? És que aquell tontolcul no sap qui sóc? Què potser em va confondre amb un vulgar escarbot del trumfo, a mi?

A més a més,... que no sap que jo li netejo la sabana de porqueria, segons ell? Que gràcies a mi no ha de trepitjar tantes merdes amb les seves ridícules potes? Per què m'ha de tocar les pilotes l'abusananos? Sóc un reciclador, jo, recollones! És que,... és que m'encenc per moments,.... ho sento, Sr. Director,... no m'ho tingui en compte que ja veu que no té res a veure amb vostè.

Més inri, Sr. Director. La Pety està a punt de tenir un ouet. De l'ouet en sortirà una preciosa larveta, d'una transparència de diamant, que cada cop que bategui li farà sortir una llàgrima a cadascun dels meus tropecents ulls. Em pot dir què li donaré de menjar? En quina bola alimentària el posaré perquè creixi i es faci un bon insecte? Hauré d'entaforar-lo en un pilotasso de fem de zebra vulgar i corrent? Li donaríeu lluç congelat al vostre nadó? Li donaríeu pa d'abans ahir? Un potito caducat, potser? Eh que no? Qui ho va parir!

Amb tot això, com pot comprendre Sr. Director, ara estic angoixat com el Gòllum buscant l'anell, desesperat d'un costat a l'altre intentant localitzar la pudor encisadora que em portarà al meu tresor. No visc, fa dies que no vaig a casa i fins ara... res. No he trobat res. Merda mediocre per a tot arreu,... quina merda!

Sisplau, Sr. Director de la Vanguardia, busqui al petit humà fosc, trobi al galifardeu, identifiqui al lladre, interrogui al culpable de la meua desgràcia! Emmerdi als seus lectors i faci un concurs per trobar-lo! Trobi el meu tresor! Faci alguna cosa, sisplau! Li prometo que li faré un monument si el troba. El cobriré de merda i em tindrà sempre a la seva disposició pel que convingui. Paraula de coleòpter.

Merdosament, Grops

P.D. Dispensi, potser se m'ha escapat alguna partícula gramatical en la que el Sr. Pompeu no hi estaria massa d'acord. És que el meu besavi (q.e.p.d.) era de la Ribera d'Ebre i jo tinc certes reminiscències del tarròs. El pobrissó estava mig cec quan va confondre una taràntula que feia la migdiada amb una tofa de gasela. Se'l va cruspir amb èlitres i tot.