Carrer del Bisbe

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

L'Eduard i jo caminàvem per aquell carrer que fa pujada vora la catedral, com es diu?, ah sí, el carrer del Bisbe. Anàvem a fer l'amor.
Rèiem. De fet, sempre rèiem des que ens havíem conegut en aquella cafeteria de l'Eixample. Ell compartia taula amb una noia i, de cop i volta, la noia va deixar-lo. Es va aixecar bruscament de la taula i li va dir amb una veu de tro, que em mirava massa fixament. Una vegada sol vam riure tots dos a la vegada i ell em va donar el seu telèfon i vaig trucar-lo l'endemà. I quan ens trobàvem, rèiem, ja sigui pels nostres acudits o per la gent que ens feia riure, o per aquella comicitat que de vegades tenen les coses tretes de context.
Pel carrer del Bisbe, en plena pujada, m'agafava de la cintura i sentia el seu cos proper, tan proper, que em volia fondre al seu costat abans d'arribar al lloc. I tot i així, encara ens vam fixar en un gos petit, molt petit. Potser és un d'aquests que no creixen mai, vaig dir-li, i vam tornar a riure amb la complicitat de saber que l'animal seria petit tota la vida. El gos, escapolit del seu amo, va rodolar sota la maleta d'un turista. Mira, sembla una croqueta, vaig dir-li, i llavors sí que vam riure de debò i de veure l'animal atrapat entre el terra i la maleta. L'Eduard va aprofitar per mig mossegar-me el lòbul de l'orella. El gos va poder-se escapolir i va clavar les dents al pantaló del turista; era un gos tan petit i tan negre..., i jo sentia les dents de l'Eduard i el meu cos a punt de fondre's. I el riure se m'escapava de veure el gos i l'home que bramava i bellugava la cama per poder-se'l treure de sobre. El cos de l'Eduard cada cop era més meu i la gent que feia rotllana vora l'home i la maleta ens ignorava. L'amo va arribar i va agafar el gos i li va tustar el culet com hauria fet amb un nen de curta edat. I mentre, nosaltres ens allunyàvem del remolí de gent que s'hi aplegava i vam continuar caminant, més agafats que mai, i jo sentint un foc a l'orella i al pensament perquè no deixava d'imaginar com devia ser fer l'amor amb l'Eduard en el caient de la tarda.
Més endavant, vam alçar els ulls cap al passadís venecià que travessa el carrer del Bisbe i se'ns va enlluernar la mirada d'una felicitat que havíem d'aconseguir al cap de pocs moments. Falta molt?, vaig preguntar-li. Per a què?, em va respondre ell amb una altra pregunta com feia tot sovint, i la pregunta ens va tornar a desbocar el somriure. Ja ho saps, tonto, vaig dir-li. Arribem aviat, va afirmar.
I efectivament, vam arribar al carrer d'Avinyó després de travessar la plaça de Sant Jaume i d'obrir-nos pas entre un grup de turistes jueus que retrataven el Palau de la Generalitat. L'escena també ens va fer somriure perquè un d'ells es va ajustar el gorret i l'Eduard em va dir que era per assegurar-se la mirada de Déu i jo li vaig dir que, sort que Déu els miraria a ells, així a nosaltres ens deixaria de banda.
Quan vam arribar al carrer d'Avinyó vaig notar que ja havia baixat la penombra. El pis era a l'entrada del carrer, a l'esquerra, una mica més avall d'aquell restaurant que fa cantonada. S'hi accedia per una gran portalada antiga, amb un porter electrònic que treia l'encant a l'edifici. I vam pujar corrents al tercer pis, com si féssim relleus en una carrera entre tots dos. Jo pensava que faríem l'amor a la mateixa escala, perquè ni ell ni jo no ho podríem resistir. Però no, ens vam comportar com gent assenyada i vam esperar a tancar la porta del pis per despullar-nos amb una urgència esborronadora, i després l'Eduard em va portar a aquella habitació desconeguda on volíem consumar el nostre plaer. Allà ens vam deslliurar a una passió sense límits que va dur el meu cos pels camins d'un plaer esgotador. Les seves mans, que sempre van semblar-me fetes per a les carícies, anaven i venien pel meu cos amb una destresa exquisida.
Però de cop, quasi sense adonar-me, vaig notar que tot plegat s'esdevenia sense paraules ni riures. I mira que jo sempre li havia dit que no parés de riure quan féssim l'amor, i ell em deia que no, que no pararia mai, però ho va fer. Els llavis només li servien per acaronar el meu cos, amunt i avall, sempre amunt i avall i entretenint-se en cada mica de mi mateixa, acaronant-me, però no parlàvem, ni rèiem, ni ell ni jo. Tot va esdevenir un cos a cos sense paraules ni riures que ens fessin de coixí. Va ser llavors quan va semblar-me que no estàvem fets l'un per l'altre. No sé si és normal sentir les coses així, com si es tractés d'una revelació... però el riure..., aquell riure que ens havia unit les darreres setmanes ara s'havia esvaït, igual que de vegades es difuminen els colors i resulten una barreja estranya que no pots adjectivar.
Ell va agafar una son dolça, de cansament; de fet només va quedar això: el cansament, la seva son i el meu desencís. I aleshores vaig mirar la balconada que s'obria al carrer. Hi havia un test amb una tija eixuta que potser en algun moment de la seva curta existència havia fet alguna flor, i més enllà, a l'altra banda del carrer enfosquit, una dona que aplegava mitjons de l'estenedor d'un petit balcó i duia una pinça per a estendre a la boca, i em va veure, sé que em va veure perquè la pinça li va caure a terra i va collir-la, i em va tornar a mirar mentre l'Eduard dormia bocaterrosa, i jo la somreia mostrant-li el meu somriure i els pits nus.
Vaig aixecar-me al cap de poc, sense fer soroll. Vaig vestir-me amb decisió, però sense urgència i vaig marxar ajustant la porta amb lentitud. No li vaig deixar cap nota perquè ho vaig trobar massa novel·lesc, vaig pensar que ja imaginaria la meva decepció quan despertés.
Un cop al carrer, vaig creuar-me amb la dona que havia vist aplegant roba poc abans. La dona anava al contenidor a llençar les escombraries i vaig saludar-la amb un bona nit que ella, visiblement sorpresa, em va correspondre.
Vaig retornar pel carrer del Bisbe amb el plaer desfet en un silenci eixut. Tot era un xic més solitari. Tot ja era fosc del tot. Quan vaig passar sota el passadís venecià, el sol ja no m'enlluernava, només els fanals il·luminaven les boques obertes de les gàrgoles. Abans d'acabar el carrer, a l'alçada d'on hi ha la capella de Santa Llúcia, un noi que rondava la trentena em va aturar i em va demanar per on queia el carrer del Bisbe i jo vaig riure, de cop, com si acabés d'entendre un acudit, i li vaig preguntar si ell reia quan feia l'amor i em va dir, amb un posat nerviós, que sí, que és clar, que sempre, i vaig tornar a riure molt i molt fort i li vaig assenyalar el rètol on deia, carrer del Bisbe.

Lídice

Comentaris

  • ¿^Per què m'agrada?[Ofensiu]
    Igor Kutuzov | 09-11-2008 | Valoració: 10

    Perquè sembla un relat típic d'home-dona feliços (un som poques vegades, poques) i no ho és. Perquè, en l'intinerari que dos que van de barraca al llit, s'hi creua el lirisme del dia a dia, d'una ciutat vella i els seus encants... I el gos.
    I pel final, aquest noi inesperat, nerviós.

  • Una història...[Ofensiu]
    Laiesken | 29-10-2008 | Valoració: 9

    Original, amb un gir que no m'esperava, i que tot i no deixar un regust agradable del tot, és curiós i interessant.

    Ben portat també els moments de tensió abans de consumar la marranada xD

  • Records[Ofensiu]
    sants78 | 11-02-2007 | Valoració: 10

    He vist el titol del relat i m'han sobrevingut un munt de records relacionats amb el Carrer del Bisbe, de quan encara erem uns nens.
    He recordat que sota l'arcada veneciana, sota la mirada buida d'aquella calavera creuada per una daga vaig començar a sortir amb la meva primera noia.
    He recordat també totes les hores que vaig passar a terra acompanyat únicament de dos amics i les nostres guitarres, esperant que caigues alguna moneda a la funda per pagar-nos unes mitjanes.
    Merci per recordar-m'ho

  • On és el romanticisme?[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-04-2006

    En el fons , per tot arreu, ara que hi penso... He trobat aquest relat una manera curiosa d'explicar una història romàntica, aparentment,. podria també ser una forma de dir-nos que les dones esteu carregades de punyetes o que, simplement, ella es deixa portar pel moment i després se'n desdiu. Ben portat el final, el relat està escrit amb la teva habitual classe (boing, boing), i la història ajuda a que tinguem un somriure mentre vas descrivint tot de situacions ensucrades, per finalment, trencar el relat amb la decisió de la noia.

    Biel.

  • molt enginiós[Ofensiu]
    estrangera | 14-08-2005 | Valoració: 10

    gràcies pel teu comentari delicat i comprensiu.Moltes gràcies!
    M'ha agradat molt el teu relat perquè segueixes bé el fil narratiu i les descripcions esdevenen pintures. M'ha fet riure i m'ha sorpès a l'hora. Felicitats!!

  • Rèiem !.[Ofensiu]
    La Banyeta del badiu | 02-06-2005 | Valoració: 10

    Un relat fatàstic !. He gaudit molt al llexir-lo, els carrers son molt coneguts i amb ferum d'històries de caballeria i d'amors en les gelosies.
    Les parelles per anar bé, han de tenir una complicitat, xerrar molt i ... riure molt i sanament.
    M'ha agradat molt, felicitats. Petunets.

  • bon relat![Ofensiu]
    Lavínia | 02-06-2005 | Valoració: 10

    "anàvem a fer l'amor" i "rèiem" i el trajecte pel carrer del Bisbe, Pl.St. Jaume i darrera l'ajuntament (una geografia urbana, precisa i conegudíssima) esdevé una "trajectòria" cap al reconeixement d'ell quan "el riure que ens havia unit les darreres setmanes s'havia esvaït". S'uneixen els cossos i se'n va el riure que havia estat el punt d'unió.

    el tema m'ha semblat, simplement, bell i )per què no dir-ho?) real. és possible que quan t'uneixes amb el cos amb una persona el gaudi, el riure desaparegui, en tot cas ha estat un bon motiu per a una bona narració.

    Felicitats, M. Victòria

    Molts petons

  • caminadora[Ofensiu]
    SenyorTu | 01-06-2005 | Valoració: 9

    És el segon relat seguit en pocs dies que camines per carrers amb les teves paraules. En aquest he gaudit del trajecte perquè has passat per llocs coneguts i viscuts. I m'he quedat amb l'essència del desencís que segueix el polvet. Mai deixes d'agradar-me.

  • m'agrada...[Ofensiu]
    ROSASP | 01-06-2005

    La història avança suaument pels carrers, plena de imatges, somriures i passió amagada.
    El recorregut esdevé una descripció del propi estat d'ànims de la parella, de les il·lusions dibuixades.
    Tot plegat s'esvaeix en una total monotonia, només resten les ombres del que ella pensava que seria aquell moment.
    El recorregut a l'inversa, des del carrer del Bisbe, està envoltat d'una mena de tristesa i desencís, que es trenca en trobar al noi que li pregunta precisament per aquest carrer.
    Les rialles tornen i la vida continua...

    M'agrada la forma en que està narrada, li dóna moviment. El tema, també el trobo prou interessant, ningú hauria de renunciar a somriure...

    Una abraçada molt gran!

  • Ha estat un plaer ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 01-06-2005

    començar el dia amb un relat teu ...

    Saps que t'has guanyat un lloc damunt la teulada de RC ?? ahir vespre et vàrem batiar com la Gatafiuuuuuuuuuuuuuuuuuu, ( semprés marxes depressa )


    Una besada

    Gatamaula (gatamoixa )

Valoració mitja: 9.71

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

118726 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com