Carrer del Bisbe

L'Eduard i jo caminàvem per aquell carrer que fa pujada vora la catedral, com es diu?, ah sí, el carrer del Bisbe. Anàvem a fer l'amor.
Rèiem. De fet, sempre rèiem des que ens havíem conegut en aquella cafeteria de l'Eixample. Ell compartia taula amb una noia i, de cop i volta, la noia va deixar-lo. Es va aixecar bruscament de la taula i li va dir amb una veu de tro, que em mirava massa fixament. Una vegada sol vam riure tots dos a la vegada i ell em va donar el seu telèfon i vaig trucar-lo l'endemà. I quan ens trobàvem, rèiem, ja sigui pels nostres acudits o per la gent que ens feia riure, o per aquella comicitat que de vegades tenen les coses tretes de context.
Pel carrer del Bisbe, en plena pujada, m'agafava de la cintura i sentia el seu cos proper, tan proper, que em volia fondre al seu costat abans d'arribar al lloc. I tot i així, encara ens vam fixar en un gos petit, molt petit. Potser és un d'aquests que no creixen mai, vaig dir-li, i vam tornar a riure amb la complicitat de saber que l'animal seria petit tota la vida. El gos, escapolit del seu amo, va rodolar sota la maleta d'un turista. Mira, sembla una croqueta, vaig dir-li, i llavors sí que vam riure de debò i de veure l'animal atrapat entre el terra i la maleta. L'Eduard va aprofitar per mig mossegar-me el lòbul de l'orella. El gos va poder-se escapolir i va clavar les dents al pantaló del turista; era un gos tan petit i tan negre..., i jo sentia les dents de l'Eduard i el meu cos a punt de fondre's. I el riure se m'escapava de veure el gos i l'home que bramava i bellugava la cama per poder-se'l treure de sobre. El cos de l'Eduard cada cop era més meu i la gent que feia rotllana vora l'home i la maleta ens ignorava. L'amo va arribar i va agafar el gos i li va tustar el culet com hauria fet amb un nen de curta edat. I mentre, nosaltres ens allunyàvem del remolí de gent que s'hi aplegava i vam continuar caminant, més agafats que mai, i jo sentint un foc a l'orella i al pensament perquè no deixava d'imaginar com devia ser fer l'amor amb l'Eduard en el caient de la tarda.
Més endavant, vam alçar els ulls cap al passadís venecià que travessa el carrer del Bisbe i se'ns va enlluernar la mirada d'una felicitat que havíem d'aconseguir al cap de pocs moments. Falta molt?, vaig preguntar-li. Per a què?, em va respondre ell amb una altra pregunta com feia tot sovint, i la pregunta ens va tornar a desbocar el somriure. Ja ho saps, tonto, vaig dir-li. Arribem aviat, va afirmar.
I efectivament, vam arribar al carrer d'Avinyó després de travessar la plaça de Sant Jaume i d'obrir-nos pas entre un grup de turistes jueus que retrataven el Palau de la Generalitat. L'escena també ens va fer somriure perquè un d'ells es va ajustar el gorret i l'Eduard em va dir que era per assegurar-se la mirada de Déu i jo li vaig dir que, sort que Déu els miraria a ells, així a nosaltres ens deixaria de banda.
Quan vam arribar al carrer d'Avinyó vaig notar que ja havia baixat la penombra. El pis era a l'entrada del carrer, a l'esquerra, una mica més avall d'aquell restaurant que fa cantonada. S'hi accedia per una gran portalada antiga, amb un porter electrònic que treia l'encant a l'edifici. I vam pujar corrents al tercer pis, com si féssim relleus en una carrera entre tots dos. Jo pensava que faríem l'amor a la mateixa escala, perquè ni ell ni jo no ho podríem resistir. Però no, ens vam comportar com gent assenyada i vam esperar a tancar la porta del pis per despullar-nos amb una urgència esborronadora, i després l'Eduard em va portar a aquella habitació desconeguda on volíem consumar el nostre plaer. Allà ens vam deslliurar a una passió sense límits que va dur el meu cos pels camins d'un plaer esgotador. Les seves mans, que sempre van semblar-me fetes per a les carícies, anaven i venien pel meu cos amb una destresa exquisida.
Però de cop, quasi sense adonar-me, vaig notar que tot plegat s'esdevenia sense paraules ni riures. I mira que jo sempre li havia dit que no parés de riure quan féssim l'amor, i ell em deia que no, que no pararia mai, però ho va fer. Els llavis només li servien per acaronar el meu cos, amunt i avall, sempre amunt i avall i entretenint-se en cada mica de mi mateixa, acaronant-me, però no parlàvem, ni rèiem, ni ell ni jo. Tot va esdevenir un cos a cos sense paraules ni riures que ens fessin de coixí. Va ser llavors quan va semblar-me que no estàvem fets l'un per l'altre. No sé si és normal sentir les coses així, com si es tractés d'una revelació... però el riure..., aquell riure que ens havia unit les darreres setmanes ara s'havia esvaït, igual que de vegades es difuminen els colors i resulten una barreja estranya que no pots adjectivar.
Ell va agafar una son dolça, de cansament; de fet només va quedar això: el cansament, la seva son i el meu desencís. I aleshores vaig mirar la balconada que s'obria al carrer. Hi havia un test amb una tija eixuta que potser en algun moment de la seva curta existència havia fet alguna flor, i més enllà, a l'altra banda del carrer enfosquit, una dona que aplegava mitjons de l'estenedor d'un petit balcó i duia una pinça per a estendre a la boca, i em va veure, sé que em va veure perquè la pinça li va caure a terra i va collir-la, i em va tornar a mirar mentre l'Eduard dormia bocaterrosa, i jo la somreia mostrant-li el meu somriure i els pits nus.
Vaig aixecar-me al cap de poc, sense fer soroll. Vaig vestir-me amb decisió, però sense urgència i vaig marxar ajustant la porta amb lentitud. No li vaig deixar cap nota perquè ho vaig trobar massa novel·lesc, vaig pensar que ja imaginaria la meva decepció quan despertés.
Un cop al carrer, vaig creuar-me amb la dona que havia vist aplegant roba poc abans. La dona anava al contenidor a llençar les escombraries i vaig saludar-la amb un bona nit que ella, visiblement sorpresa, em va correspondre.
Vaig retornar pel carrer del Bisbe amb el plaer desfet en un silenci eixut. Tot era un xic més solitari. Tot ja era fosc del tot. Quan vaig passar sota el passadís venecià, el sol ja no m'enlluernava, només els fanals il·luminaven les boques obertes de les gàrgoles. Abans d'acabar el carrer, a l'alçada d'on hi ha la capella de Santa Llúcia, un noi que rondava la trentena em va aturar i em va demanar per on queia el carrer del Bisbe i jo vaig riure, de cop, com si acabés d'entendre un acudit, i li vaig preguntar si ell reia quan feia l'amor i em va dir, amb un posat nerviós, que sí, que és clar, que sempre, i vaig tornar a riure molt i molt fort i li vaig assenyalar el rètol on deia, carrer del Bisbe.

Lídice