Cap amunt ?

Cap amunt ? de Josep Homar
Vaig estar dubtant si havia d'anar amunt o avall. Entaforat dins d'una diminuta bossa on les meves pròpies mides em començaven a incomodar, reflexionava:
Anar cap avall podia ser aprofundir, però cap a on ? Anar cap amunt semblava la sortida.
Em recargolava en les meves meditacions i en la meva posició mentre el temps se m'acabava. Havia de prendre una decisió, la bossa que m'envoltava no em podia retenir més i amenaçava en trencar-se. Finalment vaig decidir anar cap amunt. Potser es que sempre he estat covard de mena i em semblava que el camí descendent no em portaria res de bo.
Uuuummmmmppffff!!! Ja estava !!! La bossa havia cedit la meva pressió i pretensions alhora. Les expectatives però, no es van veure satisfetes, al meu voltant molts eren com jo, havien decidit anar amunt i tots plegats fèiem la mateixa cara de gripaus. Els pocs que havien decidit anar avall no estaven menys sorpresos que nosaltres. Alguns dels que van decidir el camí ascendent, potser més decidits que jo, havien avançat una mica més i anaren més enllà, havien pujat una mica més i estaven, per dir-ho d'alguna manera, més evolucionats. Això tampoc no ens tranquil·litzava massa als altres, doncs no veiem la seva evolució cap a on els havia portat. Un tel molt fi, d'un color lleugerament rosat ens envoltava a tots i érem incapaços de veure on s'acabava. No hi havia horitzó, l'infinit era tant pròxim que no ens deixava veure més enllà.
Els més agosarats havien travessat subtilment el tel i nosaltres no podíem saber que hi havia a l'altra banda. Una lleugera claror traspuava el vel que ens cobria, no era una llum massa uniforme, però en canvi era agradable, acollidora, quasi relaxant. Amb el pas del temps s'atenuava fins a la foscor més negra i obscura que us pugueu imaginar i sobtadament, més tard, i desprès d'un soroll tant eixordador com desagradable, es convertia en claror. No teníem rellotge i a més no sabíem el que era el temps ni com mesurar-ho. Tampoc no ens preocupava gens.
Aleshores començà una altra sensació desconeguda. Moviment. Primer suau, desprès violent, sincopat, frenètic. Les tonalitats de la claror eren variades i sobtades alhora.
El meu creixement m'havia empès fins a ran mateix del tel. Sense voler l'empenyia, com si el volgués travessar. Altres, al meu voltant ja ho havien fet i semblaven vius encara.
De cop i volta l'ambient es va convertir en humit, suau i confortable i una esplèndida olor que no us sabria explicar ben be de què inundava la nostra estança. Em resistia a trencar el tel però només estava retardant l'inevitable.
Finalment, un petit cric em va indicar que la meva, potser protecció, havia estat traspassada.
Realment, allí a fora, per què suposo que allò era a fora, l'entorn era més fresc, potser fins i tot gosaria a dir que mes saludable. De tota manera el panorama no deixava de ser el mateix. Un frondós bosc d'éssers esfilagarsats, esprimatxats i filamentosos, distribuïts sense solta ni volta sobre un camp lleugerament inclinat cap a totes bandes. El mantell que abans ens cobria ara era sota nostre envoltant les nostres gràcils cintures. No ho sabíem encara però la majoria no ens tornaríem a veure mai més els peus.
Mirés on mirés el paisatge era absolutament monòton, reiteratiu, multicopiat, avorrit i encisador. Sense tenir-ne la certesa absoluta de ser-hi vaig pensar que l'exterior era una mica tediós, però si gairebé tots, per no dir tots, hi anàvem, per alguna cosa devia ser.
L'ambient humit i confortable va esdevenir caòtic quan una mena de capa de rulls ens va començar a fregar. Els més petits com jo, malgrat no sofrir gaire aquell terrabastall, ens vam espantar. Els més grans, alts i esvelts, procuraven mantenir amb dignitat les seves, probablement, fàl·liques figures i no ho van aconseguir. En uns moments vam quedar envoltats d'un autèntic desordre. L'ambient ja no era tant humit i confortable, el panorama desolador. La fosca ens va envair i la sensació d'angoixa i ansietat no van marxar fins que va tornar la claror. Crec que va ser poca estona, però em sembla que a tots plegats se'ns va fer eterna. Companys tombats i barrejats entre ells, fins i tot es podien veure nusos i embolics i la tranquil·litat no semblava voler arribar. Seguidament van aparèixer uns grans elements cilíndrics i carnosos, rosats i poderosos, que semblava volien posar una mica d'ordre amb contundents, continues i vigoroses passades camp a través.
Immediatament l'aire es va convertir en irrespirable, càlid, xafogós. Fortes alenades d'un vent infernal van començar a atacar-nos des de totes bandes. A més ens va envoltar un soroll extremadament esgarrifós que no sabria dir-vos si era pitjor que la temperatura que ens abraçava.
En mig d'aquell desori vaig pensar que potser hauria estat millor anar cap avall.
Com si m'hagués llegit el pensament, un company, que per la seva alçada devia ser més antic que jo, em va dir:
Els que van cap avall sempre acaben malament, els envolta una mena de sèrum lletós i enganxós, generen una gran bossa i acaben extirpats de soca-rel. No hi pensis més.
Li vaig fer cas i no hi vaig pensar més. De fet no vaig fer-ho per què a l'ambient irrespirable que estàvem patint si va afegir un altre calvari. Un immens rasclet amb poderoses pues va començar a recórrer el nostre espai. Una vegada i una altra, per la dreta i per l'esquerra, ens encarava per totes bandes i feia una mena de vols rasants amb gran violència i fortalesa. Els que havien quedat nuats eren arrencats sense pietat i no els tornàrem a veure mai més. Els que érem petits no ens veiem afectats per aquest esdeveniment, però els més alts es veien obligats, per la força, a vinclar-se endarrera, sometent la seva verticalitat, rebel per naturalesa, al poder de les pues opressores.
Finalment va esdevenir la pau. Silenci i quietud.
Desprès de tants ensurts aquella bonança no presagiava res de bo. En realitat era una calma tensa, tots estàvem esperant quin seria el proper moviment.
Em sembla que per avui ja està - mormolaven al meu voltant uns que estaven tant vinclats que amenaçaven en rompre's.
Ei!!! - els vaig xiuxiuejar - sóc aquí baix, sóc dels nous. Que passen gaire sovint aquests estralls?
I tant!!! Avui ha estat bastant tranquil en general. - em va respondre, sempre en veu baixa, un que s'havia tornat incomprensiblement blanc - Hi ha dies que després de tot això arriben les onades.
Les onades ? - vaig preguntar aterrat. - Jo sóc molt petit i encara no sé nedar....
No pateixis - deia el meu primer amic volent-me tranquil·litzar - no son onades que ofeguin, més aviat son onades que enganxen...
Que enganxen ? - gairebé vaig xisclar.
Enganxen cap avall i estem un munt de temps sense poder-nos moure, com encartonats, garratibats....
Les seves explicacions es van veure interrompudes per un nou soroll, entre un xisclet i un martell. Només vaig tenir temps de sentir com els meus companys més llargs cridaven desconsoladament:
Ara si que hem begut oli!!!
Vaig veure venir de cara unes esmolades ganivetes que fent unes ziga- zagues espectacularment ràpides anaven escapçant, implacables i imparables tot el que es trobava al seu davant. La meva reduïda, minsa i potser miserable alçada em va salvar de mals majors. Les dalles de la mort em van passar just per damunt sense tocar-me. Vaig tenir tanta por que vaig tancar els ulls i no em vaig posar les mans damunt del cap per què els de la nostra mena no en tenim. Tot va ser molt ràpid.
Quan vaig obrir els ulls o vaig tornar en mi, em sembla que em vaig desmaiar, el panorama era desolador i esplèndidament lluminós. Tots havien estat escapçats a la mateixa alçada, just una mica més alts que jo. Pertot arreu hi havia restes dels companys, escampats, trossejats, decapitats, tallats, seccionats, que anaven sent escombrats per unes cerres suaus i vigoroses.
Mentre plorava aquella desfeta vaig sentir una veu forta i profunda que clamava:
Ja n'estava fins al capdamunt d'aquests maleïts cabells....
Aquell matí, desprès de dutxar-se, en Pep, fart de la rebel·lia dels seus cabells i cansant de perdre el temps procurant pentinar-se amb dignitat, va decidir tallar-se'ls ben curts, a l'u.