Canvi

Cada nit pressento com la vida desenfunda la seva pròpia essència. L'exposa, l'estén,la destria i l'elimina. Així cosint i descosint el seu propi camí. Així destruint i construint nous destins pels que romandre.
Seguirem doncs, aquell camí que més ens atrau, que més feliços ens esdevé, que més ignoràncies ens comporti.
Com més lluny del món, millor.
Viurem per no saber-ne les penúries. Per tapar amb mantes el món real,fingint temperatures.

Doncs algun dia no continuarà tot igual. I aleshores tornaràs a veureu clar. Ara sí. Ja tornes a saber, que el món on vius, és ple d'injustícia, prejudicis i rivalitats.
Trepitja fort, camina sense pressa.
Canta fluix, dorm sota de l'ombra.