Càlida Neus (1): Encontre a l'autocar

❀ ❀ ❀ Capítol 1: Encontre a l’autocar ❀ ❀ ❀

Potser hi ha activitats presumptament acadèmiques que, simplement, són una excusa per viatjar i escapar de l’ambient quotidià, però la trobada d’estudiants europeus de primer curs de carreres científiques, per a mi, no ho era pas. Hi vaig anar perquè m’interessava, i a nivell d’estudis em van ser molt útils les jornades on professors de diverses universitats, ens van explicar la seva visió sobre el futur dels científics, un futur que vam debatre entre tots, amb aportacions molt diverses.

Però a més, era la primera vegada que viatjava i em tractaven d’adulta, sense la supervisió d’un professor o de la família, com havia estat sempre fins a aquell moment.

Una mica desorientada sí que ho estava, però això li passava a la majoria de la gent que assistia a la trobada en aquella petita, i freda durant les vacances de Nadal, ciutat del centre de França.

Encara que la llengua de les activitats era l’anglès, jo, almenys, tenia l’avantatge de parlar el francès de forma quasi nadiua, per motius familiars, cosa que em facilitaria les activitats extra-acadèmiques.

Suposo que l’inconscient hi va jugar un paper important, ja que abans de pujar a l’autocar que ens va dur allí, les nostres mirades ja s’havien creuat i ens havíem somrigut. A l’hora d’escollir seient, ella, que va pujar més tard que jo, es va asseure al meu costat.

―Hola, em dic Neus, estudio biologia. Sóc de les terres de l’Ebre.

―Jo Núria, visc a un poble del Pirineu i he començat matemàtiques, però també m’agraden molt els animalons…

―Ha ha ha! Doncs un dia m’has de convidar i ensenyar-me els animalons de les teves muntanyes…

La conversa va seguir una mica superficial, derivant sovint al tema dels estudis, segurament la gent del carrer ens hagués anomenat «setciències», encara que cap de les dues en tenia precisament l’aspecte tòpic: no dúiem pas ulleres…

Havia alguna cosa que m’atreia de la Neus. O potser era el que m’atreia de totes les noies?

❀ ❀ ❀

Sí, el procés havia estat lent, però ja ho tenia assumit. De joveneta, ―suposo que el sexe se’m va despertar tard― quan les companyes de col·legi parlaven de nois, no m’atreia gens el tema. Després, per imitació, vaig tenir frecs amb algun d’ells, hi tenia molt bons amics i de confiança a la meva classe, però no sentia res especial amb ells.

Als setze anys, durant l’estiu, molt confosa i també per imitació, hi va haver més que frecs; vaig acceptar anar al llit, i vaig perdre la virginitat. No va ser una experiència traumàtica, fins i tot diria que va ser bonica, doncs em va agradar que el noi que havia escollit ―també verge― s’ho passés bé. Fins i tot vaig tenir orgasmes, cosa que algunes amigues confessaven no obtenir en les seves relacions, però des del meu punt de vista, van ser orgasmes una mica falsos; mentre sentia el fregament a la vagina notava el mateix que si m’estigués masturbant amb quelcom mecànic. I fins i tot, recordo que pensava en el mateix que quan em masturbava sola: en noies. Ho vam fer diverses vegades, amb idèntics resultats, però es va acabar l’estiu, i mai no he tornat a saber res d’aquell noi.

En tornar a l’escola, els ulls se me n’anaven darrere d’algunes de les meves companyes. Quan ens canviàvem —per a la gimnàstica o la natació— no podia evitar mirar-les; suposo que totes ens miràvem, però el meu mirar era diferent. No m’importava la comparació de les mamelles amb les de les altres ―en general, per quantitat, sempre hagués «perdut» en això―, sinó que m’agradava mirar-les per se. I quan després, de manera solitària, acariciava els meus pits, acabava pensant sempre que eren els d’una companya que havia estat mirant abans.

Vaig passar un parell d’anys molt confosa. El següent estiu, vaig tornar a fer-ho amb un altre noi. Va ser una espècie d’experiment per veure si ara m’agradava més, i el de l’estiu anterior havia estat tan sols una falta de química amb una persona concreta. Però no.

Crec que qui em va treure definitivament de la confusió va ser una professora de filosofia que, un dia, mentre explicava temes d’antropologia va deixar anar:

―És molt fàcil saber la tendència sexual que teniu. Si quan us masturbeu, les fantasies són amb l’altre sexe, és que sou heterosexuals, si és amb el mateix, homosexuals.

Vaig enrogir, i espero que ningú se n’adonés. Sí, jo em masturbava sempre imaginant noies. Era lesbiana o al menys bisexual una mica esbiaixada.

Però ni en el que restava d’ensenyament mig, ni en els tres mesos que duia a la universitat, havia tingut la més mínima experiència lèsbica. De fet, encara que sabia que estadísticament, entre les meves companyes, n’hi havia d’haver un nombre apreciable que fossin lesbianes o, al menys, bisexuals, no n’havia sabut, o no m’havia atrevit, a reconèixer-ne cap.

❀ ❀ ❀

De cop i volta, ho vaig veure. Quan la Neus va treure la càmera de la seva bossa per a fer una foto per la finestreta de l’autocar, a la coberta d’una llibreta de notes que hi duia, em vaig adonar que, hi havia un dibuix fet a mà, amb bolígraf. Eren dos cercles amb una creu invertida, entrellaçats.

Vaig enrogir, però la Neus, ocupada amb la fotografia, no se’n va adonar. O sí?

Vam parlar i parlar, però no sortia el tema de les relacions o la parella. No m’atrevia a iniciar-lo, i ella no me’n donava motiu. Casualitat o deliberat?

Havent sopat ―vam compartir els entrepans i la beguda que dúiem― ens vam posar a dormir, una mica incòmodes, recolzada l’una amb l’altra, als seients d’aquell autocar.

Cap a les tres de la matinada, parada per posar gasoil. Tothom havia de baixar de l’autobús, i la majoria vam anar a prendre alguna cosa al bar de l’àrea de l’autopista. La Neus, que malgrat el seu nom no estava gens acostumada a les baixes temperatures, tremolava. Jo, que sóc d’un poble on neva cada any i he vist alguna vegada el termòmetre a divuit sota zero, li vaig passar el braç per l’espatlla en un intent de protegir-la una mica de fred.

En tornar a l’autocar que s’havia refredat força quan va sortir la gent, encara tremolava. Li vaig agafar la mà, i estava gelada.

―Dóna’m l’altra mà i posa-les totes dues dins el meu anorac. Hauries d’haver portat guants. En tinc un segon parell a l’equipatge, de llana, quan arribem ja te’ls deixaré perquè no se’t congelin els dits si surts i fa fred.

―Brrrr! Uiii! Que bé. Gràcies. A veure si entro en calor i puc adormir-me un altre cop.

Vaig posar-me bé al seient amb les mans de Neus posades entre el jersei i l’anorac i el cap recolzat a la meva espatlla. Ella, al cap d’una estoneta, semblava dormida, però a mi em costava més. Les mans. Les tenia tan a prop, anava bellugant la panxa per tal de notar-les més. I, lentament, mirant que l’anorac no pugés, vaig anar pujant-me el jersei, per tal que em toquessin directament la pell. Gaudint d’aquella sensació, jo també em vaig adormir.

❀ ❀ ❀

L’autocar ens va deixar en el centre de la ciutat, al matí, a primera hora. Ens havien distribuït en dos hotels cèntrics i, per sort, La Neus i jo estaríem al mateix.

Recollits els equipatges, vam arribar a «l’Hotel de la Paix». El meu pare sempre fa la broma que a França els hotels tenen nom de lletres, perquè «Paix» sona «pe», i jo li vaig repetir a la Neus. No, sense saber una mica de francès, no té gaire gràcia. L’hotel tenia com 150 anys, decorat d’una manera molt «francesa». Al vestíbul hi havia una col·lecció de gramòfons i tocadiscs antics, i un llum enorme, de llàgrimes de cristall que originàriament deuria haver estat d’espelmes…

Vaig ser la primera en parlar amb la madamme que atenia la recepció.

―Anem a veure, dues noies… Us importa una habitació de segon pis, amb llit de matrimoni? És que gairebé tots els que veig del vostre grup són nois. I no n’hi ha tantes amb dos llits…

―No, clar que no ―vaig contestar instantàniament―. Neus, dóna-li la documentació a aquesta senyora.

Vam pujar al segon pis amb les bosses. L’habitació era de pel·lícula clàssica, una mica rància però amb un llit amb dosser. Jo mai no havia dormit en un llit d’aquesta mena, i ella, tampoc.

―Ohhh! ―va dir la Neus en entrar. A continuació va mirar l’únic llit, i després, ostensiblement de dalt a baix, a mi. Va apartar ràpidament la mirada, però ja me n’havia adonat.

El meu cor es va accelerar, l’emoció que no havia sentit el dia que, una mica fredament i deliberada, vaig perdre la virginitat amb un noi, va esclatar dins meu. Em feia mil preguntes:

M’hi atreviria? Hauria notat la meva tendència? Voldria fer alguna cosa? Qui donaria el primer pas? Tindria parella i li voldria ser-li fidel? Li atreia físicament?

Uff, no teníem ara gaire temps, calia buscar el material per a les jornades, baixar a esmorzar, i després, a peu, fins a l’institut ―ara de vacances― on es desenvoluparien les activitats. Li vaig llençar el meu parell de guants suplementari, i m’ho va agrair amb un gran somriure en atrapar-los al vol.

En arribar a l’institut, ens van dividir en dos grups, un per a les carreres de biologia, geologia i medi ambient i l’altre per a matemàtiques física i química. Vaig quedar separada de La Neus. Però no me la podia treure del cap. La separació va continuar a l’hora de dinar, que el vam fer per torns, i per la tarda.

Finalment, en acabar les sessions del dia, ens vam retrobar.

―Ha estat força interessant ―em va dir la Neus―, però n’estic fins els ovaris de parlar en anglès.

―Jo també una mica. Amb els que no són britànics m’hi entenc força bé, però amb els que el tenen com idioma nadiu, em costa molt. No podem perdre temps, que aquí es sopa molt d’hora. Si vols, ben sopades, podem sortir a fer un volt…

―No, ho sento ―quan va dir això, el cor se’m va encongir. Tindria un pla amb una altra persona? Vaig pensar durant una dècima de segon mentre no continuava la frase―. Al nostre grup ens han convidat a un concert, el vostre hi anirà demà que a la sala no hi cabríem totes les persones de la trobada. És a les vuit, no tindrem gaire temps després de sopar.

―Bé, però us acompanyaré fins al lloc del concert, i després faré un tomb tota soleta ―l’hi vaig dir amb to infantil i de pena.

Alguns dels del meu grup, sí que van sortir pel vespre, però jo només tenia la Neus al cap, i vaig tornar ràpidament a l’hotel.

L’habitació estava molt freda i em vaig ficar ràpidament al llit. Per una vegada a la vida, en un hotel, el llum de la tauleta de nit, era adequat per llegir. Em vaig posar a repassar els papers que ens havien donat a les sessions del dia i, cap a dos quarts de deu, molt aviat per a mi, em va venir la son, vaig apagar el llum, i em vaig adormir.